Yolanda Alba, periodista. Ligue du Droit International des Femmes (LIDF) i presidenta del Forum Femmes Journalistes Méditerranée (FFJM).
Quan vaig començar a treballar a França amb la LIDF em va sorprendre que un dels temes principals del combat polític fossin els Drets Humans de les dones en l’esport i la qüestió adjacent de l’apartheid sexual en països amb governs religiosos islamistes, bé és cert, davant la perspectiva dels Jocs Olímpics 2024. No oblidem que la candidatura de París va ser secundada per més de 50 metròpolis de tot el món, dient: (París) “té els actius i la voluntat de donar nova vida als valors olímpics”.
És ben cert que al llarg de la Història el patriarcat s’ha caracteritzat per l’apropiació del cos de les dones assignant-nos a més en l’espai privat. Com repeteix sense parar intel·ligentment Annie Sugier -la nostra presidenta de la LIDF, l’esport és un factor d’emancipació en la mesura en la qual trenca aquesta lògica mobilitzant els nostres cossos en l’espai públic. Un altre avantatge de l’esport modern és l’obligació de respectar les regles tècniques i ètiques implementades per una poderosa organització piramidal, amb el Comitè Olímpic Internacional i les Federacions Internacionals en el cim.
Així, la Carta Olímpica estableix principis ètics fonamentals que són universals. Entre ells, la no-discriminació per sexe (principi 6); i la neutralitat política, religiosa i racial (regla 50.2). L’obligació de neutralitat és més exigent que la llei de laïcisme francès, perquè s’aplica en els espais públics tant al personal de supervisió com als atletes (no es permet cap mena de manifestació o propaganda política, religiosa o racial en un lloc olímpic).
En l’origen d’aquesta obligació està la noció de la Treva Olímpica, que es remunta al segle IX a. de la n. e. (abans de la nostra era), quan les ciutats-estat en guerra van suspendre les hostilitats durant els Jocs. Cal recordar que, per iniciativa del COI, aquesta noció és represa per l’ONU cada any olímpic. No obstant això, la promulgació explícita d’aquesta norma no va tenir lloc fins a 1976 després d’esdeveniments que havien entelat la serenitat dels Jocs, sent el més greu l’atac perpetrat pel comando Setembre Negre contra l’equip israelià, l’any 1972.
Així mateix, el president del COI, Thomas Bach, mai perd l’oportunitat de subratllar la importància de la Regla 50. En el seu missatge d’Any Nou de 2020, va recordar que: “Els Jocs Olímpics són i continuen sent una plataforma global reservada als atletes i les seves actuacions esportives. No són, i mai haurien de ser, una plataforma que aconsegueixi fins polítics o que pugui ser una font potencial de discòrdia”. Però com a dones feministes nosaltres pensem que “la lluita contra la radicalització islamista és, abans de res, una batalla per valors i un model de societat, on el lloc de les dones i la diversitat de gènere són qüestions importants”, en paraules d’Annie Sugier. I en aquest sentit demandem que els organitzadors dels JJOO de París 2024 treballin al costat del COI perquè aquest comitè sancioni als països que imposin encara l’apartheid sexual a les dones, com va saber fer-ho respecte a Sud-àfrica sota el règim de l’apartheid racial.
La LDIF havia fet una irrupció molt notable en el món olímpic durant els Jocs Olímpics de Barcelona 1992. Mentre la premsa mundial s’alegrava pel retorn de la delegació sud-africana després de 30 anys d’exclusió a causa de l’apartheid, ningú notava l’absència de dones en 35 delegacions. Qüestionant al COI, la LDIF es va atrevir a qualificar aquesta situació de “apartheid sexual”, exigint l’exclusió dels països en qüestió. D’olimpíada en olimpíada, les intervencions de la LDIF van donar els seus fruits, i el nombre de delegacions sense dones va continuar disminuint. Finalment, el 2012, en els Jocs Olímpics de Londres, totes les delegacions incloïen dones! Va ser una victòria amarga, perquè a canvi el COI havia acceptat les condicions discriminatòries imposades per les teocràcies islamistes a la participació de les dones en els Jocs: cossos coberts de cap a peus i participació només en competicions d’un sol sexe compatibles amb l’Alcorà.
Mentre que per als homes la universalitat està concebuda sense reserves, les condicions establertes i acceptades pel COI equivalen a admetre la cohabitació, en l’estadi olímpic, de dos models per al desenvolupament de l’esport femení: un model basat en criteris esportius i un model basat en criteris polític-religiosos. Aquestes violacions de la Carta són el resultat del proselitisme de la República Islàmica de l’Iran a favor d’un model esportiu islamista femení. L’objectiu declarat és evitar la corrupció que podria sorgir de la presència simultània d’homes i dones en un mateix espai. D’aquí una doble estratègia: organitzar Jocs separats per a dones a Teheran cada 4 anys -amb el suport del COI- i, al mateix temps, pressionar a les xarxes de Dones i Esport per a obtenir el seu suport perquè les dones amb vel puguin participar en competicions internacionals oficials. Llavors, la universalitat en l’esport només s’aplica als homes?
L’any 2008 va suposar un punt d’inflexió amb la publicació de la Declaració “Acceptar i Respectar”, elaborada amb la Xarxa Internacional de Dones i Esport, integrada per representants de més de 40 països, i dirigida a les Federacions Esportives Internacionals en els següents termes: “Instem les federacions esportives internacionals que demostrin el seu compromís amb la integració garantint que el seu codi de vestimenta per a les competicions compleixi amb els requisits musulmans, tenint en compte els principis de correcció, seguretat i integritat”. Les Federacions Esportives Internacionals cediran l’una després de l’altra i, finalment el 2015, és el torn de la UNESCO, que revisarà la seva Carta de l’Educació Física, l’Activitat Física i l’Esport de 1978, on desapareix la bella frase “esport, llengua universal per excel·lència”, i l’article 1.3 estipula que: a tots els éssers humans, inclosos els nens en edat preescolar, les dones i les nenes, les persones d’edat, les persones amb discapacitat i els pobles indígenes, han d’oferir-se oportunitats inclusives i receptives sense el risc de participar en l’educació física, l’activitat física i l’esport. En resum, les dones en el seu conjunt estan relegades a la categoria de vulnerables. Com opina Sugier, la noció d’inclusió substitueix a la d’universalitat dels drets.
Ampliar la lluita per a reconèixer la noció d’apartheid sexual
El laïcisme pateix de diversos hàndicaps en el context esportiu internacional que ens ocupa: en primer lloc, es considera una especificitat francesa, mentre que l’esport es regeix per normes internacionals. El segon hàndicap és que, estrictament d’acord amb els termes de la llei de 1905, la separació de l’Església i l’Estat concerneix essencialment els agents de l’Estat, i no al públic en general, ni a l’espai públic. No obstant això, prenem nota amb satisfacció de la decisió d’aquest any del Consell d’Estat en el cas dels hijabs, que estén l’aplicació del laïcisme als jugadors en competició: per tant, no hi haurà atletes amb vel en la delegació francesa en els Jocs Olímpics de París 2024!
És clar que no n’hi ha prou amb invocar el laïcisme per a posar fi a la ingerència religiosa en l’espai esportiu. Per això que advoquem per una crida als òrgans de drets humans de les Nacions Unides. L’objectiu és que la Convenció Internacional sobre la Repressió i el Càstig del Crim d’Apartheid de 1973 s’estengui al cas de l’apartheid sexual. Aquesta convenció és particularment eficaç en la mesura en què prohibeix als Estats signataris, sota pena de ser considerats còmplices, col·laborar amb l’Estat en qüestió, que es converteix així en una espècie d’Estat pària (cal assenyalar que una de les repercussions del text sobre l’apartheid racial va ser la votació el 1985 d’una convenció contra l’apartheid en l’esport, a la qual es va referir el COI per a excloure a Sud-àfrica de les competicions).
Vista i demostrada la violència contra les dones a l’Iran i l’Afganistan, experts internacionals d’alt nivell ja estan demanant l’extensió de la Convenció de 1973. Continua sent necessari que algun país del nostre entorn tingui el valor de presentar aquesta petició a l’Assemblea General de les Nacions Unides.
