Per Sonia Moya
Diputada del Moviment Renovador Sandinista (MRS) fins a la seva expulsió de l’Assemblea Nacional de Nicaragua en 2016, activista de drets humans, economista i politòloga és una de les 452 persones “desnacionalitzades” pel règim d’Ortega-Murillo que van optar per la nacionalitat espanyola oferta pel govern espanyol. Actualment coordina la Taula Catalana pels Drets Humans i la Pau a l’Amèrica Central.
Quan vas haver d’abandonar el teu país?
Estic exiliada des de 2018 i vaig ser desnacionalitzada l’any 2023 sota el càrrec de “traïdora a la pàtria” al costat d’altres 452 persones. Se’ns va aplicar el que es denomina mort civil: sense pàtria, sense cap mena de certificat, ni el de naixement, els béns expropiats, sense drets de cap mena, ni civils, ni polítics, ni econòmics, ni culturals. Tinc invalidats els meus títols acadèmics, els comptes bancaris estan bloquejats… I, evidentment, tot això repercuteix en la família.
…I així vas arribar a Catalunya.
Catalunya és el meu segon refugi. Actualment, coordino la Taula Catalana pels Drets Humans i la Pau a l’Amèrica Central , que és una plataforma conformada per 20 organitzacions de la societat civil catalana que tenen una llarga trajectòria de cooperació i de solidaritat amb Centreamèrica, algunes d’elles amb més de 40 anys d’història i de vincles molt, molt pròxims.
Com es configura una plataforma que engloba cinc països tan diferents com els centreamericans?
La formació de la Taula per Centreamèrica és molt similar a la de la Taula per Colòmbia i de la Taula per Mèxic. I, efectivament, té un grau de complexitat en el sentit que les anteriors treballen amb un únic país i nosaltres treballem una regió que, encara que tingui característiques comunes, té una infraestructura institucional diferent, el grau de fragilitat de la democràcia també és diferent, els nivells de risc per a la societat civil i per a les persones defensores de Drets Humans també és diferent i això és complex. Cal anar configurant una aposta per la solidaritat i la cooperació que vagi ajustant-se a les diverses dinàmiques que té la regió i, així, s’organitza una trobada de les organitzacions per a configurar un espai col·lectiu per a repensar Centreamèrica i una nova manera de cooperar. Així sorgeix la Taula per Centreamèrica.
Amèrica Central és una complexa regió amb casos tan extrems com Nicaragua, d’una banda, o Costa Rica en l’altra cara de la moneda.
Nicaragua ja és un espai completament tancat amb el risc de vida per als activistes i on s’expressen diferents formes de repressió: des de la desnacionalització, per exemple, de la que jo soc víctima, a l’assassinat, la desaparició forçada, la presó política, l’espoli, l’expropiació i la pèrdua de tot.
El cas de Costa Rica encara no es configura com un espai tancat, sinó com una democràcia que fins fa cinc anys era encara sòlida, però que comença a mostrar afebliment institucional i on l’autoritat presidencial comença a qüestionar l’aparell judicial i comencem a veure elements molt preocupants en termes d’aquesta configuració democràtica que era històrica a Costa Rica. Això és important perquè, en definitiva, és un lloc de nombrosa població migrant refugiada centreamericana. Llavors, en afeblir-se l’espai institucional a Costa Rica, es qüestiona també la protecció per als i les defensores de drets humans.
Quins són els objectius immediats que té la Taula?
Utilitzem dues rutes: la primera és la ruta de les organitzacions configurades aquí a Catalunya i que tenen un treball de cooperació cap a l’América Central, és a dir, que tenen contraparts centreamericanes que realitzen un acompanyament a defensors de drets humans, a organitzacions vinculades al feminisme, a la incidència política, al desenvolupament i que tenen una retroalimentació del que passa allà.
Però la dinàmica de repressió ha configurat nous actors, que són les persones exiliades, la diàspora i les persones en condició de desnacionalització, que ja comencen a viure en l’Estat espanyol i particularment a Catalunya. Llavors, es tracta de crear un espai d’acompanyament a aquesta població perquè pugui fer incidència des d’aquí a nivell de Catalunya, de l’Estat espanyol i de la Unió Europea. L’aposta és crear condicions per a la defensa dels drets humans, crear condicions per a la cerca de la democràcia i de la pau a la regió.
Quants exiliats i quants refugiats nicaragüencs hi ha? Com s’ha implementat aquest procés de desnacionalització?
Hi ha 452 persones decretades per una sentència judicial com desnacionalitzades. Tots els nostres béns van ser expropiats i tots els nostres drets van ser conculcats a perpetuïtat segons la sentència.
Però no parlem només de certs sectors que apareixen en els mitjans, certs sectors que podríem denominar elit, els que han estat desnacionalitzats, expropiats de les seves cases i de les seves terres sinó també gent normal i corrent. Es parla que des del 2018 al voltant del 13% de la població està fora del país sigui per a protegir la seva vida i la seva llibertat o per a buscar oportunitats, perquè les condicions econòmiques del país també s’han deteriorat a mesura que el règim s’ha anat tancant. El gruix de la població exiliada des de 2018 està a Costa Rica, i estem parlant de més de 200 000 persones…
Només a Costa Rica…
Hi ha un número important que encara no té estatus migratori a Costa Rica i que està esperant que es resolgui la seva condició migratòria. No obstant això, fins l’any passat, Costa Rica va deixar de ser un refugi segur per a la població nicaragüenca exiliada i sobretot per als qui tenien perfils elevats.
D’altra banda, si comptem als nicaragüencs residents a Costa Rica des d’abans de 2018, migrants econòmics fonamentalment, podem parlar de 700.000 nicaragüencs en total a Costa Rica.
Em comentes que la salut democràtica en la resta de països centreamericans no és, precisament, òptima…
A Nicaragua la població opositora té clara la necessitat que hagin unes eleccions per a decidir el model polític i fer les reformes que corresponguin en un marc de transició democràtica. A El Salvador, no obstant això, tenim que no tota la població està conscient que hi ha un règim d’excepció que li ha limitat els seus drets civils i polítics i creu que aquest règim els garanteix la seva seguretat.
Llavors, hi ha aquí una disputa encara per resoldre. A Guatemala, la població, sobretot la població indígena, sempre s’ha sentit desvinculada de l’Estat guatemalenc per la seva incapacitat de produir polítiques públiques per a millorar les seves condicions de vida. La corrupció ha penetrat tant el sistema que no importa que l’executiu tingui voluntat democràtica perquè és el sistema judicial qui ho controla tot. La solució, doncs, no és electoral, sinó una reforma institucional que requereix d’uns equilibris polítics que encara no s’acaben de configurar. D’altra banda, a Hondures l’Estat està corcat per la corrupció, pel narcotràfic, pel crim organitzat i per una històrica dependència política cap als Estats Units.
En el cas de Nicaragua, com es produeix aquest control ferri de la societat per part de la parella Ortega-Murillo?
En primer lloc, desmantellant la societat civil. El règim té el control absolut de l’exèrcit de Nicaragua i de la policia i els ha subordinat per a assegurar la seva permanència en el poder. És per la via de la repressió i la tortura que el règim segueix en el poder, utilitzant l’aparell d’intel·ligència per a assegurar el control social. Avui, el meu Nicaragua és Macondo: tot el que a ells se’ls passi pel cap ho fan realitat.
En què s’ha convertit aquell partit, l’FSLN, que va liderar la revolució sandinista del 79?
Res. No hi ha estructura política, no hi ha lideratge. És un règim familiar que utilitza el poder de “mando y ordeno”; i el que no obeeix, o està pres o està mort o està exiliat. Simplement les sigles, només existeixen les sigles. Fins aquí s’ha arribat amb molta crueltat, amb molta violència, sense escrúpols contra els qui hem demandat democràcia, respecte als drets humans i justícia. Han expressat la seva crueltat fins amb la seva pròpia família, amb l’assassinat d’Humberto Ortega, amb amics molt pròxims, com el cas d’Hugo Torres, i tants altres casos. Aquest és el tipus de persones enfront de les quals estem.
I la pressió internacional per a la celebració d’unes eleccions lliures i supervisades podria ser la solució?
El règim no està disposat a acceptar cap mena de plebiscit. Ja ho han dit. D’altra banda, convé dir que per a la sortida democràtica de Nicaragua hi ha una aposta d’alguns sectors de la dreta per la via d’una acció militar per part dels Estats Units. Sectors d’esquerra o de centre estan confrontats a aquesta aposta perquè ja sabem el que ha significat. I ho estem veient avui a Veneçuela.
L’intervencionisme no és una aposta per les grans majories, no és una aposta per a erigir una institucionalitat i sí que representa interessos econòmics molt concrets.
En definitiva, es tracta de valors i principis, perquè si el lideratge polític s’entén com que els canvis es donen pel que té més poder o el que té el suport de l’ambaixada o el que té el suport del govern nord-americà i no pel que té el suport majoritari de la població del seu país, llavors estem entenent malament les coses. Aquest és el gran risc que tenim avui a la regió.
A l’octubre la Taula per Centreamèrica celebrarà unes jornades de sensibilització sobre la regió centreamericana…
És molt important per a nosaltres. Tenim anualment unes jornades de sensibilització a Catalunya sobre el que està passant a l’América Central. Enguany se celebraran entre el 13 i el 24 d’octubre. Organitzem espais monogràfics de la regió centreamericana on defensors i defensores de drets humans, periodistes, població migrant, la diàspora, els nacionalitzats, les feministes i periodistes intercanvien experiències amb les entitats catalanes i on es reflexiona sobre el model de cooperació, sobre l’acompanyament, sobre la forma de protecció i s’actualitza el context regional perquè Centreamèrica és una regió molt dinàmica.
Voldries afegir alguna cosa que se’ns hagi passat per alt?
Hi ha un tema que m’inquieta molt i és la qüestió de la protecció per als adults majors, sobretot els que han estat desnacionalitzats i que van venir a radicar-se a Catalunya. A mi em van robar 20 anys de cotitzacions a la seguretat social, però puc tornar a començar. Ells no.
