Per Esther Mira
De l’aïllament domèstic a l’activisme comunitari
Quan va arribar a Premià de Mar des de Gàmbia, l’any 1987, la Fatoumata tenia quinze anys. No sabia llegir ni escriure, amb prou feines parlava castellà i la seva vida transcorria entre la feina i la casa. Durant més de tres dècades va viure pràcticament aïllada. Fa dos anys va començar a anar a les Escoles Populars del Maresme i alguna cosa va canviar.
Parla cinc idiomes, està aprenent a escriure, participa en projectes comunitaris, acompanya altres dones immigrants i lluita perquè cap d’elles hagi de viure tancada com ella va viure. Cuina, cus, ajuda amb tràmits, participa en activitats solidàries i exerceix, de manera informal però decisiva, com a mediadora i referent per a altres dones.
La seva història és també la d’una escola entesa no només com un lloc d’aprenentatge, sinó com un espai d’acollida, protecció, confiança i transformació col·lectiva.
Vas arribar a Premià de Mar fa gairebé quaranta anys, però dius que només fa dos anys que vas sortir de casa. Què significa això?
Vaig arribar a Premià de Mar fa 39 anys, però només fa dos anys que vaig sortir de casa. No sabia llegir ni escriure i no em relacionava amb ningú. Anava de la feina a casa i prou. Ara vaig al cole. La gent pensa que fa molts anys que soc aquí perquè m’he adaptat, però no és així. Quan arribo a l’escola sento molta alegria. Soc una persona oberta i m’agrada parlar amb la gent. No és el mateix que estar tancada a casa, és un altre món. M’ha agradat molt integrar-me, conèixer una altra cultura. Saber llegir també és molt important. Parlo cinc idiomes: castellà, sarahulé, que és la meva llengua materna, mandinga, pulaar i una mica d’àrab. Però escriure, tot just ara hi estic començant.
En aquests dos últims anys has fet moltes coses noves.
Sí, i gràcies a les Escoles Populars del Maresme. Vam començar amb un projecte de cuina, donant menjar a persones immigrants desallotjades del B9, a Badalona, el desembre de 2025. Ara estic ensenyant a cosir. També ens hem format en la cura de persones grans. Només a Premià som prop de 70 dones de Gàmbia, Senegal i el Marroc. A moltes, els seus marits no les deixen estudiar ni fer res i continuen vivint tancades, com estava jo.
Encara hi ha moltes barreres per superar.
Sí. Quan vaig arribar aquí amb el meu marit tenia quinze anys. Sí, casada amb quinze anys. En aquella època no hi havia gaires estrangers i érem pocs els que, l’any 1987, teníem la pell fosca. La gent et mirava estranyada. Els meus veïns, en Miguel, que descansi en pau, i la seva dona, em van acollir com una filla. Gràcies a ells he pogut tirar endavant, perquè amb quinze anys jo no sabia res.
Vaig tenir la meva primera filla, la María, i ells em van cuidar. L’any que vaig arribar, a les dones immigrants com jo, quan tenien un fill, se’ls enduien a l’Àfrica. Vaig lluitar sense parlar la llengua, sense saber res. Vaig lluitar amb els homes d’aquí i amb el meu propi marit perquè no s’enduguessin la meva filla a l’Àfrica quan tingués un o dos anys.
Per què se la volien endur?
Perquè no es criés aquí. I qui la rep allà? Qui la cuida? L’avi, la família del pare. Quan va néixer la María jo era una nena, però vaig lluitar com vaig poder i, gràcies als meus veïns, la meva filla és aquí. Em diuen «la dona de la Capital», perquè la casa del meu pare és a la capital de Gàmbia, Banjul.
T’has hagut d’enfrontar a molts altres obstacles?
Sí. Per exemple, aleshores a les dones no ens donaven la residència. A ells sí. Quant de temps lluitant per la nacionalitat! És una història molt llarga, tot el que he lluitat aquí asseguda amb els meus cinc fills. Però vols saber una cosa? Oficialment, jo no tinc fills, per culpa del meu marit, que va canviar els cognoms dels cinc nens quan els va registrar. Cadascun té una mare diferent i continuem amb judicis i qüestions legals per això. I no, no estic divorciada. Continuo vivint amb ell.
T’has sentit discriminada?
Quan vaig arribar, no. Al contrari. M’he sentit més discriminada després. Trobo a faltar els anys en què vaig arribar. La gent era més amable i oberta, encara que no et conegués. M’ajudaven, em donaven roba per als meus petits, cotxets, coses que em feien falta. Ara sento que hi ha més por i prejudicis.
I què passa amb les dones que continuen vivint aïllades?
En conec moltes. Algunes fa quinze o vint anys que són aquí i encara no tenen residència. D’altres fa trenta anys que hi són i no saben ni com moure’s ni arribar a Mataró. Una companya fa més de quaranta anys que és a Premià de Mar i encara no sap marcar un telèfon. Quan arriba gent nova intentem acollir-la, rebre-la, que tingui un punt de referència. Perquè si et quedes a casa no pots obrir el teu cor, no pots dir el que tens i ningú ho sabrà.
Què ha significat per a tu l’escola popular?
L’escola, a banda del que puguis aprendre, és unió. És superar coses juntes. Ens trobem i ens acompanyem les unes a les altres. Els professors potser no ho saben, però nosaltres sí que sabem què significa realment l’escola. No es tracta només d’aprendre, això rai. És sentir-te protegida. Si tens un problema, algú t’escolta, et parla. És una cosa molt important. Aquest any em va passar una cosa molt dura. El meu marit se’n va anar a l’Àfrica i, un diumenge a la una de la matinada, em va trucar per telèfon i em va dir que es casaria amb una altra dona. Així, sense més ni més. Em va dir que l’obligaven a casar-se. Al principi em va agafar un atac de cor. Però després, a l’escola, explicant-ho, em vaig sentir sostinguda i ajudada. Només parlant m’he sentit més valenta i he pogut tirar endavant.
Aleshores l’escola també funciona com una xarxa de suport.
Totalment. L’escoleta està ajudant molta gent. No només t’ensenya, t’acompanya. Jo ho veia, però no m’hi atrevia. El meu marit no volia. I la majoria de les dones estan així. Jo he perdut més de trenta anys tancada a casa sense saber què hi havia al món. I resulta que el món era molt bonic, i que calia gaudir-ne. Després de tant de temps tancada, ara estic volant.
I acompanyes altres dones que viuen situacions semblants a la teva.
Sí. Els hi dic: lluita, lluita, lluita. Enfronta’t al teu marit. Jo també era com tu. El meu marit abans només era violència, per qualsevol cosa. Però avui dia ells ja saben que no tenen dret a fer-ho. Ara has d’anar a denunciar-ho. A poc a poc, dona’t valor. Valora’t a tu mateixa. Si no et valores, ningú et valorarà.
Creus que aprendre i relacionar-se amb altres dones els dona eines per fer-ho?
Sí. Després de quaranta anys vivint aquí, aquests dos últims anys és com si m’hagués despertat. Ens reunim, fem coses, aprenem juntes. Abans jo no feia aquestes coses. Ara penso: i per què no? Com diu el meu fill petit: «Dona, ves cap endavant, no miris enrere».
Les Escoles Populars també us han impulsat a emprendre.
Hem començat a poc a poc. Venem coses a l’escola. La gent ens ha demanat fundes per a llibres, punts de llibre, coses fetes amb teles africanes, clauers… Ara estem mirant de fer més coses i ajudar. Tenim una màquina de cosir que hem pogut comprar gràcies als diners que ens van ajudar a aconseguir, però aquests diners s’acaben. Per tant, hem de lluitar per poder avançar.
Quins projectes esteu desenvolupant ara?
Hem fet cuina i ara estic ensenyant a cosir. També ens hem format per tenir cura de persones grans. Volem posar en marxa un taller de cuina. El projecte LLiures també ens ha ajudat molt. Ens van donar una mica més de deu mil euros. Gràcies a aquests diners ens hem pogut formar i aprendre a cosir i a tenir cura de persones grans. Però necessitem un espai més gran. Hi ha moltes dones que volen saber, volen estudiar, però el lloc on som és molt petit i ens falta espai. Moltes dones necessiten formació, necessiten lliurar-se i necessiten estar com a casa seva.
També participes en iniciatives solidàries internacionals.
Sí. Col·laboro amb l’organització Sanprem, que des del Maresme treballa per millorar la vida de la població de Sanunding, a Gàmbia, especialment dels infants.
Què esperes que passi a partir d’ara?
Sé que hi ha moltes més dones, moltes, moltíssimes, que encara estan per contactar. Hem començat a poc a poc. Algunes es van obrint. Perquè si no vens a un lloc, no pots obrir el teu cor, no pots dir el que sents. Si surts, estàs amb la gent i una persona t’explica la seva història; som com germanes, i demà t’obriràs. No cal que vagis al psicòleg: parlant entre nosaltres et sents alleujada.
Et consideres una mediadora o una líder comunitària?
Això em diuen ara, que soc una líder de l’Escola Popular del Maresme. Jo no ho sé. Encara em falta valor, però començo a fer el primer pas. És com si m’hagués despertat. Abans no sabia què hi havia al món. Ara estic volant.
