Patricia Mayorga, periodista. Presidenta de l’Associació Mundial de Dones Periodistes i Escriptores – AMMPE-Itàlia.
El feminicidi és el tràgic epíleg de la mil·lenària violència de gènere que afecta dones i nenes de totes les religions, ètnies i classes socials, en tots els racons del planeta i que ha marcat especialment els contextos regionals d’Amèrica Llatina, on, per primera vegada, en referència a les elaboracions de la criminòloga Diane Russel, el terme “femicidi” va ser utilitzat el 2004 per l’antropòloga Marcela Lagarde, teòrica d’aquest horrible crim comès per homes contra dones pel simple fet de ser-ho, per a denunciar i descriure la massacre de dones que assolava des dels anys 90 la Ciutat de Juárez, bressol de la poeta Susana Chávez, assassinada i mutilada el 2011.
“Ni una menys”, un vers de la seva poesia va donar vida i nom al moviment feminista nascut a l’Argentina en 2015 i que s’ha globalitzat contra el feminicidi i tota forma de violència masclista i patriarcal. Gràcies a historiadors i historiadores feministes, i per testimoniatges directes, en referència als últims temps, sabem que la violència contra el cos de les dones en els conflictes armats ha estat, i continua sent, al llarg dels segles, una arma de guerra per a humiliar i derrotar al poble enemic. Precisament en aquests terribles temps de guerra, l’assassinat de Susana Chávez recorda el de l’artista italiana Pippa Bacca, violada i assassinada a Turquia per un home que l’havia portat durant l’actuació “Brides on tour”.
La guerra i la violència masculina contra les dones tenen les mateixes arrels i són el fruit verinós i assassí del patriarcat, que, a través de la divisió sexual de rols i la relació ambigua entre amor i violència, ha construït models i rols de maneres de ser dones i homes basats sobre la jerarquia dels sexes, sobre l’afirmació d’una virilitat agressiva, poderosa i omnipotent que durant mil·lennis ha legitimat la guerra i la violència contra les dones.
A Itàlia, malgrat l’enfortiment de les lleis punitives i de la multiplicació de les iniciatives de sensibilització contra la violència masculina, cada tres dies una dona és assassinada per l’home que deia estimar-la, deixant als seus fills orfes. El caràcter tràgic de la circumstància afecta greument al seu equilibri psicològic, ja marcat pel sofriment de la violència del seu pare cap a la seva mare, que han estat testimonis durant anys, i en moltes situacions sofertes, en els confins de la seva llar.
La violència domèstica està més estesa del que imaginem en el silenci còmplice de molts familiars i veïns que ho saben. Les històries de violència domèstica, segons l’escriptora Guendalina di Sabatino, que va escriure un interessant llibre sobre violència domèstica “Chiamatela Venerdì” demostren quanta violència persisteix i s’amaga en el “niu sagrat” de la família.
La violència domèstica està més estesa del que imaginem en el silenci còmplice de molts que ho saben. Lamentablement, només prenem consciència d’això quan condueix al feminicidi a través d’una narrativa periodística que moltes vegades minimitza la responsabilitat i justifica a l’assassí, generalment parella de la víctima.
La violència contra les dones involucra abans de res als homes, per la qual cosa l’assumpció masculina de responsabilitat és fonamental. Aquest tipus de violència domèstica i de gènere està molt estesa a tot el món i afecta principalment a dones i nenes. El més preocupant és quan afecta els més invisibles: els nens i nenes menors d’edat, que d’una banda perden a la seva mare per feminicidi, mentre el seu pare (assassí) és empresonat o se suïcida: en aquesta situació la seva infància es mutila i es troben davant un futur incert.
Els fills i filles de víctimes i perpetradors de feminicidi pertanyen a un dels grups més vulnerables i oblidats de la violència de gènere. Estan exposats a un escenari difícil en el qual no sempre troben una protecció real i efectiva per part de l’Estat.
És cert que a nivell global s’ha avançat en el respecte de tractats internacionals com el Conveni d’Istanbul i estem evolucionant a visibilitzar tota forma de violència masclista, implementant polítiques públiques encaminades a erradicar-la; però un dels grans problemes que afecten els orfes per culpa de la violència de gènere és la invisibilitat.
Per exemple, només per parlar d’Europa, actualment, en la majoria dels països que formen la Unió Europea, no hi ha dades oficials sobre orfes de la violència masclista. En realitat, les dades que tenim en el nostre poder corresponen a organitzacions privades que omplen aquest buit.
Per aquest motiu, és fonamental donar llum sobre aquest drama que afecta les víctimes més vulnerables i al mateix temps més ignorades: les filles i fills de les víctimes de feminicidis, i com AMMPE Itàlia demanarem a tots els països en els quals tenim capítols de l’Associació Mundial de Periodistes i Escriptores (AMMPE World), als organismes regionals i fins i tot a les Nacions Unides, l’establiment d’un dia mundial de duel per a visibilitzar aquesta tragèdia i reflexionar, de manera responsable i competent, sobre aquest drama que, a més de les víctimes directes en moltes ocasions retalla la vida de les filles i els fills de mares assassinades.
Establir un dia de dol nacional per a treure de la invisibilitat a òrfenes i orfes de crims domèstics obligaria la societat en el seu conjunt a mirar cara a cara la tragèdia dels feminicidis. Potser, només el seu dolor i la seva solitud ens portarien a reflexionar i intervenir amb amor, responsabilitat i competència sobre la violència que impulsa i destrueix a tantes, massa famílies.
