Per Julia López Tremols
Juana Julia Choque és boliviana, psicòloga, coach i escriptora. Resideix al nostre país des de fa vuit anys i aporta tres dècades d’experiència professional com a terapeuta a Cochabamba, on va desenvolupar la seva trajectòria durant molts anys. Tanmateix, la situació social i política del seu entorn la va obligar a emigrar, juntament amb el seu marit i el seu fill.
Al llarg de la seva trajectòria ha exercit com a voluntària en l’àmbit social i s’ha dedicat a l’acompanyament de persones en situació de vulnerabilitat, especialment dones, infants, adolescents i persones grans. La seva tasca se centra en la promoció de la igualtat d’oportunitats, la inclusió social i l’enfortiment de la resiliència. Actualment és la secretària interina de la Plataforma Intercultural Convivim, de Sant Martí.
Tal i com explica a El camino de la resiliencia, el primer llibre que ha publicat a inicis d’aquest any, la seva història personal i professional està profundament marcada per la superació de nombrosos desafiaments. Des de la seva infància, marcada per la pobresa a la seva Cochabamba natal, fins a la seva experiència com a dona migrant, ha convertit cada dificultat en una oportunitat d’aprenentatge, investigació i compromís amb la transformació social al servei dels altres.
Choque coneix de primera mà el poder de la resiliència i la importància d’enfortir la capacitat dels infants i adolescents per afrontar les dificultats amb esperança en el seu nou país, alhora que reforcen l’autoestima i la confiança en les pròpies capacitats. En aquest assaig de divulgació psicològica aprofundeix en el concepte de la resiliència sòcio-emocional de gènere híbrid, una proposta que combina l’experiència personal amb els fonaments teòrics i l’anàlisi sociocultural, oferint una mirada innovadora sobre els processos d’adaptació, superació i creixement personal.
A quina edat vas arribar a Barcelona? Explica’ns una mica les dificultats que vas trobar per poder-te establir.
Vaig arribar a Barcelona als 44 anys, juntament amb el meu marit i el nostre fill petit, que aleshores tenia quatre anys. Els dos primers anys van ser especialment complexos, ja que vaig viure un procés de dol migratori que, al principi, no vaig saber identificar.
Durant aquell període vaig haver de ser intervinguda quirúrgicament d’urgència en tres ocasions, una situació que va afectar tant la meva estabilitat laboral com emocional. Vaig arribar a patir una depressió important i vaig decidir buscar suport psicològic. Gràcies a l’acompanyament professional vaig comprendre que estava travessant un procés d’adaptació migratòria.
A partir d’aquell moment vaig començar a investigar, llegir i aprofundir en el dol migratori, una experiència que més endavant vaig convertir en una de les principals línies de treball del meu voluntariat i de la meva tasca com a tècnica d’acollida.
Has aconseguit ser reconeguda professionalment com a psicòloga en l’especialitat que desenvolupes?
He de reconèixer que no ha estat fàcil aconseguir el reconeixement professional, malgrat la meva experiència en l’acompanyament de dones migrants durant els seus processos d’adaptació, el dol migratori i l’enfortiment de la resiliència.
Mai no vaig permetre que la meva situació personal limités els meus objectius. Vaig començar com a voluntària a Càritas i a col·laborar amb el Pla Comunitari de la Sagrada Família, dos espais que em van permetre integrar-me, ampliar la meva xarxa de contactes i continuar desenvolupant la meva vocació de servei. També em vaig inscriure a cursos de català, una llengua que m’agrada i que valoro profundament, un aprenentatge que ha estat una experiència molt enriquidora.
La incorporació al Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya m’ha permès consolidar el projecte d’exercir com a professional autònoma i oferir serveis especialitzats de prevenció, acompanyament i orientació psicològica, especialment adreçats a dones migrants i persones que travessen processos de canvi i adaptació.
Suposo que la teva publicació s’adreça a tota mena de públic, però sobretot és un manual de referència per a famílies, professionals i institucions, oi?
És la meva primera publicació i s’adreça tant a persones migrades i refugiades que es poden sentir identificades amb la meva experiència, així com a professionals de l’educació, la psicologia i la salut. El llibre ofereix eines per comprendre i enfortir la resiliència durant la infància i l’adolescència, especialment en contextos d’adversitat.
La meva voluntat és que pugui esdevenir un recurs útil tant per a les persones que viuen processos de canvi o migració com per als i les professionals que les acompanyen. A partir de l’experiència personal, els fonaments teòrics i la pràctica professional, el llibre convida a reflexionar sobre la importància de la resiliència com a eina per afrontar les dificultats i transformar-les en oportunitats de creixement.
La seva elaboració ha sigut el resultat de diversos anys de reflexió, investigació i experiència professional. Durant els quals vaig revisar bibliografia especialitzada i vaig contextualitzar moltes de les experiències que s’hi recullen en relació amb les realitats que també viuen avui dia moltes famílies, persones migrades i refugiades a Espanya.
La teva infància va ser molt dura i el relat de les dificultats que vas haver de superar per sobreviure en el dia a dia commou profundament. Segueixes mantenint una bona relació amb la teva família a Bolívia?
La meva infància va estar marcada per experiències molt difícils que van influir profundament en el meu desenvolupament personal. Amb el pas del temps, però, he après a donar un nou significat a aquestes vivències i a transformar-les en una font d’aprenentatge i de creixement personal.
Una de les principals motivacions que em van portar a escriure aquest llibre va ser demostrar que és possible reconstruir-se emocionalment i trobar sentit fins i tot en les experiències més adverses. Crec que la resiliència no consisteix a oblidar el passat, sinó a integrar-lo, comprendre’l i convertir-lo en una força que ens permeti continuar avançant.
Mantinc una relació molt estreta amb la meva família a Cochabamba i conservo un profund afecte per les meves arrels. Malauradament, des que vaig emigrar a Espanya encara no he pogut tornar al meu país. Un dels principals motius ha estat la complexitat dels tràmits administratius relacionats amb la situació legal del meu fill. Ara té 12 anys, està ben escolaritzat i no se sent discriminat.
Tanmateix, hem trigat molt per aconseguir la seva regularització. En el seu expedient encara manca completar alguns tràmits administratius.
Com a mare, aquesta situació ha estat especialment difícil i, en alguns moments, m’ha generat un profund sentiment d’impotència. Continuo trobant a faltar el meu país, mantinc contacte constant amb la meva família i conservo la il·lusió de poder-hi tornar algun dia per retrobar-nos amb els nostres éssers estimats. És un somni que esperem poder fer realitat quan les circumstàncies ho permetin.
Com ha estat la teva experiència professional a Barcelona? Consideres que la teva trajectòria professional anterior no ha estat prou reconeguda?
Vaig cursar estudis de Psicologia a Bolívia. Sempre he sentit un profund compromís amb el meu país i vaig tenir l’oportunitat de desenvolupar-hi una trajectòria professional important abans de venir aquí. Tot i això, considero que el coneixement i l’experiència aporten valor en qualsevol context.
En general, la meva experiència a Barcelona ha estat positiva i he rebut suport i tracte respectuós per part de moltes persones i institucions. No obstant això, en moments puntuals també he percebut situacions de prejudici, discriminació i tracte desigual. He viscut experiències doloroses en el transport públic, també a l’àmbit laboral i en alguns serveis administratius, on m’he sentit etiquetada pel meu origen i he rebut un tracte menys equitatiu. En alguns casos, això s’ha traduït en comentaris o actituds que reflectien estereotips i prejudicis. Malgrat aquestes experiències, continuo convençuda que la convivència intercultural, el respecte mutu i la igualtat d’oportunitats són valors essencials per construir una societat més justa, inclusiva i cohesionada.
T’ha ajudat a integrar-te millor la teva feina a Sant Martí? Com valores, la tasca que desenvolupa aquesta entitat multicultural al districte?
Col·laboro amb Convivim des de fa anys i, actualment, també n’exerceixo la secretaria. Des de la meva experiència, considero que és un grup comunitari de gran valor per al districte de Sant Martí. La seva tasca se centra en la promoció de la convivència intercultural, la participació ciutadana i la inclusió social, tot generant espais de trobada i de diàleg entre persones de diferents orígens i realitats. Crec que la feina que duu a terme té un impacte molt positiu en la cohesió del teixit comunitari, afavoreix una convivència més respectuosa i solidària. Alhora, contribueix al benestar emocional i a la salut comunitària dels veïns i veïnes del barri, fomentant els vincles socials, el suport mutu i el sentiment de pertinença a una comunitat oberta i inclusiva.
És una entitat que no només desenvolupa la seva activitat a Sant Martí, sinó que també participa en iniciatives i col·labora en activitats organitzades per altres districtes i municipis. Participem moltes dones que ens convertim en agents actius en la integració i en la construcció d’una societat més inclusiva.
Què aconsellaries a les dones migrades, perquè se sentin integrades a la nostra societat i puguin ajudar les seves famílies, especialment els seus fills i filles, a sentir-se ciutadans i ciutadanes de ple dret?
Que no renunciïn mai a la seva identitat ni als seus somnis. Integrar-se no significa perdre les arrels, sinó construir ponts entre la cultura d’origen i la cultura d’acollida, enriquint-les mútuament.
És fonamental cuidar la salut emocional, aprendre la llengua, participar activament en la vida comunitària, crear xarxes de suport i confiar en les pròpies capacitats. També és important transmetre a la seva descendència el valor de les seves arrels i, alhora, ajudar-los a sentir-se part de la societat on viuen, perquè creixin amb autoestima, seguretat i igualtat d’oportunitats. Quan una dona enforteix el seu benestar emocional, també transmet seguretat als seus fills i filles, afavorint-ne la integració, l’autoestima i el desenvolupament personal.
És important no afrontar les dificultats en solitud. Buscar suport professional o adreçar-se a entitats socials per preservar el benestar emocional. La integració es construeix amb acompanyament, vincles saludables, suport mutu i la implicació de tothom.
Per acabar, vols afegir alguna reflexió o experiència personal que t’agradaria compartir amb les persones que et llegeixen?
Si hagués de transmetre una reflexió final, diria que la resiliència no és una qualitat innata, sinó una capacitat que es pot desenvolupar i enfortir al llarg de tota la vida. La meva pròpia història m’ha ensenyat que, fins i tot en els moments més difícils, sempre és possible créixer, aprendre i transformar el dolor en una oportunitat per ajudar els altres.
M’agradaria que les persones que llegeixin el meu llibre entenguessin que ningú no està sol davant les dificultats. Tots podem trobar suport, reconstruir-nos i començar de nou. Amb esperança, perseverança i una xarxa de persones que ens acompanyin, és possible convertir l’adversitat en una força transformadora.
Aquest és, en definitiva, el missatge que he volgut transmetre amb El camino de la resiliencia: que sempre hi ha camins per avançar i que cada experiència, per difícil que sigui, pot esdevenir una oportunitat per créixer, recuperar la confiança i contribuir a construir una societat més humana, inclusiva i solidària.
Com la seva primera publicació ha estat ben rebuda, Juana Julia Choque s’ha proposat seguir publicant. Està a punt de treure dos contes infantils y prepara un nou llibre. Per a ella, cada projecte és una forma de transformar la experiència en coneixement i en acompanyament, amb el propòsit d‘aportar a una societat més humana.
