Nariman El Chamaa, periodista i activista política. Presidenta de l’ONG Donia per al Desenvolupament Sostenible.
La història del Líban està plena de la lluita de les seves dones, políticament, socialment, sindicalment i civilment. Potser el que ha presenciat des de l’aixecament del 17 d’octubre de 2019 sigui la millor prova de la força de les dones libaneses i del seu paper fonamental en els escenaris.
Però l’experiència ha demostrat que la força de la presència sobre el terreny, encara que sigui un factor important, no basta per a arrabassar a les dones els seus drets, sobretot quan es troben davant el mur de les lleis discriminatòries, tant civils com sectàries. Sobretot, perquè les autoritats polítiques i religioses coexisteixen al Líban des de la seva creació.
Fets
A simple vista, la història d’injustícia contra les dones al Líban es fa patent, ja que cap dona en la història del país ha aconseguit el càrrec de presidenta de la República, primera ministra o presidenta del Parlament. A nivell ministerial, el govern actual només compta amb una dona de 24 ministres.
No es tracta d’una excepció. En la història del Líban en el seu conjunt, la participació de la dona en el govern va ser modesta o inexistent. Potser l’únic assoliment va ser durant l’era del primer ministre Hassan Diab el 2020, quan les dones van ocupar 6 carteres ministerials, fins i tot el Ministeri de Defensa. Aquesta és l’única vegada en la història del Líban. També va ser l’única vegada que una dona va ser nomenada Vice-primera ministra.
A nivell parlamentari, el Líban va aprovar legalment el dret a votar i presentar-se a les dones libaneses l’any 1963, i per tant es va considerar el primer país àrab que va ratificar aquest dret. Però en la pràctica, cap dona va entrar en el Parlament fins 10 anys després. Va ser per designació, no per elecció. De fet, va heretar el càrrec del seu difunt pare.
Si ens fixem en les cambres parlamentàries després de la guerra civil, trobem cert progrés en el nivell de representació política de les dones en el Parlament, però continua sent molt baix i lent, de manera que el percentatge no va superar el 4,6%, i tots aquests escons des de 1991 fins a 2022 van ser ocupats per només 14 dones. Qui són aquestes dones?
La majoria de les dones que van entrar en el Parlament no ho van fer com una cosa original, independent dels homes, sinó per ser esposes, germanes, vídues o filles de polítics i màrtirs. Automàticament es van convertir en responsables davant l’opinió pública de protegir el que havien heretat d’aquells homes que els van aplanar el camí al Parlament, i de defensar els assoliments dels seus partits, fins i tot a costa dels vots i els drets de les dones.
Això planteja una qüestió important: Quins són els obstacles als quals s’enfronten les dones libaneses i que els impedeixen entrar en el parlament de manera autèntica?
De fet, els obstacles són molts i complexos, entre ells: la llei electoral, l’elevat topall de la despesa electoral, la falta d’una quota femenina i altres factors que presentarem més endavant.
Foto oficial del tercer govern de Najib Mikati, setembre de 2021
Sistema electoral
La llei electoral libanesa és el principal enemic de les dones. Després de la guerra civil (1975-1990), aquest petit país, que agrupa unes 18 sectes religioses, té els seus 128 escons parlamentaris distribuïts sectària i regionalment, el que permet que els polítics en el poder ocupin sempre els escons, i els homes solen ser triats representants de les sectes religioses.
Per tant, molts van veure que la llei electoral afavoria els interessos de l’elit política, establia la legitimitat del sistema fiscal i preservava els guanys dels que estaven en el poder.
En conseqüència, la batalla d’independents i opositors s’ha tornat més complexa, sobretot per les candidates que no procedeixen de famílies polítiques. La majoria d’elles tampoc tenen les eines per a lliurar la batalla a la libanesa, a causa de la tensió del fanatisme sectari, regional i familiar, saltant-se les lleis, prodigant diners polítics i els costos de funcionament de les màquines electorals, així com el cost exagerat de les aparicions en els mitjans de comunicació.
A sobre, el sostre de despesa electoral és massa alt per servir els partits polítics al poder, i els independents, especialment les dones, no poden seguir-lo. La crisi econòmica també va crear un entorn propici per al caos dels diners electorals, i el sistema de caixa i la falta de transparència financera van contribuir a perpetuar la corrupció i el caos.
Això se suma a la no introducció de la «quota femenina» en la llei electoral, ja que el Parlament va rebutjar la proposta de llei a finals de 2021 quan es va sotmetre a debat, a causa de l’oposició de la majoria dels partits polítics del Consell. La majoria dels partits van al·legar que la «quota» podria fer trontollar l’equilibri sectari dins del Parlament, i que seria difícil calcular-la de manera que preservés i garantís la distribució d’escons parlamentaris en el mapa del sistema sectari i regional.
Per tant, només podem qualificar això de violència política contra les dones libaneses, juntament amb altres tipus de violència.
Altres obstacles
Si anem més enllà del sistema electoral, també trobem molts factors que poden no constituir obstacles directes, però que tenen un impacte significatiu en la participació política de les dones, que són els factors econòmics i socials.
Al Líban, les dones s’enfronten a la violència econòmica en diversos nivells: dificultat per a obtenir igualtat d’oportunitats laborals, salaris i ascensos desiguals en l’escala professional i estereotips en les professions.
Les lleis sobre l’estatut personal tampoc ofereixen protecció i igualtat a les dones, començant pel dret al divorci, els llargs i costosos procediments judicials i la negociació sobre la pensió alimentària i la custòdia dels fills. Aquesta discriminació no sols es dona entre homes i dones, sinó també entre homes i dones de diferents sectes religioses.
@vecteezy
També existeix el treball invisible, ja que les tasques domèstiques i la cura dels infants i les persones grans de la família es consideren responsabilitat exclusiva de les dones, la qual cosa imposa càrregues a les dones que afecten la seva promoció professional, la seva situació econòmica i, per descomptat, la seva participació en els assumptes públics.
Tot l’anterior contribueix a la fragilitat de la situació de les dones libaneses, i fa que la seva participació política sigui un repte important, alhora que s’enfronten a altres reptes a nivell personal i familiar, ja que algunes famílies al Líban encara animen i fan costat als seus fills homes a participar políticament i li ho impedeixen a les dones en virtut de la tradició.
Solucions
No hi ha dubte que això no pot seguir així. Moltes organitzacions feministes internacionals i locals han treballat a diversos nivells per a reduir la bretxa de gènere i aconseguir la justícia i la igualtat. Com hem esmentat anteriorment, s’han aconseguit alguns avanços, però són molt lents, per la qual cosa encara queda molt per fer. Entre altres:
És necessari conciliar els instruments internacionals amb les lleis nacionals i els marcs de polítiques públiques, abolir totes les formes de discriminació de la legislació i les polítiques, establir un control executiu sobre elles i aplicar sancions estrictes per a tots els tipus de discriminació contra les dones i les violacions dels seus drets.
Establir una llei electoral civil (no sectària ni religiosa), reduir el límit màxim de despesa electoral, imposar un control estricte de la despesa i reduir les taxes de candidatura per a permetre una major participació de les dones.
Adoptar una quota de dones en tots els centres de presa de decisions, com: Parlament, ajuntaments, sindicats professionals i laborals, i consells electes en els partits polítics, en un percentatge no inferior al 30% com a mesura temporal.
Desenvolupar les capacitats de les dones en els àmbits administratiu, polític, legislatiu i de gestió de campanyes electorals. Assignar espais en els mitjans de comunicació a les dones i reduir els seus costos.
Treballar per a empoderar econòmicament les dones i prevenir totes les formes de violència econòmica. El que pot contribuir a això és la ratificació del Conveni Internacional del Treball núm. 190 i les recomanacions annexes sobre la prevenció de la violència i l’assetjament en l’àmbit laboral. Per a això també és necessari modificar la Llei Laboral, el Codi Penal i la Llei d’Assetjament per garantir una protecció òptima a les dones i a tots els col·lectius.
Certament, això ha d’anar acompanyat de campanyes de promoció i conscienciació de la comunitat per destacar el benefici que suposa per a la societat en el seu conjunt la participació de les dones en el lideratge i la presa de decisions, i per aclarir el propòsit de prendre mesures temporals.
En conclusió, la participació de la dona en la política i en la presa de decisions és una qüestió important i necessària per a una societat en la qual s’aconsegueixin la igualtat i la justícia, i per a això és necessari que la societat, el govern i les institucions facin esforços conjunts per a dur a terme les reformes necessàries per aconseguir la igualtat de gènere i donar suport al paper de la dona en el desenvolupament i la democràcia que aspirem a aconseguir al Líban.
