Per Alaa Karajah, periodista de la Corporació de Radiodifusió Palestina.
El Mediterrani és la frontera més desigual del món si comparem els nivells de vida en totes dues ribes. S’ha convertit en un enorme cementiri per a desenes de milers d’homes, dones i infants. i cada cop hi ha més violacions de la democràcia i els drets humans en tots dos costats, i això, per descomptat, ens afecta com a dones.
A Palestina, la lluita pels drets de la dona no pot separar-se de la lluita pels drets i la condició d’Estat. Les dones palestines sofreixen la violència de l’ocupació i la masclista.
L’ocupació israeliana és un factor de supressió de les llibertats de les periodistes palestines, ja que són víctimes de la repressió i les violacions comeses per les forces d’ocupació israelianes, i ataquen sistemàticament a periodistes i mitjans de comunicació. Això pot espantar a algunes dones periodistes a l’hora d’exercir la seva professió sobre el terreny per por de la violència o a la detenció.
D’altra banda, les periodistes palestines s’enfronten a pressions socials i de gènere que els dificulten l’exercici de la seva professió, la qual cosa es tradueix en la violació dels seus drets i en la seva marginació i els fa perdre el seu treball. Per això, les institucions mediàtiques prefereixen sovint emprar periodistes masculins, o fins i tot els ofereixen salaris més elevats.
Encara que el paper professional de les dones ha canviat a mesura que han anat adquirint ocupació i independència econòmica, el seu paper social tradicional centrat en l’esfera domèstica com a cuidadores i mares ha romàs inalterat. Aquest factor té un impacte significatiu en la participació i l’accés de les dones a fer sentir la seva veu en el panorama dels mitjans de comunicació.
A més, les xarxes socials han passat de ser una eina que ajuda les periodistes a accedir al públic i mostrar els seus assoliments i produccions mediàtiques a ser un mitjà utilitzat per a intimidar-les, menysprear la seva producció, ridiculitzar el seu aspecte i immiscir-se en la intimitat de les seves famílies.
La pandèmia del coronavirus ha obstaculitzat la participació de les periodistes palestines en el panorama mediàtic. Encara que moltes periodistes palestines han demostrat els seus mèrits en la cobertura mediàtica dels esdeveniments durant la pandèmia, algunes institucions mediàtiques han explotat les circumstàncies provocades per la pandèmia com a pretext per a acomiadar-les.
Segons un informe publicat per l’Oficina Central Palestina d’Estadística (PCBS), les taxes de pobresa i desocupació s’han disparat a Palestina en els últims anys. Aquesta crisi ha augmentat amb la pandèmia del coronavirus. La crisi va obligar el govern palestí a declarar mesures de bloqueig com a mitjà per a combatre el brot pandèmic i garantir la seguretat pública. No obstant això, aquestes mesures han provocat una escalada de violència contra dones, infants, persones grans i amb diversitat funcional.
La violència contra les dones en Palestina no cessarà si no s’aborden seriosament les facetes de la masculinitat a tots els nivells, com en qualsevol altre lloc del món. Aquesta qüestió s’ha tornat més important i urgent que mai perquè l’alliberament de Palestina, en l’horitzó, no es farà realitat sense l’alliberament de les dones palestines.
Respecte la migració, el poble palestí ha sofert la migració forçada a causa de l’ocupació israeliana el 1948. Les repercussions continuen sent perceptibles a nivell polític, econòmic i social. Enfrontats a una situació tràgica, els joves palestins emigren, especialment de la Franja de Gaza, donada lla manca d’oportunitats d’ocupació i la deterioració econòmica després dels 14 anys de setge israelià a Gaza. Aquesta situació es va veure agreujada per les guerres israelianes contra Gaza el 2008, 2012, 2014 i 2021, que es van cobrar vides i van causar milers de ferits i van elevar les taxes de pobresa i desocupació a nivells rècord, sense perspectives de millora de la situació.
No obstant això, els joves palestins han demostrat la seva capacitat per a influir i aconseguir canvis sobre el terreny, així com per a construir la unitat nacional entre els palestins de Cisjordània, la Franja de Gaza, els territoris ocupats en 1948 i la diàspora en una lluita compartida després dels desplaçaments forçosos de Sheikh Jarrah i l’envestida contra Gaza. Han ofert esperança en la capacitat d’aconseguir canvis i tenir impacte sobre el terreny.
Crec que les dones i els joves palestins tenen molta capacitat i força per a resistir i mirar cap al canvi. Sempre considero la força i la presa de decisions a diferents nivells i veig a les dones com a responsables de la presa de decisions a nombrosos nivells. Malgrat els molts factors que militen en contra de la capacitació de les dones i la igualtat de gènere, a més de l’exclusió de la joventut de la participació, comptar amb la joventut continua oferint l’esperança del canvi.
