Estela Alais: “La consciència de classe, antiracista i feminista ha d’estar molt present”

Per Alícia Oliver

Nascuda a Barcelona, de mare equatoguineana i pare camerunès, es va graduar en Ciències Polítiques i va fer un postgrau en Economia Social i Solidària i un màster en Gestió Administrativa. Amb 25 anys, afirma que és de “L’Hospi de tota la vida” i que vol continuar vivint a la seva ciutat, L’Hospitalet de Llobregat, de la qual sent un profund orgull, al mateix temps que una gran preocupació per la gentrificació que estan vivint. Amb un grup d’amigues va crear el col·lectiu juvenil antiracista i feminista AMRA – Associació de Dones Racialitzades i Afrodescendents.

Com et vas iniciar en l’activisme?
Quan era adolescent i arran d’un fet tràgic que va passar el 2017, un grup de companyes que teníem una certa consciència antiracista, decidim que havíem de fer alguna cosa, encara que no sabíem molt bé com. Vam començar a reunir-nos com a col·lectiu antiracista i vam crear una pàgina d’Instagram. Aquest va ser l’inici.

Totes dones?
Sí, i de L’Hospi. Una companya del grup, que era monitora de gimnàstica d’una escola, va parlar amb el centre i ens van deixar una sala per a poder reunir-nos. Després, ja ens vam iniciar en la vida adulta, la universitat, el treball, poc temps per a reunir-nos… i ho vam deixar en estand by.

Orgullosa de la teva ciutat
Sí, he tingut la sort de criar-me a la Florida i també a Santa Eulalia, dos barris de L’Hospitalet, per això tinc el cor dividit. En el meu col·legi i a l’institut només hi havia un parell de blancs. Nosaltres érem la majoria. En realitat, hem viscut en un microclima, hem tingut un espai segur amb la comunitat. I de cara al futur, m’ha servit, m’he sentit molt orgullosa de ser negra i de tenir sempre un grup d’amigues que també ho són. Hi ha moltes coses que tu vius, sents i experimentes que, per més que tinguis una amiga amb consciència antiracista, no t’entendrà. Si no ho vius, no ho podràs comprendre.

I quan deixes aquest microclima i arribes a la universitat, com ho vas viure?
Vaig tenir alguna experiència racista. Però tenia eines per a treure la meva fatxenderia de barri a la qual li estic molt agraïda. Desenvolupes una desimboltura, un tirar cap endavant, que et permet ser capaç d’aguantar el nivell de violència sistèmic institucional, i també social, el qual és molt heavy. D’una altra manera, no ho podries suportar.

Vaig acabar la carrera el 2022, i no sabia on fer les pràctiques, fins que el pare d’una amiga que estava a l’Associació de Veïns de la Florida, em va parlar de la cooperativa LaFundició i del projecte la Florida S’Aveïna, que pretenia crear i fomentar xarxes de suport mutu, suport comunitari i béns comuns, i que estava impulsat des de la cooperativa Ketras Buti. Em va interessar molt i després de passar una entrevista em van acceptar per a fer les pràctiques i a la universitat els hi va semblar bé.

Ha estat molt important per a mi perquè em va donar l’oportunitat de treballar i estar en espais que, de no ser per aquestes pràctiques, mai hauria conegut. Probablement, hauria seguit una altra línia laboral. I encara que ja tenia una consciència racista, molt basada en una cosa experiencial, em va donar l’oportunitat d’asseure’m amb una altra gent, d’escoltar altres discursos, d’aprendre altres maneres de veure i entendre la vida, i al final em van contractar com a tècnica de la comunalitat.

Què et va atreure del projecte?
El més fàcil quan s’impulsen aquest tipus de projectes és convertir a la gent dels territoris en objectes de diagnosis constants. I en l’àmbit de l’economia social solidària també es dona perquè, en realitat, és més fàcil portar a una tècnica que coneix molt bé els aspectes tècnics del projecte, sap el que cal fer, l’implementa, el cobra, el certifica i pim pam, ja està fet.

L’impacte és molt assistencialista, molt paternalista i tots els “istas” que li vulguis afegir. En canvi, l’aposta d’aquesta entitat i d’unes altres que treballem en aquest ecosistema és molt diferent. Cal formar a la infància del nostre barri, de la nostra ciutat, perquè siguin agents actius i no objectes de diagnòstic constants, i que adquireixin consciència de classe, antiracista, feminista, decolonial i treballin per als seus barris. L’èxit no passa per abandonar el barri.

Pel que sé, la Florida és el barri amb major densitat a Europa, no?
Sempre dic que viure a la Florida, no és per a febles. El nivell de violència sistèmica institucional, les condicions de vida i la pressió econòmica que has de sostenir tu i la teva família, les vulneracions dels teus drets educatius… són tan grans!

També cal entendre que, si hi ha una família de set membres vivint en un pis de 30 m², òbviament, el carrer es converteix en una extensió de la casa. D’altra banda, et trobes que una altra persona ha d’anar-se a treballar a les 5 del matí. Però que fas si tens cinc fills, són les 12 de la nit, a l’estiu, i els nens estan més vius que el sol? no els pots tancar en un pis de 30 m². I et toca conviure amb les diferents realitats. Sembla que la preocupació col·lectiva cada cop està més allunyada i l’individualisme capitalista, cada cop el tenim més interioritzat, som més egocèntrics i més egoistes. I són moltes les coses que contribueixen a crear un malestar social, convivencial, econòmic, estructural, però al final tot és resultat de la precarietat estructural.

Insisteixo en la idea que el carrer ha de ser una extensió de les nostres cases, perquè és aquí on es fa comunitat. Aquí és on ens coneixem, on hem de respectar-nos i tenir una preocupació col·lectiva, perquè la veïna del cinquè se’n va a treballar a les 5 del matí i no haig de posar-li la música a tota pastilla a les 2 de la matinada. I per tant, hem de conèixer-nos.
Per això deia que no és per a febles. Cal entendre el que està passant i per què està passant i el paper que tu pots tenir en tot això. I no li pots demanar a la gent que viu una situació de merda, que a sobre sàpiga analitzar-la i que actuï en conseqüència. És demanar-los massa.

En els seixanta el barri era conegut per la immigració del sud.
Sí, i ara continua sent del sud, però del Sud Global. L’Hospitalet és una ciutat migrant i ho ha estat sempre perquè ha nascut al costat de Barcelona. Al barri de La Torrassa en els anys trenta del segle passat, era conegut com la “Murcia Chica”, després van arribar andalusos i extremenys. I és una cosa que hem d’interioritzar i estar orgullosos. I els nostres polítics també han d’estar orgullosos d’això, perquè L’Hospitalet no es pot convertir, ara, en la ciutat per als expulsats de Barcelona. Ens estan gentrificant. I això no és una cosa que passi només a la meva ciutat. Està passant en molts llocs.

I tornant a la migració del sud d’Espanya, la violència que van rebre ells l’estan reproduint de la mateixa manera. I si aquesta bogeria no s’atura, nosaltres també la reproduirem. De fet, ja ho estem fent amb la nostra pròpia gent que està arribant ara. I hi ha magrebins que van venir fa 30 anys, que es queixen dels magrebins que estan arribant.

Tots tenim la necessitat de pertànyer al lloc que habites i on construeixes el teu dia a dia, però ser constantment l’objecte de senyalització i demonització, no és fàcil.

Per això va néixer AMRA? Explica’m una mica…
AMRA és un col·lectiu juvenil antiracista i afrofeminista que pretén ser un lloc segur per a l’autoorganització. Un espai compromès amb la sensibilització i el foment del pensament crític.
Gràcies al meu treball com a tècnica del projecte la Florida S’Aveïna, vam poder comptar amb un espai comunitari on tenim la nostra seu. Ho sentim nostre perquè nosaltres ho habitem i fem les nostres activitats. I ens permet, també, tenir accés a uns certs recursos econòmics que ens ajuden a impulsar les coses que volem fer.

I encara que ens diem associació juvenil, en realitat apostem per tenir un espai intergeneracional. Hem de deixar de sectorialitzar-ho tot, ja que tot és transversal i interseccional, però, això sí, ha d’estar liderat per nosaltres, per dones negres o racialitzades. Perquè hi ha uns certs col·lectius que han d’acostumar-se a ser liderats, i m’estic referint als homes, en general, i als blancs, en particular. I afegiria també a les dones blanques. I amb això, no vull dir que no puguin participar, però han d’acostumar-se al fet que som nosaltres les que prenem les decisions.

On poseu el focus en les vostres accions?
Sabem que hem de sostenir activismes i espais de politització, i és difícil perquè ho fem des de la precarietat. També perquè les nostres mares s’han matat a netejar els lavabos de Barcelona per a criar-nos. Soc una dona negra, en un país de blancs i a sobre soc pobre, però no pobreta. Per això creiem que els nostres espais de pensar no poden ser sempre espais de càstig. I ho sento, però no puc estar escoltant sempre històries per a no dormir.

Així que decidim posar el goig en el centre i parlem del goig com una qüestió política. Parlem també que el pensament crític ha d’estar en tot el que fem. Perquè tot el que fem és polític. Llavors, per què hem de posar-nos en espais que ens tornen a fer pensar únicament en tot el que ens fa mal i ens amarga? Per això cal crear espais que ens donin alè, en els quals puguem respirar i on puguem parlar del que ens fa mal i ens amarga, però sense revictimitzar-nos. I on no diguem que som les pobretes que ens han ensenyat a dir.

El compromís i la política no deurien estan renyits amb l’alegria i la felicitat, no? “Si no puc ballar no és la meva revolució” que deia l’anarquista i feminista, Emma Goldman.
Sí, necessitem estar, viure, ser alegres, tenir el gaudi, gaudir del nostre temps i, sobretot, entendre-ho. I des d’AMRA fem el que podem, amb el que tenim.

Nosaltres treballem amb altres entitats de la Florida amb les quals compartim espai, i també visió política i projectes. Utilitzem molt el carrer, posem la festa en el centre i després intentem fer espais en els quals puguem pensar una miqueta més, però sempre fent-ho de la forma més lleugera possible.

I també acompanyem en la politització a persones més joves, a joventuts professionals i grans, perquè creiem que la consciència de classe, antiracista i feminista ha d’estar molt present. I intentem fer treballs de recerca perquè som molt conscients que per a poder solucionar allò que et fa mal, has de saber què és el que et fa mal.

I què és el que us fa mal?
La precarietat. I ningú pot saber millor el que passa en un barri que les persones que l’habiten. El no poder cobrir les nostres necessitats bàsiques. Al final, tu pots parlar amb qualsevol persona i t’ho dirà a la seva manera, però el que més els preocupa és si podrà continuar donant-li un sostre als seus fills l’any que ve o el mes que ve. Si podrà continuar donant-li menjar… Per als joves, la necessitat d’independitzar-se… El que més estem detectant és una frustració molt gran i la percepció que les coses no canviaran. Moltes persones ja no es veuen com a agents de canvi i això fa que s’acostin a discursos fàcils i vegin a l’altre com el problema.

Participeu en espais polítics on pugueu fer incidència?
La nostra metodologia és comunitària participativa. I tenim una participació molt fluctuant, al final som més o menys quatre les companyes que sostenim l’espai dia a dia. I ho fem perquè entenem que políticament hem de sostenir-ho.

El que no es pot fer és que la nostra ciutat s’estigui preparant per a albergar a gent que no és d’aquesta ciutat. I no se’ns està escoltant. Intentem participar en totes les taules sectorials que podem i fem peticions explícites. Participem en els diferents projectes que hi ha a la ciutat i des de diverses entitats i espais, fem pinya en les diferents reunions. La nostra entitat només té 4 anys de vida, però hi ha unes altres que porten molts més anys treballant per la nostra ciutat.

Hem de poder incidir en les polítiques públiques. Hem de poder ser escoltades per a poder-les planificar i executar. Tenim molt clar que hem de formar part del procés i les polítiques públiques han de basar-se en l’aliança pública o comunitària. És una cosa que ha de passar, però que no està passant, ja que les polítiques públiques que s’estan implementant a la ciutat no són per a nosaltres. Ni les polítiques d’habitatge, ni les comunitàries… són de contenció i el que estan fent és preparar la ciutat per a gent de classe mitjana alta, que està sent expulsada de Barcelona, perquè allà ja no hi caben més. I a nosaltres ens expulsaran.

Una qüestió que ens diferencia molt de la migració del sud d’Espanya, la de l’èxode rural a la ciutat, és l’habitatge. És el punt d’inflexió. Aquesta migració no s’ha marxat del barri perquè té un habitatge en propietat. Aquesta migració no pot ser expulsada. En canvi, nosaltres, sí. I no tenim formes jurídiques per a evitar-ho, ni polítiques públiques que ens acompanyin, per això, també parlem de racisme immobiliari. I enfront d’això, la nostra posició política és que no ens mouran, com en el vaixell de “Chanquete”. I tot això ens passa justament ara, en un context tan violent.

A què et refereixes?
Tinc 25 anys, i suposo que sempre hi ha hagut violència racial, però ara hi ha un repunt molt fort. Els discursos d’odi creixen, l’extrema dreta continua augmentant, i la criminalització d’uns certs cossos no sols funciona a nivell col·lectiu, sinó també individual. Quan a tu et diuen contínuament que seràs un lladre, al final serà cert, perquè tu mateix et perceps com a lladre. Quantes vegades et criminalitzen pel carrer i la policia t’atura sense haver fet res! Al final, és la profecia que es compleix.

La criminalització dels nostres cossos influeix molt en la nostra autopercepció. I cada cop estem més demonitzats i nosaltres mateixos ens percebem així.

Quina L’Hospitalet t’agradaria ajudar a construir?
Una L’Hospitalet migrant, que és el que ha estat sempre, i on hem construït els nostres barris. És l’única que m’imagino, no pot haver-hi una altra. I així com el meu imaginari d’èxit fa 4 o 6 anys era sortir d’aquí, ara mateix no vull abandonar el barri i vull que els meus fills també creixin aquí.

I com et veus d’aquí a 10 anys?
M’encantaria poder continuar vivint a L’Hospi. M’encantaria poder tenir el meu pis i que la meva mare també tingués el seu. És una dona que porta en aquest país des dels 18 anys, que ha treballat molt dur tota la vida. Per això, ha de tenir el seu lloc i una jubilació digna. I sincerament, m’imagino sent feliç i gaudint d’una vida digna. I totes hauríem de tenir aquesta possibilitat.