Se’ns va tot un referent en la comunicació per la igualtat que serà molt difícil de reemplaçar.

Se’ns va tot un referent en la comunicació per la igualtat que serà molt difícil de reemplaçar.

De vegades la vida et tanca una porta, però t’obra una finestra. I això és el que va passar quan en les primeres eleccions al Col·legi de Periodistes de Catalunya, l’any 1991, la candidatura encapçalada per Montserrat Minobis va treure un 42% dels vots, i tot i que va guanyar a les demarcacions de Girona i Lleida, no va aconseguir arribar al deganat. Humor, amor i alegria. Feina ben feta per un Col·legi de tots! Aquest era l’eslògan de la candidatura que tancava l’escriptora i periodista, Montserrat Roig.

Si no hagués perdut aquestes eleccions, potser no existiria l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya (l’ADPC) creada l’any 1992. Com va dir la Montserrat ”aquells vots ens van impulsar a crear l’associació amb l’ànim de convertir-nos en una veu alta i sorollosa que ens permetés incidir en la presència de les dones en els mmcc. i alhora servir de plataforma per projectar-nos de cara a la professió a través d’estudis i publicacions”.

Però no hi havia qui l’aturés, i va mirar cap a Europa, així de la mà, a l’inici, de les institucions europees es va crear, l’any 1993, la Xarxa Europea de Dones Periodistes molt activa, sobretot, al sud d’Europa però amb aliances i vincles amb les companyes del nord, de les quals hi vam aprendre molt.

I van passar uns quants anys, fins que vam creuar l’Atlàntic, i a Morèlia (Mèxic) es va constituir una Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere, plataforma conformada per grups i entitats de periodistes de més de 30 països, on acabava d’estar elegida membre del seu Consell Assessor. Ella va ser la primera presidenta d’aquesta Xarxa a Catalunya (la Xidpic.cat) de la qual naixeria, també La Independent, Agència Catalana de Notícies amb Visió de Gènere.

Tres entitats impulsades per la Montserrat, juntament amb altres companyes, i que s’interrelacionen des de l’àmbit més local i nacional (la seva estimada Catalunya) fins el més global, el món.

La Montserrat va ser pionera en molts espais. La segona vegada que es va presentar a les eleccions del Col·legi de Periodistes, l’any 2001, es va convertir en la primera dona degana. Després també seria la primera dona directora de Catalunya Ràdio.

Ha tingut molts reconeixements, l’últim va ser la setmana passada a Montevideo. Les companyes llatinoamericanes -que tant estimava i que tant l’admiraven-, li van atorgar un reconeixement per la seva destacada trajectòria periodística. Un reconeixement que no he tingut temps de lliurar-li.

Periodista feminista, activista incansable i plena d’idees, jubilada, i més activa que mai, continuava cercant nous projectes: havíem de participar, l’any vinent, al 25è aniversari de la IV Conferència de NNUU sobre les Dones. I també l’any vinent havíem de commemorar el 25è aniversari de les nostres primeres jornades de les periodistes de la Mediterrània.

La seva lluita va servir per aplanar el camí a les periodistes que veníem darrere. L’últim 8 de març la vam veure llegir el manifest de les periodistes feministes i va dir “La lluita de les dones ja no la pot parar res ni ningú”.

Minobis, ens deixes un enorme llegat en la defensa dels drets humans de les dones. Esperem continuar amb el teu esperit i poder fer realitat tots els teus somnis, que també són els nostres.