Per Montse G. Sosa
Viu a Catalunya des dels anys noranta. Va emigrar des del Marroc per poder viure amb més llibertat i exercir el seu dret a la participació ciutadana, sense repressió. A Vilafranca del Penedès, on resideix, ha participat en la creació de dos associacions de dones: El Fath de Dones (L’apertura) y ADDA (Associació de Dones, Dones Associades).
De petita, com era la situació política del Marroc?
Vaig créixer a Tetuan, al Marroc, que en altres temps va ser la capital del mal anomenat protectorat espanyol (colònia). A casa sempre teníem amics dels meus pares, persones molt polititzades i cultes, que parlaven de tot, especialment de política. S’hi respirava llibertat. Jo vaig rebre una educació basada en la llibertat i la igualtat. Tenint en compte que vivíem sota un règim repressor i en una societat molt masclista, els dec al meu pare i la meva mare aquests valors humanistes. El meu pare va ser un dels fundadors del Partit per la Independència del Marroc.
Des de principis del segle XX, França i Espanya es van repartir el país, fins a la nostra independència, el 1956. Va ser un període molt dur, amb força lluita i resistència per part de la població, especialment del Rif. La guerra del Rif va durar divuit anys i va acabar amb una victòria militar de l’aliança hispano-francesa, la dissolució de la República del Rif i l’ocupació definitiva de tot el territori per part d’Espanya i de França.
Irònicament, a la colònia espanyola s’hi va viure un període “de pau”. Durant la guerra civil d’Espanya, es va suavitzar la repressió perquè Franco necessitava reclutar homes marroquins per acabar amb la República Espanyola.
Més endavant, et vas implicar en moviments polítics i intel·lectuals?
Quan era a la universitat als anys vuitanta, mentre regnava Hassan II, vaig formar part del sindicat d’estudiants. Protestàvem sovint i reclamàvem un estat democràtic. Érem sota una monarquia dictatorial, un període de molta repressió i violació dels drets humans. Juntament amb altres companys, vaig ser detinguda diverses vegades. Van ser uns anys de molta repressió, que es coneixen com els “anys de plom”.
Quan i per què vas decidir emigrar a Europa?
A la universitat, parlàvem i sabíem que a Espanya s’hi estava produint un canvi de règim, que s’estaven recuperant llibertats i que les dones lluitaven obertament per la igualtat, que s’havia acabat la repressió franquista, i des de la nostra perspectiva i context, tot allò ens semblava meravellós. Així que vam decidir venir amb el meu marit. Fins llavors no havia pensat mai d’emigrar a Europa, però les circumstàncies polítiques i la repressió em van fer decidir.
Tenia 25 anys quan vaig arribar a Catalunya i molta il·lusió. Deixar enrere el Marroc, la repressió, poder expressar-me en llibertat… una nova vida plena d’il·lusions! Era el mes de juny, feia molta calor, però aquell sol per a mi representava la llum, la llibertat. Ho recordo com si fos ara.
El primer que em va xocar va ser el català. Jo havia estudiat Filologia Hispànica, parlava castellà i francès sense problema, però aquella llengua no em sonava gens, no era ni francès, ni italià, ni castellà, era català. La llengua en què es comunicaven la majoria de les persones. Així que em vaig posar a estudiar-lo. L’altre xoc va ser adonar-me dels prejudicis de les persones vers les dones musulmanes, els veïns no em saludaven, no ho entenia. Em vaig començar a sentir molt sola i sentia molta buidor. Vaig passar uns quants anys sense veure la família del Marroc. Enyorava el contacte social, necessitava fer coses, relacionar-me amb la gent, però com a dona marroquina musulmana i casada no era fàcil. Vaig viure una etapa molt decebedora, sentia que no encaixava, no trobava el meu lloc. D’altra banda, tenia una vida familiar complicada.
I de tota aquesta energia, il·lusió i somnis, què en vas fer?
Doncs pot sonar dur, però la meva vida, plenament de veritat, va començar quan va morir el meu marit, ara fa vint anys. En quedar-me vídua tenia dues opcions: tornar al Marroc o seguir aquí tota sola, però lliure. Vaig tenir molt clar que em quedava. L’opció de tornar al meu país la vaig descartar totalment. Tornar com a dona vídua, segons la tradició, suposava estar sempre controlada: on vas, amb qui vas, no poder sortir mai sola enlloc, no poder viatjar sense la “protecció” d’un home… Era anar enrere, així que em vaig quedar i vaig desenvolupar la meva vida aquí com a dona lliure. Ara em podia dedicar només a mi i fer tot el que sempre m’ha agradat i m’apassiona: la docència i l’activisme.
I què vas fer? I en el món laboral?
El primer que vaig haver de fer va ser conèixer i gestionar aspectes de la meva vida quotidiana, que poden semblar irrellevants, però per a mi, en aquell moment, eren trencadors, emancipadors. Gestionar la meva economia, anar al banc, obrir un compte, aprendre la llengua, aprendre a fer un CV, cercar feina, coses que no havia fet de casada, i ara podia i volia fer-ho. Decidir què volia fer amb la meva vida com a dona independent i lliure. Vaig viure un canvi radical. Em sentia amb molta força, però també em vaig trobar amb molts obstacles.
En una de les formacions a les quals em vaig inscriure per fer possible la meva inserció laboral, vaig treure la segona millor nota en la prova d’accés. Quan vaig llegir les condicions per fer les pràctiques, deia literalment que “les podia fer, però sense mocador”. Vaig renunciar a fer la formació. Després vaig voler formar-me com a treballadora familiar, vaig fer la part teòrica però en les pràctiques també vaig patir la mateixa imposició: allà on anava, m’havia de treure el mocador. Finalment, les úniques que em van acceptar van ser les monges de la Caritat de Santa Anna de Vilafranca del Penedès. Un tracte excel·lent, vaig aprendre molt. N’estic molt agraïda.
Tot i la meva preparació, mai vaig poder treballar de manera regular. He estat fent feines de cura i de neteja, però sense cotitzar. I des fa anys faig de voluntària a la Creu Roja.
Juntament amb altres companyes també vam patir altres situacions de discriminació, que ens van sobtar molt, com ara assistir a una manifestació o acte de protesta, participar en diversos moviments i sentir-nos rebutjades.
Actualment és bastant diferent, ara veiem dones que treballen de cara al públic amb mocador, però als noranta no era possible. Va ser dur.
Davant d’aquesta situació, què vas fer? Com era la relació amb la comunitat musulmana local?
La meva introducció a la comunitat islàmica no va ser gens fàcil. A través de les classes de llengua vaig conèixer un grup de dones -musulmanes i no- que tenien ganes de fer coses. El primer que vam decidir, va ser d’utilitzar la Mesquita per les nostres trobades i posteriors activitats. Se’ns va negar de ple. Només els homes hi tenien accés. Vam persistir en la demanda moltes vegades i sempre se’ns negava.
Davant d’aquesta injustícia, finalment vàrem crear l’associació El Fath de Dones (L’obertura). Aquesta associació va néixer amb l’objectiu d’aconseguir que les dones puguem utilitzar la mesquita, com ho fan els homes. L’any 2016 vam viure molts enfrontaments amb la comunitat islàmica masculina. Segons la nostra religió, les dones no estan obligades assistir a la mesquita en totes les seves litúrgies, però hi tenim tot el dret. Volem resar en comunitat, aprendre i llegir l’Alcorà, compartir i fer totes les activitats que havíem fet i que ara se’ns negaven. Va ser una lluita molt llarga i dura, amb una forta oposició per part dels homes, vàrem convocar grans demostracions al carrer amb la participació de molta gent. Per nosaltres era i és un dret democràtic.
I com segueix?
Tot va canviar quan vam denunciar públicament que el president i el secretari de la comunitat islàmica ens havien negat l’entrada a la mesquita i ens havien prohibit fer-hi activitats. Sortir als mitjans va tenir un fort efecte, i finalment ho vàrem aconseguir, lluitant, perseverant.
Sovint ens posen traves per impossibilitar-nos l’accés, però acaben sedin perquè saben del que som capaces. Ara mateix l’associació El Fath de Dones està inactiva, però malgrat els pals a les rodes, les dones hi continuem anant i fent coses.
Personalment però, vaig patir un rebuig, que encara dura, i una persecució per part de la comunitat masculina de la mesquita. No soc del seu grat. Actualment he sortit de la primera línia d’acció. Vaig tenir un desgast personal i social molt fort i em vaig retirar una mica.
I et vas quedar a casa?
En absolut! després d’un temps de reflexió, i juntament amb altres companyes, entre elles la meva parella lingüística, la Raquel, vam decidir crear l’associació ADDA.
Tornar a començar! No et rendeixes mai, oi?
Mai, com t’he dit abans, la lluita per la igualtat de totes les dones, és una necessitat i una passió.
ADDA és una associació que pretén generar convivència i relació entre dones de diferents cultures i orígens, a través de diverses activitats per fomentar la interculturalitat, la solidaritat, la igualtat i l’empoderament de la dona. Tot això a través d’activitats formatives de llengua, lúdiques i artístiques o esportives. També és un espai que acull i cuida les dones que es poden trobar en situacions conflictives. Per tot plegat, comptem amb moltes voluntàries, entre elles una psicòloga.
Què els diries a les noies joves musulmanes? I a la població local, què podem fer per la cohesió i la igualtat?
Popularment hi ha la creença que les dones musulmanes som submises, que estem sotmeses a l’home. Quan això és així, no té res a veure amb la religió, no és per ser musulmanes, sinó per ser dones. És per culpa de la tradició i el masclisme que s’ha aprofitat durant segles de la desinformació de les dones fent-los creure que la religió les obliga. En absolut, jo com a musulmana em sento totalment empoderada i conec molt bé els meus drets. És la cultura patriarcal, emparada per una tradició musulmana manipulada i mal entesa, que ens vol submises.
Per això és molt important que les noies musulmanes es formin, lluitin pels seus drets, juntament amb les dones d’aquí i allà on visquin, i que lluitin per la democràcia, la justícia i la igualtat. El vel no ha de ser un obstacle per a la conquesta de la igualtat, perquè ens cobrim el cap, però no el cervell.
