Les dones xilenes que poden avortar legalment.

Moltes dones xilenes vivim en països on es garanteixen els drets sexuals i reproductius. Mentre estem a Barcelona formem part del 61% de la població mundial que té accés a l’avortament a petició de la dona durant certs terminis i per diverses raons socials, de salut o econòmiques. Atès que el dret a decidir està garantit legalment, hem pogut conèixer dones que per diferents motius han decidit interrompre els seus embarassos.

A diferència del que passa a Xile, elles ho van fer amb la tranquil•litat que la seva decisió no constituïa un delicte, no seria sancionada moralment ni tindria repercussions per a la salut. De la mateixa manera, diverses dones xilenes han experimentat la tranquil•litat d’avortar legalment en països on la interrupció de l’embaràs és una opció personal, és un dret garantit per l’Estat i, per tant, respectat socialment.

Som xilenes, però tenim més drets que les nostres compatriotes perquè vivim en llocs on les dones podem decidir interrompre un embaràs legalment i amb garanties sanitàries, sense por de ser perseguides, jutjades ni -molt menys- anar a la presó per això. A França, Espanya i Alemanya es pot decidir lliurement interrompre la gestació fins la setmana 14 i a Portugal, fins la setmana 10.

avortament_xile3avortament_xile3

avortament_xile4En casos de malalties greus de la dona, malformacions fetals severes, incurables o incompatibles amb la vida, no s’estableixen límits per avortar. Però això no és exclusiu dels països europeus. En diversos països de Llatinoamèrica les dones poden interrompre legalment un embaràs no desitjat: a Uruguai, per exemple, fins la setmana 12 o fins la 14 en casos de violació, o sense termini, en aquelles situacions de risc per a la salut de la dona o inviabilitat fetal. El termini de 12 setmanes és, també, reconegut en el Districte Federal de Mèxic, mentre que a Cuba és de 10 setmanes.

De tant en tant, ens assabentem i ens indigna, els casos de nenes xilenes embarassades (i de fet, violades, sovint per homes propers al seu entorn) que són obligades a continuar amb els seus embarassos. Quan en alguna conversa expliquem que Xile és un dels pocs països del món que penalitza l’avortament sense cap excepció, moltes persones es sorprenen i estranyen.

Per a l’opinió internacional som un país que ha aconseguit importants avenços en matèria d’igualtat de gènere. Només cal esmentar que som un dels pocs països al món que ha tingut una presidenta, reelecta, i a més la primera a exercir com a Directora d’ONU Dona. Per això no poden creure que Xile, el país que es va aixecar després de la dictadura, que va lluitar pels drets humans i que va prometre no tornar a repetir aquesta història, sigui incapaç de reconèixer els drets humans de les dones, acceptant el llegat de la dictadura per més de 20 anys. Perquè la penalització total de l’avortament és un llegat de la dictadura.

Des de 1931 l’avortament terapèutic era legal a Xile. Va ser el 1989, en els últims mesos del Govern de Pinochet, i seguint els dictats de la jerarquia catòlica, quan la junta militar va modificar la llei i criminalitzar sense excepció la interrupció de l’embaràs. I va acabar la dictadura, deixant els drets reproductius de les dones xilenes hipotecats, com una de les monedes de canvi.

Totes sabem que l’avortament clandestí és una realitat a Xile. Però aquesta clandestinitat no ens afecta a totes per igual. Les dones que viuen en condicions de pobresa queden exposades al risc d’un procediment mèdic inadequat i a més a més, en cas de complicacions han d’acudir a centres de salut públics que sovint les denuncien, el primer pas de la persecució penal. En canvi, tal com ho va assenyalar l’ex-ministra de Salut Helia Molina, qui va haver de renunciar al seu càrrec per les seves declaracions, les dones que compten amb recursos econòmics suficients, poden accedir a avortaments més segurs en clíniques privades o viatjar a l’estranger per interrompre els seus embarassos legalment. A Xile, la prohibició total de l’avortament només accentua les desigualtats de classe.

No obstant això, la por de la sanció penal i social fa que totes, riques i pobres, hagin de romandre en silenci, o explicar les seves experiències només en els seus cercles pròxims. El temor i l’estigma marca les seves experiències, a diferència d’aquelles que podem interrompre un embaràs en condicions de legitimitat política, social i sanitària. Les dones que avorten legalment mostren una relació de benestar amb elles mateixes i amb les seves decisions, són dones compromeses amb la seves maternitats, són dones més tranquil•les.

Aspirem al fet que les maternitats siguin desitjades i gaudides. Aspirem al fet que aquest estigma desaparegui de les dones i que, per contra, sigui l’Estat de Xile el que senti vergonya de mantenir una legislació heretada de la dictadura i que viola els drets fonamentals de les dones. Nosaltres, i moltes altres dones, estem compromeses en aconseguir-ho, perquè aspirem a que totes les dones a Xile tinguin els mateixos drets amb què comptem nosaltres en aquests moments.


Pel dret a decidir, també a Xile
:
Verónica Boero Chancy, Carmen Cares Mardones, Beatriz Cantero Riveros, Paola Contreras Hernández, Lucía Egaña Rojas, Lorena Garrido Jiménez, Judith Muñoz Saavedra, Patsili Toledo Vásquez i Macarena Trujillo Cristoffani (Barcelona, Espanya)

avortament_xile2