Les dones hem trigat dècades a ser reconegudes com a subjectes de drets i treballem àrduament a tot el món cada dia per a tancar les bretxes i garantir condicions dignes per a totes. No obstant això, malgrat tots aquests esforços i dels avanços, de nou, els nostres drets estan en risc.
En les tres dècades transcorregudes des de l’adopció de la Declaració i la Plataforma d’Acció de Beijing –el full de ruta més important per a aconseguir la igualtat de drets per a dones i nenes– s’han registrat avanços significatius cap a l’assoliment de la igualtat de gènere i l’apoderament de les dones.
No obstant això, continuen existint grans bretxes, en particular, pel que fa a l’ampliació de la cobertura dels serveis de salut sexual i reproductiva, prevenció de les violències, paritat en càrrecs de poder, accés a educació, ocupacions dignes, autonomia econòmica i de la presa de decisions, participació política, exercici de les nostres ciutadanies.
Les dones amb veu pública, com les periodistes, comunicadores, polítiques i activistes, es veuen sovint amenaçades pels discursos d’odi, les violències simbòliques i físiques, la discriminació, l’assetjament i altres formes de fustigació digital. També pateixen les conseqüències de les bretxes de gènere. A Amèrica Llatina i el Carib només el 52,1% de les dones en edat de treballar es troben empleades, guanyen una mitjana d’un 20% menys que els homes i dediquen tres vegades més temps al treball domèstic i de cures no remunerades.
La situació de les periodistes, comunicadores, treballadores dels mitjans de comunicació continua sent precaritzada, la qual cosa constitueix una altra forma de violència estructural. No hi ha seguretat ni garanties laborals per als qui s’exerceixen en països on el dret a la llibertat d’expressió està en joc, o per a aquelles que ho fan amb perspectiva de gènere. Això no sols té impacte sobre elles com a defensores de drets humans, sinó sobre la societat en el seu conjunt.
A l’anterior se suma l’avançada del moviment transnacional antidrets que actualment està fent retrocedir el que s’ha avançat en matèria d’igualtat de gènere en les agendes internacionals, atacant categories com l’autonomia corporal, la salut reproductiva, l’educació sexual integral i la prevenció contra les violències, totes categories presents en les resolucions de les agendes internacionals.
Ho fan des del posicionament d’una narrativa que reprodueix imaginaris i idees discriminatòries, heteronormatives, sexistes i antidemocràtiques.
L’adopció d’aquestes categories en el llenguatge acordat en les agendes de l’ONU ha portat dècades de treball als moviments feministes i de dones i ha estat un element fonamental perquè els països implementin mesures polítiques concretes que han permès avançar en els últims trenta anys en la garantia dels drets humans de les dones. I que, a més, constitueixen un full de ruta per al monitoratge i la rendició de comptes.
Fer front a aquesta ona de posicions negacionistes dels cossos normatius dels drets humans fa indispensable reafirmar la importància de la integralitat de les agendes rellevants per a la salvaguarda dels drets de les dones, com la Plataforma d’Acció de Beijing –que a més conté un capítol dedicat a les dones i els mitjans–, el Programa d’Acció del Caire, l’Agenda de Desenvolupament Sostenible 2030 i la Cimera del Futur.
Però també, és urgent reafirmar i garantir el dret de les dones a la comunicació i l’accés a la informació com a eines polítiques per a la defensa i promoció dels nostres drets. És imperatiu garantir els drets a la llibertat d’expressió, la llibertat de premsa, i el dret de la societat a ser informada de manera plural, diversa, amb enfocament de gènere i de drets humans.
I és que, segons la Comissió Econòmica per a Amèrica Llatina i el Carib (CEPAL), de continuar la situació actual, les projeccions indiquen que es necessitaran:
• 47 anys per a aconseguir la paritat en els parlaments nacionals.
• 140 anys perquè les dones tinguin representació equitativa en posicions de poder i lideratges en els seus llocs de treball.
• 286 anys per a tancar les llacunes de protecció jurídica i eliminar les lleis discriminatòries.
• 300 anys per a eliminar el matrimoni infantil i les unions primerenques.
Com a dones periodistes, comunicadores, activistes i defensores cridem als Estats i als governs a invertir en la igualtat substantiva de les dones, a ratificar la Declaració i la Plataforma d’Acció de Beijing. Davant un context que amenaça les nostres conquestes, aquest 8 de març és una oportunitat històrica per a reafirmar i garantir els drets humans de les dones i les nenes.
Des de la Red Internacional de Periodistas con Visión de Género (RIPVG) i la Red de Salud de las Mujeres Latinoamericanas y del Caribe (RSMLC) reafirmem el nostre compromís de treballar col·lectivament per defensar els nostres drets i per avançar per a aconseguir tot el que se’ns deu.
Juntes diem: ni un pas enrere!
