Violència institucional masclista

En el marc de la 70è edició de la Comissió de la Condició Jurídica i Social de la Dona (CSW per les seves sigles en anglès) de l’Organització de Nacions Unides, el Consell Nacional de Dones de Catalunya (CNDC) ha organitzat l’acte “Violència institucional de gènere: lluites estructurals globals, experiències i línies estratègiques per reduir-la”, per analitzar la realitat actual, i els reptes urgents per transformar un sistema que perpetua les desigualtats i la revictimització, especialment de les persones migrants o dels col·lectius LGTBIQ+. Així com per compartir experiències internacionals d’activisme feminista.

Obrí l’acte la consellera d’Igualtat i Feminisme de la Generalitat de Catalunya, Eva Menor, la qual davant l’avançada de l’extrema dreta a nivell mundial i del clima negacionista sobre la violència contra les dones, va manifestar que es fa difícil treballar, però malgrat això va afirmar que, des de Catalunya, “podem estar satisfetes de tota la feina feta. Tenim un marc normatiu dels millors en dret comparat” i amb la reforma del 2023 s’han anat incorporant conceptes tan necessaris com el de la violència vicària, però “encara ens queda molt camí a recórrer.”

Pel que fa a la violència institucional “el primer que hem de fer és posar-nos deures. Estem creant grups específics per poder-la treballar i també estem intentant millorar la coordinació amb altres departaments, que és cabdal.”

A més, i per avançar en aquesta línia, va afirmar que cal reduir la burocràcia; millorar molt els processos, sobretot d’indemnització o establir formació especialitzada per millorar la resposta, entre d’altres.

Eugènia Bretones, vicepresidenta segona del CNDC, va posar en valor la feina que realitza cada any el Consell en el marc de la CSW al tenir l’estatus consultiu del Comitè Econòmic i Social (ECOSOC) de l’ONU. “L’accés a la justícia és un dret humà fonamental, l’absència d’aquest dret humà constitueix una forma de discriminació estructural, i la violència institucional és una d’aquestes formes de violència de gènere perquè està invisibilitzada” I afegí que Catalunya és una de les comunitats autònomes on els jutjats deneguen més ordres de protecció.

Bretones va presentar la ponent de l’acte Paula Salvo del Canto, directora de Corporación Humanas de Xile, una organització feminista amb més de dues dècades de treball en recerca aplicada, incidència política i monitoratge institucional, des d’on produeixen evidència per a enfortir les democràcies des d’una perspectiva de drets humans i de gènere.

La seva intervenció resulta, en aquests moments, particularment pertinent, tot just el dia abans de l’arribada al poder de l’ultradretà, José Antonio Kast. I com deia Salvo “ens trobem en un context que combina avanços significatius en matèria d’igualtat de gènere amb noves tensions polítiques, socials i culturals que posen en qüestió la sostenibilitat d’aquests avanços”.

En la seva ponència “Democràcia, drets de les dones i accés a la justícia en contextos de canvi polític: evidències des de Xile”, va explicar com la desigualtat de gènere es creua amb desigualtats socials i territorials que agreugen aquesta exclusió. “Les bretxes no són només econòmiques. Tenen conseqüències directes en la capacitat de les dones per a exercir altres drets, incloent-hi l’accés a la justícia, la protecció enfront de la violència i la participació política”.

Justament i pel que fa a la temàtica d’enguany de la CSW, que ha estat l’accés a la justícia de les dones i nenes, Salvo va manifestar que aquest és un dels nusos crítics per a la igualtat de gènere, ja que les dones enfronten multitud d’obstacles a l’hora de denunciar les violències, sostenir els processos judicials o aconseguir respostes adequades. “Existeix una gran distància entre la quantitat de dones que declaren haver sofert violència i el nombre de denúncies registrades oficialment, la qual cosa demostra que el problema no és només la violència, sinó la falta de confiança en el sistema.”

Desafiaments per al futur
Davant la nova situació política que enfronta el país i també la regió on, avui en dia, el principal desafiament és evitar els retrocessos i consolidar democràcies que garanteixin la igualtat substantiva, Salvo va dir que “sabem que els drets no estan garantits per sempre. Sabem que les conquestes poden retrocedir. Però també sabem que la història del moviment feminista ha estat sempre una història de persistència, organització i capacitat d’imaginar futurs diferents.”
Per això, el desafiament és continuar produint evidència i seguir defensant els drets des d’una perspectiva feminista, perquè “quan els drets de les dones avancen, la democràcia avança amb ells”.

Experiències des del Consell

En la segona part de l’acte es presentaven algunes experiències de violència institucional a Catalunya, i va ser moderada per l’Anna Rius, directora de l’Institut de les Desigualtats i una de les coordinadores del Grup de Treball de Participació Internacional del Consell, la qual va anar presentant, una a una, les diferents participants, amb vistes d’establir un contacte amb les representants institucionals per tal d’anar avançant en aquest àmbit. Així, van participar les següents representants de diferents entitats que formen part del CNDC:

Eugènia Bretones, en aquesta ocasió com a representant del Consell Nacional de Dones d’Espanya, es va presentar com a dona amb discapacitat orgànica, invisible que cursa amb dolor, per ser reumàtica. Ha participat en un projecte pilot on van poder evidenciar “que les discriminacions operen en múltiples eixos, no només en el sector laboral, on moltes dones són acomiadades, sinó també a l’accés de la sanitat, on moltes estan en llista d’espera”. En la seva majoria no poden participar de la vida pública ja que té un cost molt gran en la seva salut. “És una violència no normativa ja què no es veu, però provoca una violència sistèmica. El dolor -que és el que més incapacita- no ha sigut subjecte polític de la política pública”, afegí.

Entre d’altres, falta molta sensibilització social; protocols de violència de gènere per a dones amb discapacitat; que s’incorporin les pacients en la política pública, salut sanitària, i mesures d’acompanyament quan pateixen violències. També cal formació específica a tots els cossos de servidors públics. I va afirmar que la situació de les dones amb discapacitat s’entrecreua amb la salut mental, la qual cosa és molt preocupant.

Liliana Aragón Castro, de l’Associació Hèlia, va parlar en nom de l’Observatori de les Violències Institucionals Masclistes (OVIM), que es va presentar fa un any, i que està format per més de 20 entitats de l’Estat espanyol. Aquesta plataforma que pretén visibilitzar aquestes violències, ho fa a partir de l’observança i la recol·lecció de dades a partir de formularis a dones, persones del seu entorn, entitats o persones expertes i també d’entrevistes personalitzades. “És un observatori pioner perquè aquestes dades no existeixen a Espanya, i volem tenir una possibilitat d’interlocució real amb les institucions”.

Tenen un primer informe publicat, on identifiquen que el sector judicial és el que més exerceix violència institucional masclista. “Aquestes violències tenen un impacte real en les vides de les dones i les nenes, nens i adolescents, i també en les dones migrades”, ja que tenen una sobre representació que cal assenyalar de manera diferenciada ja que disposen de nombrosos casos que afecten a dones migrades.

Des de l’OVIM s’està treballant en 3 línies prioritàries: Introducció de la perspectiva d’infància i adolescència en les violències institucionals, on es presentarà un informe el mes d’abril. Reconeixement de bones pràctiques sobre el tema. I establir vincles i aliances amb la xarxa internacional de feminismes “ja que sabem que n’hi ha molts observatoris feministes, sobretot al Sud Global”.

Sílvia Aldavert, de l’Associació de Drets Sexuals i Reproductius, va començar la seva intervenció dient que totes les vulneracions de drets sexuals i reproductius són violència institucional. Com a entitat, també disposen d’un observatori que van crear l’any 2018, i va posar en valor el fet que Catalunya disposi de molta legislació vinculada a polítiques feministes i de drets sexuals i reproductius, però assenyalava que “realment la implementació no és efectiva, i això el que provoca és violència institucional”.

Treballen molt des del camp de les denúncies, ja que reben aproximadament un centenar per any, i parlava de casos paradigmàtics com són: joves que se’ls hi està posant implants d’anticoncepció sense el seu consentiment en centres tutelats. Dones que han d’esperar més de 10 o 15 dies per a poder accedir a un avortament, sobretot, quan t’allunyes de l’àrea metropolitana. Joves als qui se’ls hi nega la pastilla del dia després, per ser joves. O la manca que tenen d’accés a proves d’infecció de transmissió sexual.

Com a recomanacions va dir que manquen espais de denúncia, accessibles i fàcils per a la ciutadania i que es pugui fer seguiment d’aquestes denúncies. Va recordar com les defensores, on s’inclou també les servidores públiques, estan sent atacades, ara, com per exemple, les professores que fan educació sexual a les escoles, o les ginecòlogues que estan fent avortaments. “Per això necessitem un marc de protecció, de reconeixement i de defensa d’aquests espais”.

Nati Veraguas, de Dones amb Empenta, va explicar que “la violència institucional en l’àmbit judicial és una de les violències més flagrants i antidemocràtiques que hi ha en aquests moments a Catalunya”. Des de la seva experiència de 30 anys com a advocada en l’entitat deia que la judicatura obvia la legislació, i no una vegada, sinó moltes. “Hi ha una resistència a l’aplicació de la llei, i aquesta resistència en un sistema democràtic és una vulneració del mandat de la ciutadania”.

Un altre problema afegit és que, en molts casos, l’accés a la justícia no s’utilitza perquè és una vivència de violència institucional cap a les dones, infants i adolescents. Per això, els i les professionals de l’advocacia, de la psicologia o del treball social aconsellen, en la majoria de casos, no denunciar, pel maltractament que rebran, i això farà, també, que s’hagin de destinar “un munt de recursos públics per sostenir el dolor i el malestar que causarà”.

Veraguas va afirmar que ens trobem davant “d’una reacció conservadora ideològica en contra del mandat de la ciutadania”. Evidentment, dins del món de la judicatura hi ha també persones progressistes, però potser, el que caldria, ara, seria començar a plantejar-nos posar sancions, perquè “el que no pot ser és que l’accés a la justícia no estigui garantit en el nostre país, i que continuem amb aquesta situació, amb aquest maltracta, i amb aquestes experiències tan negatives de victimització”.

Montse Pineda, de Creación Positiva, va parlar dels drets que es vulneren a Catalunya i que afecten a dones d’origen migrant, així com a les seves descendències, i també sobre dones en mobilitat. I assenyalava com totes formem part de la cadena global de cures i com ens cal reflexionar sobre quins són els privilegis que tenim.

En la seva intervenció sobre dones i nenes en context de mobilitat, va dir que, tot i que sembla obvi, “estem parlant d’una expressió de violència estructural, de la vulneració sistemàtica dels drets humans”. Va recordar el que diu el Grup d’Experts en la Lluita contra la Violència contra la Dona i la Violència Domèstica (GREVIO, per les seves sigles en anglès) del Consell d’Europa, en el seu informe de 2024 sobre la vulneració dels drets a les dones i infants en el context de violència institucional a Espanya, on parla de les barreres administratives i de com tenen efectes directes en les trajectòries vitals de les dones migrades.

Les polítiques actives, tant antiracistes com feministes, són molt necessàries i cal entendre-les com un sistema local i global, i posava l’exemple de com “Europa està a punt de tindre una exclusió sistemàtica i una persecució sistemàtica de les persones migrades.”

“La nostra mirada, necessàriament, té a veure amb un treball antiracista que tenim que fer nosaltres, però també en no contribuir amb determinats debats com ha estat el tema del mocador, per exemple.” També va parlar de com garantir una vida digna a Catalunya, a l’Estat espanyol i al món a aquelles dones migrades que estan en situació de prostitució.

Karina Gibert, de Dones Coeinf -Comissió de Gènere del Col·legi Oficial d’Enginyeria Informàtica de Catalunya-, posava l’accent en el que ella manifestava com “violència institucional determinada per un context de masculinitat”, amb les dificultats que tenen les dones que desenvolupen el seu treball en l’àmbit digital i que bàsicament es sintetitza en que “tu ets l’única dona de l’equip. Per tant, la teva veu sempre representa la dissidència, i tot el que es decideix de forma col·legiada sempre és perdut. I vas percebent, de manera molt agressiva, com ningú t’escolta i com aquella tecnologia no incorpora mai la visió femenina”. La percepció, segons Gibert, és que es té la sensació de que allò que s’està creant no recull el que realment necessita la societat.

També hi ha una situació de vulneració pel que fa a dones que porten molts anys formant als seus caps. “Per exemple, arriba un becari, tu el formes i al cap d’un any, ell és el jefe. I pots estar així 15 anys. Mentre ells arriben a directors generals, elles continuen sent project manager”. I assenyalava que, malgrat tot, moltes dones no són conscients d’aquesta vulneració que incorpora un factor de gènere.

Entre les necessitats detectades, va apuntar que cal més formació; indicadors amb perspectiva de gènere i no parlar de lleis paritàries, sinó de mínim el 50%, per a no limitar aquells espais on poden haver més dones.

Per tancar l’acte, la coordinadora del grup de Participació Internacional Anna Rius, va explicar que des del grup es recolliran, en un document específic, totes les propostes que s’han fet, i ressaltava que un element molt important són les xarxes internacionals que tenim, i de les quals aprenem, per això va dir “és important situar aquests coneixements en el centre de les nostres polítiques”.

Aquest acte, el qual s’havia plantejat amb el suport de la Xarxa Europea de Dones Periodistes, s’havia d’haver fet dins les instal·lacions del Fòrum d’ONG de NNUU, però la manca d’espais en aquesta edició, ens va enviar a la perifèria, per això, la participació presencial va estar formada únicament per les entitats del Consell presents a la 70 CSW.

Galeria fotogràfica CNDC