Per Alícia Oliver
Nascuda a l’estat de Pernambuco, en el nord-est del Brasil, va estudiar periodisme en la Universitat Catòlica de Pernambuco i va treballar, durant molts anys, en la televisió com a productora de notícies. Amb l’arribada de Jair Messias Bolsonaro al poder, i després de rebre amenaces, va decidir abandonar el país. En l’actualitat, és la responsable de la Secretaria d’Igualtat del Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC).
Quin va ser el detonant per a abandonar el país?
Just abans que Bolsonaro guanyés les eleccions, es va produir l’assassinat de Marielle Franco, una coneguda feminista, política i activista brasilera, defensora dels drets humans, i concretament, dels drets de les dones negres al Brasil. Una dona que es definia com a feminista, negra i filla de la favela. Jo estava treballant en la cadena de televisió Bandeirantes, la tercera més gran del país, quan ens va arribar la notícia i vam pensar que no podia ser. Era impensable, malgrat que vivíem en un clima molt tibant, però no ens ho podíem creure. Abans també havia passat l’impeachment de Dilma Roussef i la situació s’estava polaritzant molt. Vaig tenir diverses converses amb la meva cap i ella em va encoratjar a marxar, el clima que es vivia llavors era totalment irrespirable. I així vaig arribar aquí el 2019.
Com va ser la teva arribada?
Bé, només tenia la dada d’una companya que vivia en una població pròxima a Barcelona. I la meva intenció no era quedar-me aquí, pensava a anar a Portugal, a Itàlia o Alemanya. Però, a poc a poc, vaig anar coneixent a més companyes de la comunitat brasilera i vaig acabar quedant-me.
Poc després d’arribar em va tocar viure la pandèmia i va ser una època en la qual em vaig dedicar a fer molts cursos, sobretot, d’espanyol i català.
I com a sortida laboral, quines opcions tenies?
Evidentment, treballar com a periodista i a sobre sense conèixer l’idioma, era impossible. Així que no em va quedar una altra que dedicar-me, com tantes altres dones migrants, al tema de les cures. Quan vaig arribar al país vaig venir amb una visa de turista, que em va caducar de seguida. La veritat és que ha estat difícil, però vaig tenir la sort d’anar a parar a un Grup d’Ajuda Mútua (GAM) de Càritas, amb persones que estaven vivint la mateixa situació que jo. Una gran experiència que estan implementant en altres llocs.
Vaig tractar de regularitzar la meva situació, i ho havia intentat amb un advocat, però no vaig aconseguir avançar res i després de pagar-li, va desaparèixer. Un amic em va dir que demanés una protecció internacional, ja que era aquí a causa de les amenaces que havia rebut al meu país. I finalment, vaig poder acollir-me a l’última regularització i ara, per fi, tinc un contracte. Estic cuidant a la mare d’una amiga brasilera que necessita una persona que parli portuguès.
I la teva vinculació amb el Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC)?
Bé, aquí he fet molt de voluntariat. Vaig estar col·laborant amb diverses entitats com el Festival Grec o l’Associació d’Investigadors i Estudiants del Brasil a Catalunya, on vaig estar organitzant debats, i a poc a poc vaig voler vincular-me de nou amb la meva professió.
A Pernambuco vaig formar part del sindicat de periodistes i vaig estar a la junta durant tres mandats. Vam aconseguir grans acords com, per exemple, que ens paguessin el 100% de les hores extres, cosa que en altres estats brasilers no s’havia aconseguit. I des de llavors, les empreses periodístiques de Pernambuco tracten de revocar-ho.
Poc temps després d’arribar a Barcelona vaig passar pel Sindicat per a informar-me i veure la manera de continuar treballant com a periodista. A més, des del Brasil tenia el carnet de la Federació Internacional de Periodistes i volia saber com el podia renovar. Ara, tinc pendent la convalidació del meu títol universitari, però vaig poder sindicar-me i a l’última assemblea general del Sindicat de Periodistes de Catalunya, que es va realitzar al gener d’enguany, vaig sortir elegida com a secretària d’Igualtat del SPC.
Quin treball realitzeu des de la Secretaria d’Igualtat del SPC?
En aquests moments, estem treballant en un protocol intern per a combatre el masclisme. Estem realitzant una enquesta i els resultats els traslladarem a la junta directiva i a representants sindicals, delegats i persones afiliades.
I no és perquè hàgim detectat cap problema sobre el tema, però sempre és millor tenir aprovat un protocol d’actuació pel que pogués passar en un futur. També volem crear una espècie d’Espai lila on les afiliades puguin fer-nos arribar les seves queixes i de manera anònima si ho desitgen. M’agradaria apuntar també que, en aquests moments, hi ha majoria de dones a la junta directiva.
Personalment i per tot el meu treball al Brasil, estic molt interessada en la Intel·ligència Artificial, ja que el meu país és com una mena de laboratori en aquest tema. Pensa que, junt amb els Estats Units, són els dos països on més internet es consumeix a nivell mundial. Un dels projectes que tenim entre mans és com afecta a les persones grans ja que són víctimes potencials d’estafes i fakenews.
Quines preocupacions actuals té el Sindicat?
El periodisme a tot el món s’enfronta a una sèrie d’obstacles que posen a prova als i les professionals del sector. L’assassinat de periodistes ha arribat a nivells impensables en els últims tres anys, especialment causats per la guerra i el genocidi a Gaza.
A més, ens enfrontem a la precarietat del treball periodístic, amb baixos salaris. Segons una enquesta publicada per la FESP – Federació Espanyola de Sindicats de Periodistes, el salari mitjà oscil·la entre 25.000 i 30.000 euros bruts a l’any.
I com podem garantir drets com la igualtat salarial, uns horaris de treball més justos per a aquelles persones que treballen en torns dobles… Per a combatre tot això, necessitem reforçar els sindicats i les associacions professionals. La lluita pot donar fruits. Passa per una professionalització dels periodistes, pel dret a informar de manera independent i lliure d’assetjament sexual o misogínia, i per la regularització de les xarxes socials.
Voldria recordar que el lema del Congrés realitzat el 2018 va ser «Ni precarietat ni desinformació: rebel·lió i organització» i ens hem de dotar d’un «periodigne», és a dir, necessitem un treball digne per a un periodisme de qualitat.
Trobes a faltar el teu treball de periodista?
De vegades sí, però després recordo que ho vaig passar tan malament els últims anys, a causa de les amenaces i violències rebudes pel meu treball… Així que em consolo amb la feina que, de manera voluntària, puc aportar des del Sindicat.
Davant les eleccions generals al Brasil. Com veus la situació des d’aquí?
Si mires el continent americà i els països que tenim al voltant… no apunten gens bo. Quedem Mèxic, el Brasil i el Canadà fora de les urpes de la dreta i la ultradreta.
Bolsonaro està a la presó, però el seu fill Flávio -que acumula moltes denúncies- és el principal rival de l’actual president Luiz Inácio Lula da Silva. I estan fent una campanya molt gran contra Lula, ja que el fan responsable que Bolsonaro estigui a la presó.
A més, s’espera una gran compra de vots amb capital dels Estats Units. I cal destacar, també, el paper que juguen les esglésies evangelistes i pentecostals, que estan infiltrat la seva gent en àmbits socials, sindicals, policials i en altres estaments. I des d’aquí, ajuden a conformar l’opinió pública. I cal dir que aquestes esglésies també han arribat aquí.
