Per Sonia Potoy i J. Palomés
Periodista peruana, establerta a Barcelona, es va especialitzar en Estudis de Gènere a Xile i estudiant del màster Gènere i Comunicació en la Universitat Autònoma de Barcelona. Es considera una activista per una comunicació feminista decolonial i antiracista. Ha estat una de les impulsores de la Xarxa de Comunicadores Feministes del Perú. Actualment treballa com a tècnica de comunicació en la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR).
Quins objectius té la CCAR?
La CCAR es va crear el 2004 i treballa en l’àmbit de la defensa del dret a l’asil i els drets de les persones refugiades així com de les persones migrades en situació de vulnerabilitat. Fem costat a les persones refugiades arribades a Catalunya en el seu procés d’inclusió social des d’una metodologia integral. La CCAR estava buscant un tècnic de comunicació per a integrar-lo en el programa. Jo en aquell moment estava organitzant Tallers de comunicació antiracista sota una mirada decolonial i això els hi va interessar molt i aquí estic. A més, gairebé tota la meva experiència professional ha estat centrada en ONG.
I quina és la teva funció en aquesta entitat?
Com a tècnica de comunicació, la meva funció és, bàsicament, donar forma a l’estratègia comunicativa de l’entitat. Elaboro els comunicats, coordino les campanyes de difusió i dono un seguiment quotidià a les xarxes. La CCAR treballa en dues àrees: una d’atenció a l’usuari i una altra és l’àrea d’incidències. Tenim un projecte específic que vela pels drets LGTBIQ+ i el dret a l’asil; tenim projectes perquè es reconegui la violència de gènere com un dels motius per a la cerca d’asil i fem campanyes divulgatives a les escoles organitzant tallers. Ara mateix, a Sant Boi, organitzem tallers de sensibilització a les escoles sobre discursos d’odi, refugiats i migrants i sobre la qüestió de la identitat.
Parla’m d’aquests tallers dirigits a infants i adolescents…
Treballo molt en tallers per a infants i adolescents. Recentment, en un d’aquests tallers vaig abordar el tema de la identitat. Als diferents grups, perquè són diversos col·legis, els hi vaig dir que dibuixessin una persona europea amb les seves característiques: color de pell, pèl, religió, professió… Va sortir, en general, una persona blanca de cabell clar, ulls clars, cristià, de bona posició social… Alguns joves van esmentar que bevia o fumava molt. La segona part de l’exercici consistia a dibuixar una dona i un home llatins; una dona i un home musulmans i una dona i un home negres. Eren grups amb molta diversitat però el resultat final va ser terrible. En alguns grups, l’home musulmà era terrorista, masclista; la dona llatina, prostituta… Em va cridar l’atenció un col·legi de Cornellà, amb un alt percentatge de diversitat. Quan van descriure la persona blanca la descrivien com algú amb habitatge, amb drets… Els vaig preguntar què era per a ells ser una persona europea: “ser blanc”, deien uns. Els vaig preguntar si haver nascut en territori europeu també comptava per a ser europeu. Tots van estar d’acord que sí. “I quants heu nascut aquí?”, els vaig preguntar i es van alçar moltes mans de tots els colors. Això ens porta al concepte d’identitat, que és un terme de ficció, que és una idea que hem construït i que és excloent i és un terme del qual s’ha apoderat la ultradreta. En el sistema capitalista la identitat es construeix en “contraposició a” i d’una manera jeràrquica. Tu ets espanyol perquè no ets musulmà o llatinoamericà… L’experiència blanca és històrica, supremacista.
El fenomen migratori i la seva resolució és una prioritat a la Unió Europea, on es percep com un “problema”…
En primer lloc, evitem aquesta mirada condescendent i paternalista cap a les persones migrants i emprem una relació de dignitat: recolzar o lluitar per la causa de les persones migrants per a defensar el Dret Internacional d’Asil no és un acte de caritat i humanitat, sinó una responsabilitat social, civil. Cal anteposar la humanitat quan parlem de persones migrants.
Hem elaborat un estudi sobre quines paraules s’utilitzen i abunden en els mitjans per a definir aquest tema: “crisi migratòria”, “pressió migratòria”, “problema”, “invasió”, entre molts altres termes i sempre apareixen acompanyades d’imatges de persones negres. Hi ha una preparació des dels mitjans perquè la ciutadania accepti aquest marc d’enteniment per a redefinir la migració i que, en resum, engloba dos aspectes: un, el paternalisme i la condescendència, que s’aprecia en la documentació que han de presentar, com a certificats de vulnerabilitat, i la tutela a la qual se’ls sotmeten; l’altre és la perillositat, l’amenaça i la sospita. Però mai s’aborda la responsabilitat europea en el fenomen migratori del Sud Global quan, per exemple, les seves empreses extractives, mineres i pesqueres han condemnat a la ruïna a comunitats senceres.
Hi ha empreses espanyoles involucrades en aquestes activitats?
Sí, sobretot en el sector pesquer. Precisament, a la CCAR estem treballant una campanya de difusió d’una exhaustiva recerca que es va fer a El Salvador i al Sàhara Occidental ocupat, sobre els efectes que tenen en aquestes regions la pesca d’arrossegament, deixant sense el seu manteniment a nombroses comunitats. La qual cosa genera un fenomen migratori forçós per l’extinció dels seus caladors de pesca. Expliquem les històries que hi ha darrere d’aquest procés migratori forçat i la responsabilitat de les grans empreses pesqueres espanyoles que operen a El Salvador, el banc saharià i a Mauritània.
El Consell de Ministres ha aprovat la nova Llei d’Asil i de reforma de la Llei d’Estrangeria per a adaptar-la al Pacte Europeu de Migració i Asil. Què opines d’aquesta nova normativa?
A nivell europeu, la nova normativa no és més que l’acceleració dels processos d’expulsió. En Dret Internacional, aquest procés pren el seu temps perquè cal provar i demostrar determinats indicadors. Ara, amb el nou reglament europeu s’agilitza l’expulsió de les persones sense tenir en compte els seus drets. Estem parlant de gent, famílies senceres, que venen nedant, caminant després de creuar deserts, empobrides, sense diners i que se les expulsa a tercers països, ni tan sols als seus països d’origen. És una política de mort. La necessària protecció d’aquest col·lectiu perd força enfront de l’enfortiment del control fronterer, la restricció de la llibertat de moviment, l’acceleració de les expulsions i els mecanismes de retorn. D’altra banda, una manera per a recuperar l’empatia cap a la immigració seria recordar les nostres pròpies històries de refugi, d’asil, d’emigració. No fa tants anys, gairebé un milió d’andalusos van ser acollits a Catalunya…
Es tendeix a confondre el terme migrant amb el de refugiat…
En general, la paraula refugiat no s’utilitza tant col·loquialment, perquè les persones refugiades tenen drets. Almenys reconeixem en l’imaginari col·lectiu que aquests refugiats procedents d’entorns bèl·lics, per exemple, tenen drets, un marc legal de protecció, a diferència dels migrants, que es cataloguen com un problema individual que no ens concerneix. El refugiat, doncs, té un marc legal de protecció, malgrat que en moltes ocasions no es compleixi. I cada vegada menys… S’imposa un concepte d’emigrant a persones -que per a mi són refugiats- que creuen fronteres nedant, caminant, arriscant les seves vides. I el dret al refugi és un dret humà avalat pel Dret Internacional. Però a aquesta gent que travessa mars i fronteres nedant no se’ls diu refugiats, se’ls diu migrants. I aquesta categoria no sols l’hem racialitzat, sinó que l’hem convertit en un concepte en el qual se li traspassa tota la responsabilitat a aquesta persona. La descontextualitza. És una persona irresponsable que no compleix les lleis, que no compleix les regles… En el marc legal, només es reconeixen alguns factors específics per a reconèixer l’estatus de refugiat i cap d’aquests factors és econòmic, de pobresa. Ho són per qüestions bèl·liques, per desastres…
Deixant de banda la terminologia legal, jo he abandonat el terme migrant o immigrant perquè és un concepte racialitzat. Per exemple, els estrangers blancs que venen d’occident no se’ls diuen immigrants, són expats. Immigrants són aquells que venen d’entorns empobrits. Al meu país, ara mateix hi ha molts veneçolans. Aquests són immigrants. Els europeus, espanyols, que arriben a treballar al Perú són estrangers, no immigrants.
El drama que s’està desenvolupant a Ceuta, com s’hauria d’afrontar? Des de la ultradreta, exigeixen mesures dràstiques que van molt més allà de la legislació vigent.
A Ceuta és clara la complexa dimensió geopolítica de la qüestió i, per tant, les solucions que s’abordin no se sap si resoldran el problema o l’empitjoraran. El que preocupa és que com s’ha entrenat la mirada ciutadana i com hem après a veure el món des de la crueltat. Va haver-hi més de cent morts –i molts desapareguts- a Ceuta i, no obstant això, el focus no és aquí. Està en l’atac a la sobirania i no en els més de cent morts. D’altra banda, passaria el mateix si aquests joves fossin blancs nedant buscant refugi, ucraïnesos per exemple? Jo crec que no. Hi ha una deshumanització d’aquest cos negre, marró, àrab, la vida del qual no importa, sinó que importa la sobirania i la integritat territorial.
Em costa creure que això hagi sorgit de sobte i que hagi agafat al Govern tan desprevingut. Ceuta i Melilla són territoris molt complexos, però molt atractius per a determinats interessos geopolítics. D’aquí, la sorpresa per l’absoluta falta de previsió. Qui són els responsables? Hi ha aspectes foscos i a les víctimes se les culpabilitza.
En tota Amèrica Llatina el mestissatge és una realitat que sorgeix amb la trobada de diferents cultures.
El terme “mestissatge” s’ha idealitzat. Al meu país, el Perú, i als països llatinoamericans en general, territoris que han estat colonitzats, existeix la idea del mestissatge. Al Perú, més de la meitat ens auto identifiquem com a mestissos: som una barreja de la cultura andina i dels europeus, els espanyols i que ja representa un tret cultural i ètnic. Les persones ja no es defineixen com a quítxues o aimares, posem per cas, sinó com a mestissos renunciant a un important espectre cultural, que és el seu propi. Al meu país hi ha molta gent que s’aferra a aquest mestissatge europeu per a sentir-se una miqueta millor: mentre més blanc et vegin, millor et tracten…
Mestissatge, usualment, s’entén com dues cultures que es connecten i s’entrellacen de manera orgànica, horitzontal. Però a Amèrica Llatina no va haver-hi aquesta horitzontalitat, sinó una imposició d’una cultura hegemònica i un silenciament de l’altra cultura. Encara preservem aquesta mirada colonial. Volem pensar que, d’alguna manera, provenim d’Europa; i que, encara que en menor mesura, també som part d’aquesta cultura dominant.
