Per Alícia Oliver
Nascuda a la ciutat de Mazar-el Sharif, al nord de l’Afganistan, va estudiar periodisme, i encara que no estava ben vist el que una noia de bona família sortís a la televisió, la seva família va accedir als seus desitjos. Pertany a l’ètnia minoritària Sadat i el seu primer activisme comença participant en les nombroses manifestacions que es van fer contra els privilegis que tenien els paixtus a l’hora d’accedir als estudis universitaris. “Era injust que jo, amb millors notes, tingués menys oportunitats per a estudiar que un paixtu”, recorda.
Després de la seva arribada a Barcelona, contínua amb el seu activisme i la seva lluita contra les injustícies, ara, denunciant l’apartheid de gènere al qual són sotmeses les dones i les nenes al seu país. Des d’aquí, treballa voluntàriament en l’organització Afghan Women on the Run, entitat que ha pogut treure i acompanyar a nombroses dones i famílies afganeses.
Vas aconseguir accedir a la universitat, estudiar periodisme i treballar en la ràdio i televisió de la teva província. Què et porta a abandonar aquest treball?
Quan estava a la televisió, la meva cap em va enviar a una zona dels afores de la ciutat per a fer unes entrevistes a famílies vulnerables. Desconeixia totalment la situació de moltes noies que no tenien accés a l’educació universitària. Llavors vaig començar a interessar-me sobre qüestions d’igualtat i drets, i vaig començar a treballar amb una ONG noruega, Afghan Woman Skills Development Center, que treballava en temes d’igualtat.
En què consistia el teu treball en aquesta ONG?
Treballava temes de pau, d’igualtat i de gènere. El meu treball consistia a anar pels diferents pobles, parlant amb les dones sobre la necessitat que participessin en les taules de negociacions ja que, en aquells moments, 2018, els Estats Units estava negociant amb els talibans a Qatar.
Donant a conèixer la resolució 1325 del Consell de Seguretat de Nacions Unides sobre dones, pau i seguretat?
Doncs sí, es tractava que les dones també s’impliquessin i accedissin a les taules de negociació per a treballar pels seus interessos i drets ja que en les guerres sortim sempre més afectades. I en el cas dels talibans podíem perdre els nostres drets, com després s’ha demostrat.
Com et rebien en aquests pobles que visitaves?
Doncs, haig de reconèixer que, a l’inici, vaig tenir molts problemes perquè en molts pobles que vaig visitar ja hi havia bastants talibans i eren els que decidien si podies venir o no. Vaig rebre moltes amenaces ja que treballava en una zona de majoria paixtu i sunnita, i jo, a més de ser dona, soc xiïta i no anava tapada. A més, llavors tenia 24 anys i haver de parlar amb homes de 50 i 60 anys, per a ells era una ofensa. Acceptar això era molt difícil per a ells. Em veien com una amenaça per a les seves dones i filles, però, després d’uns sis mesos de treball continuat em van acceptar molt bé i estaven contents perquè podia assessorar les seves filles sobre quins estudis fer, a quines universitats podien anar…
Fins quan vas estar fent aquesta feina?
Vaig estar dos anys treballant amb aquesta ONG i vaig veure molts canvis positius. Quan hi vam arribar, les nenes només estudiaven fins als 12 anys i després ja estaven interessades a anar a la universitat. Estaven canviant moltes coses. I m’agradava molt el meu treball, que era el de motivar a les dones i a les nenes a continuar estudiant. I la relació amb els homes d’aquests pobles havia canviat totalment.
Fins que van arribar els talibans de l’exili, no?
Sí, després de l’arribada dels talibans ja no vaig poder continuar. Al principi pensàvem que després de 20 anys, haurien canviat, però desgraciadament no va anar així. També pensàvem que no arribarien a Kabul, que es quedarien en altres províncies, sense arribar a la capital.
Per això, amb les meves dues germanes ens en vam anar a Kabul i vam participar en algunes manifestacions en els primers dies del retorn dels talibans al poder. La situació era molt complicada perquè et detenien i començaven a circular llistes de persones a les quals buscaven. Nosaltres estàvem a casa del meu germà gran que, com a enginyer, havia treballat per al govern anterior, i van venir buscant-nos a nosaltres, però afortunadament la casa era molt gran i vam poder sortir per una altra porta, encara que es van emportar al meu germà, que va ser colpejat i va estar detingut gairebé una setmana, fins que la família va aconseguir treure-ho.
I és quan opteu pel camí de l’exili…
Sí, en principi pensem que Kabul seria el nostre refugi, però ja vam veure que no era així. A més, les nostres fotos havien sortit en diferents mitjans de comunicació internacionals, ja que havíem concedit entrevistes, tant la meva germana com un altre germà que tinc que també és periodista, per a CNN, Washington Post i també per a altres mitjans del Canadà. Identificar-nos era fàcil. I a més, es deia que els talibans buscaven les dones solteres per a casar-se amb elles. A l’interior no podíem fer res. La nostra única sortida era l’exili.
Com va ser la vostra sortida?
Durant un mes anàvem canviant de residència. Un dia vaig rebre un missatge d’una antiga companya que estava vivint a Itàlia i em va dir que coneixia a unes dones a Espanya que estaven ajudant a sortir a dones afganeses del país. Però, en aquells moments, no podies fiar-te de ningú.
Tornem a la meva ciutat natal Mazar-el Sharif i vam estar gairebé 6 mesos vivint en la clandestinitat, fins que al gener de 2022 vaig sortir amb la meva germana petita que també és periodista. En principi pensem que la nostra millor opció com a xiïtes era sortir per la frontera de l’Iran. I així ho vam fer. No podíem sortir del país amb avió ja que hi havia llistes negres i grans controls per a veure qui abandonava el país. Així que vam fer un vol intern, que no estaven vigilats, fins a Herat, ciutat pròxima a l’Iran.
Quan arribem a la frontera, els talibans ens van preguntar per què sortíem del país i els vam dir que érem estudiants d’una madrassa i que anàvem a l’Iran a seguir els nostres estudis. I va donar la casualitat que ens trobem amb un home, molt conegut a la meva ciutat, que treballava en una madrassa i va confirmar la nostra història.
Passem una nit molt difícil, ficades en un cotxe que havíem llogat amb conductor, en terra de ningú, esperant que obrissin la frontera iraniana a les 7 del matí. I aquí vam veure escenes molt dures de com, tant els talibans com la policia iraniana, pegaven i vexaven a les milers de persones que volien abandonar el país, i no tenien molts recursos per a fer-ho.
Per fi havíeu abandonat el país…
Sí, però l’Iran no era molt millor. Pensàvem que en parlar el mateix idioma podríem treballar, però no va anar així. Arribem a Teheran i amb l’ajuda de la companya que estava a Itàlia i de l’organització Afghan Woman on the Run que treballa a Espanya, enviem la nostra documentació, però va ocórrer un error, pensaven que estàvem al Pakistan i la van tramitar a l’Ambaixada espanyola a Islamabad.
El tràmit, a l’inici, sembla que era relativament fàcil. L’ambaixada et citava aviat, et feien una entrevista i decidien si et donaven la visa. Però, llavors, va ocórrer la guerra d’Ucraïna i ja ens van avisar que les prioritats de totes les ambaixades europees, desgraciadament per a nosaltres, havien canviat.
Què va ocórrer amb el teu expedient obert al Pakistan? I com arribeu a Espanya?
Bé, d’entrada, la nostra visa a l’Iran era com a estudiants i només per 3 mesos. La meva germana, per part seva, tenia un contacte a Suïssa i va fer tots els tràmits amb l’Ambaixada de Suïssa a Teheran.
A l’abril, vaig rebre un correu on em citaven per al mes de juny a una entrevista en l’Ambaixada d’Espanya al Pakistan. Era impossible poder arribar ja que la frontera està tancada, l’Iran i el Pakistan no mantenen relacions, i només pots arribar amb avió via Qatar o un altre país.
Paral·lelament, havia iniciat els tràmits en l’Ambaixada d’Espanya a Teheran, i vaig rebre un altre correu on em citaven al setembre. El problema és que no podia esperar-me perquè al setembre ja no tindria visa per a estar legalment al país. Així que després de parlar-ho amb els meus germans a l’Afganistan van poder costejar-me el vol i arribar a la cita de l’Ambaixada a Islamabad. Vaig haver d’esperar gairebé un mes al Pakistan fins que vaig rebre l’autorització per a venir aquí. Mentrestant, la meva germana va ser acceptada per l’Ambaixada Suïssa i ara viu i treballa a Basilea. I el meu germà periodista i la seva dona que vivien a Kabul va poder utilitzar la cita que jo tenia al setembre en l’Ambaixada espanyola a Teheran i ara, vivim junts amb la meva mare a Sant Cugat.
I no vas poder portar la teva germana?
Va ser impossible, però la meva germana està molt bé a Suïssa. Va demanar una beca universitària, li van concedir, va fer un màster i ara està treballant a la biblioteca de la universitat, i cada any ve dos o tres de vegades a veure’ns. En l’actualitat, només tinc dos germans amb les seves famílies a l’Afganistan, els altres dos estan a l’Iran, i 3 que estem a Europa. Tots tan dispersos, quan havíem estat una família tan unida!
I la teva vida aquí com ha estat?
El 2023 vaig aconseguir una beca a la Universitat Autònoma de Barcelona per a poder fer un màster en Relacions Internacionals, Seguretat i Desenvolupament. Vaig pensar que era el millor tema que podia triar, perquè m’interessava molt, però ja m’he adonat que no hi ha sortida professional. Fa més d’un any que busco feina, però no surt res. I ja sé que és difícil integrar-te en un nou país: idioma, cultura… són dos mons molt diferents. Tot és difícil i tot costa moltíssim.
La teva relació amb Afghan Woman on the Run, en què consisteix? Quin és el treball que fas?
És una organització que es va crear a l’agost de 2021, arran de la nova arribada dels talibans al poder. No és una organització legalment constituïda, però si que fan una gran feina i han pogut ajudar moltíssimes famílies afganeses a sortir del país i a ajudar-les en el seu procés d’arribada a Espanya. Jo vaig ser la primera que va arribar a Barcelona. Ara, ajudo en les traduccions, en les entrevistes amb les famílies que arriben, dono xerrades sobre migració, igualtat i gènere, sobre la situació del meu país, en escoles, instituts, centres cívics… Una altra cosa que faig també és ajudar a buscar recursos econòmics perquè, un cop et donen l’aprovació per a venir al país, el problema següent és el d’aconseguir els diners per a pagar el bitllet d’avió i, normalment, no és només un bitllet, són famílies i a vegades, extenses; així que en les nostres xerrades als ajuntaments expliquem la situació i explorem la possibilitat d’aconseguir ajudes per a pagar aquests vols.
Com està el procés de sortida en aquests moments?
Abans era més fàcil perquè, per exemple, nosaltres vam haver d’esperar uns 4 o 5 mesos per a poder passar l’entrevista en l’ambaixada, però ara, hi ha gent que porten 3 i 4 anys, en unes condicions molt dures, i és probable que després de l’entrevista et rebutgin la sol·licitud.
I a què creus que es deu aquesta situació?
Abans l’Afganistan era un tema que estava en els mitjans. Tothom sabia el que passava i coneixien la falta de drets de les dones. Desgraciadament, ara sembla que s’hagin oblidat de nosaltres. Hi ha nous conflictes també, com la guerra a Ucraïna, país europeu i més pròxim. O la tragèdia a Gaza. Però, Occident s’ha oblidat de l’apartheid de gènere al qual estem sotmeses les dones a l’Afganistan o de les repatriacions que s’estan fent des d’Alemanya, on estan tornant a la força a famílies afganeses, quan saben que allà les seves vides estan en perill.
Recentment hi ha hagut una trobada a Brussel·les entre els talibans i la Unió Europea. Com ho valores?
Jo crec que és una qüestió geoestratègica. L’Afganistan és considerat com el cor d’Àsia. Fa frontera amb l’Iran, el Pakistan, diverses repúbliques ex soviètiques i amb la Xina. Com dic, és una zona geopolítica clau i per això volen arribar a un acord amb els talibans. Crec que ha estat un intent de rentar-los la cara, de legitimar-los, i els és igual els drets humans, i en concret, els drets de les dones.
Com veus el futur de l’Afganistan?
Negre, molt negre. Sempre hi ha hagut violència contra les dones, però ara és molt greu. Hi ha un col·lapse econòmic, els homes surten a buscar feina i tornen a casa sense res. I qui ho paga? Les dones, que són colpejades i no és cap delicte. Abans podien contribuir a l’economia familiar, treballaven, estudiaven, però ara, a l’Afganistan, una dona no val res. No tenen ni dret a caminar, ni parlar, ni cantar… Res. I un altre problema és la violència sexual que ha augmentat moltíssim. O els suïcidis entre les noies joves. No hi ha esperança, no tenen res.
En l’actualitat, hi ha nenes que participen en classes clandestines en línia on aprenen idiomes i altres assignatures. Normalment, pertanyen a famílies que són més obertes. I està bé, però no és suficient. Caldria crear-los la consciència que, com a dones, tenen els seus drets i cal defensar-los. Però, com lluites si et va la vida? Ja sé que és difícil, però si hi ha algun canvi, serà des de l’interior. Per això, estic pensant a fer un grup en línia amb dones del país per a poder parlar d’aquests temes, perquè encara hi ha dones que escriuen poemes, algun article, dones que pensen i és important no abandonar-les. Però és difícil lluitar per la teva llibertat quan tens l’estómac buit.
Malgrat tot, crec fermament en la resistència interna perquè des de fora, ja no espero res. l’Afganistan és un país fosc i necessitem encendre una llumeneta.
