Redacció XEDP
Del 12 al 14 de juny s’han celebrat les Jornades Feministes Catalanes que, en aquesta ocasió, portaven el nom de “Feministes en Revolta” i commemoraven els 50 anys de les “Primeres Jornades Catalanes de la Dona”, realitzades l’any 1976 en el Paranimf de la Universitat de Barcelona, i a la qual van assistir més de 4000 dones desitjoses de recuperar les llibertats que la dictadura franquista els havia arrabassat durant gairebé 40 anys.
Com ja és habitual, i organitzades per la Xarxa Feminista i Ca la Dona, en aquesta ocasió les jornades van comptar amb la participació de més de 2500 dones, lesbianes i trans, i un ampli programa amb més de 140 debats, tallers, exposicions, representacions i altres activitats culturals.
Entre els molts debats que es van donar, volem detenir-nos en el qual van realitzar diverses organitzacions de periodistes i comunicadores que, sota el nom de “Periodistes en Revolta”, van voler posar en valor el treball realitzat pels diferents col·lectius de dones periodistes, des de l’espai més local al global, reivindicant les xarxes i aliances necessàries per a continuar avançant.
Va obrir el debat Alícia Oliver, coordinadora de la Xarxa Europea de Dones Periodistes que va iniciar la seva intervenció amb un reconeixement a les professionals de la comunicació i el periodisme, al llarg de la història, “i a les quals van ser presents, fa 50 anys, en les Jornades Catalanes de la Dona, molt especialment a Montserrat Minobis, que va ser la primera presidenta de dues de les entitats que convoquen, avui, aquest acte”.
En la seva intervenció va presentar els resultats d’una recerca sobre violència digital cap a dones periodistes i comunicadores a Catalunya i en la qual es mostrava com el 73% de les periodistes enquestades havien experimentat alguna forma d’assetjament en línia. Així mateix, s’apuntava al greu impacte sobre la salut de les dones i l’autocensura que practiquen moltes de les afectades, aspecte “que atempta contra la llibertat d’expressió i la democràcia”.
Rejane Modesto, secretària d’Igualtat del Sindicat de Periodistes de Catalunya, va manifestar que el periodisme, a nivell mundial, s’enfronta a una sèrie d’obstacles que posen a prova als i les professionals del sector. “L’assassinat de periodistes ha aconseguit nivells impensables en els últims anys, especialment causats per les diferents guerres o pel genocidi a Gaza”.
Va parlar, també, sobre la situació de precarietat laboral de la professió; la necessitat d’uns horaris de treball més justos o els baixos salaris existents, que oscil·len entre “25.000 i 30.000 euros bruts a l’any”.
Cristina Pulido, de l’Associació Periodisme Feminista, editora de Diari Feminista, va presentar una recerca sobre el tractament de les violències masclistes, ja que existeix un desconeixement sobre els diferents tipus de violències masclistes recollides en la llei catalana 17/2020, del 22 de desembre, de modificació de la Llei 5/2008, del dret de les dones a erradicar la violència masclista, “la qual cosa genera que no es contextualitzi degudament els diferents tipus de violència masclista o fins i tot s’invisibilitzi”.
Afegia que es continuen donant “exemples de notícies on es revictimitza a les víctimes, supervivents o a les persones que les secunden sent, la difamació, un ús conegut”. I apuntava també, la necessitat de millorar els mecanismes de rectificació “per a prevenir qualsevol revictimització des dels mitjans, i en el cas que n’hi hagués, rectificar d’una forma efectiva i ràpida”.
Fabiola Llanos, presidenta de la Xarxa Internacional de Dones Periodistes i Comunicadores de Catalunya (Xidpic.cat), editora de La Independent, va parlar del treball en xarxa i la dignitat laboral enfront de la precarietat, exigint a les administracions públiques un finançament i un reconeixement digne, deixant clar que “mitjans i/o col·lectius feministes com La Independent no són una secta marginal, sinó un servei públic essencial per a la democràcia”.
Va nomenar una a una, a totes les periodistes i comunicadores que han participat en el projecte “per a continuar exercint la justícia històrica de nomenar-nos, visibilitzar-nos mútuament, transformant la professió en un espai de complicitat política, afecte i genealogia viva”. I va apostar per un periodisme de qualitat com a dic de contenció enfront del feixisme digital, que respongui amb rigor, denúncia i continguts contrahegemònics per a tallar el pas a l’extrema dreta. “El periodisme de recerca feminista és més indispensable que mai”.
Edith Herrera, periodista mexicana resident per uns mesos a Barcelona gràcies al programa municipal “Barcelona protegeix periodistes de Mèxic”, va explicar el context actual de guerres territorials en el qual es desenvolupen les periodistes a l’hora d’exercir la professió. “Estem exposades a ser amenaçades, torturades, desaparegudes o assassinades. El preocupant és que el govern perpetua aquesta violència en ser omís a les denúncies de les víctimes. I al no fer-se responsable de garantir la seguretat i el dret a la vida i a la llibertat d’expressió de totes les persones periodistes”.
I insistia que no podien quedar-se callades i que “exercir el periodisme feminista, en aquest moment, és crucial per a trencar el cèrcol informatiu imposat a Mèxic, per a negar i ocultar la situació de crisi de drets humans que vivim”.
Arlen Centeno, periodista nicaragüenca acollida també a Barcelona pel Programa de Protecció a Defensores i Defensors de Drets Humans, iniciativa impulsada per la Generalitat de Catalunya i gestionada per la Comissió Catalana d’Acció pel Refugi (CCAR), va manifestar que les feministes nicaragüenques van ser les primeres a denunciar que a Nicaragua s’estava constituint una dictadura des del retorn d’Ortega al poder el 2007. “Un poder autoritari i repressiu que es va desemmascarar davant el món el 2018, on van arrabassar la vida a més de 300 persones; van obligar a demanar refugi en altres països a gairebé un milió de persones d’una població de 7 milions; va tancar més de 5000 organitzacions de la societat civil de les quals feien part cooperants espanyoles i catalanes, i ha deixat sense premsa independent a gairebé tot el territori nacional”.
Va explicar que ja porten un estat d’emergència permanent des de fa 8 anys i que en aquests temps de crisis i caos en tots els àmbits de la vida “les feministes persistim des de tots els fronts desafiant narratives excloents que busquen esborrar-nos del relat social i convertir-nos en víctimes passives”.
Finalment, Karima Shujazada, periodista afganesa resident a Barcelona des de l’arribada dels talibans al poder en 2021, va explicar que la situació de les dones periodistes a l’Afganistan no pot entendre’s sense conèixer la situació de totes les dones afganeses, ja que el que viuen no són restriccions aïllades, sinó un sistema d’exclusió total: un apartheid de gènere que ha de ser visibilitzat, documentat i denunciat per la comunitat periodística internacional.
I va afegir que “les dones periodistes afganeses no necessiten compassió, sinó xarxes de suport, protecció i espais per a continuar informant. La solidaritat internacional ha de traduir-se en accions concretes que garanteixin que les seves veus no siguin silenciades”.
