Cirenia Celestino Ortega – CIMAC
NY. – Malgrat el marc normatiu robust en matèria de mobilitat humana a la regió de Mèxic i Centreamèrica, les dones en les migracions continuen vivint condicions de desavantatge i violències.
Així ho van denunciar les expertes de l’Institut per a les Dones en la Migració, la Xarxa Mesoamèrica Dona, Salut i Migració i la Xarxa per la Salut de les Dones d’Amèrica Llatina i el Carib durant el fòrum paral·lel “Justícia sense fronteres?” en el marc del 70 període de sessions de la Comissió sobre la Condició Social i Política de les Dones, que es duu a terme en aquesta ciutat.
Dinorah Arceta, coordinadora d’incidència de l’Institut per a les Dones en la Migració (IMUMI) va assenyalar la invisibilitat de les dones migrants i refugiades de la CSW70 atès que «el context regional és preocupant i hauria de ser una prioritat per als governs».
“Avui no hi ha condicions de seguretat perquè elles siguin aquí perquè hi ha una situació extrema del control migratori a Amèrica del Nord que permea en tota la regió i que si estiguessin, no podríem salvaguardar la seva vida i integritat”, va assegurar.
Segons Arceta, hi ha països que tenen un marc legal robust i reconeixen els diferents tipus de violència, per això compten amb lleis específiques d’atenció, d’igualtat substantiva de les dones i homes, així com de violència contra les dones, fins i tot amb lleis migratòries que atenen les diverses arestes de la mobilitat humana, però no estan articulats entre si.
“Les lleis de migració no reconeixen el dret a viure una vida lliure de violència de la població en mobilitat i les lleis de violència basada en gènere o per a atendre aquesta problemàtica no reconeixen com una persona subjecta d’aquest dret a la població migrant”.
La falta d’articulació entre marcs normatius, construcció de dades i l’atenció a les dones en la migració, es manifesta en el desconeixement de les condicions de dones migrants i refugiades precaritzades i que viuen violència, va afirmar.
“Identifiquem bretxes socials molt importants com la vulnerabilitat econòmica de les dones. Les dones no poden sortir de la violència perquè el seu agressor les segueix. A més, s’enfrontaran a barreres per a denunciar el que estan vivint, més encara fora del seu país d’origen”. Per a aconseguir l’accés a la justícia per a les dones en les migracions, és necessari “desvincular el control migratori de la justícia”, és a dir, derrocar l’amenaça de deportació per a les dones que denuncien les violències que viuen.
Sarah Douglas, Directora Regional Adjunta d’ONU Dones per a les Amèriques i el Carib, va assenyalar que: «Aconseguir la justícia sense fronteres implica que sense importar a l’estatus migratori existeixin rutes clares per a la denúncia segura, protecció immediata, atenció integral, representació legal, mesures de no devolució quan aplicació i accés a la reparació. Implica també cooperació efectiva entre estats per a investigar i sancionar violències que ocorren”.
D’acord amb la Comissió Mexicana d’Ajuda a Refugiats (2025), després de la cancel·lació de la cita CBP One als Estats Units, la meitat de les dones en trànsit migratori es van quedar encallades a Mèxic. De les quals van sol·licitar l’estatus de refugi 58.800 dones principalment de Veneçuela, Hondures, Cuba, Haití, Colòmbia, Guatemala, El Salvador, l’Equador i Nicaragua.
Verónica de León, jutgessa presidenta del Tribunal de feminicidi i altres formes de violència contra la dona a Guatemala, en la seva experiència, la ubicació geogràfica i dependència dels Estats Units, crea alts fluxos migratoris en contextos sociopolítics profundament desiguals que agreugen els diferents tipus de violència que viuen les dones, les quals a més són revictimitzades per migrar.
“Continuem assenyalant a la víctima com a responsable i no buscar les accions que l’han portat a aquest estat, perquè continuem naturalitzant i invisibilitzant la violència”, va assenyalar León.
Sandra Castañeda, de la Xarxa de Salut de les Dones Llatinoamericanes i del Carib, va destacar que la regió i a nivell internacional s’ha avançat, no obstant això, romanen bretxes socials que impacten en els drets de les dones, particularment el dret a la salut quan estan en condició de mobilitat. “Moltes dones prefereixen mantenir-se en la situació de vulneració en la qual estan, perquè la violència pot empitjorar si denuncien davant les autoritats… mentre estan en trànsit d’un país a un altre, no tenen cap garantia d’accés a anticonceptius i s’enfronten a l’estigmatització per ser migrants”, va assenyalar.
Castañeda va destacar la tasca de cures de les dones llatinoamericanes, perquè va reconèixer que gairebé en la seva gran majoria van a altres països a cuidar infants, persones malaltes, adults majors, en labors de neteja, a treballar en el sector salut, a cuidar altres persones, és a dir, es perpètua l’estereotip dels models patriarcals que subordinen a les dones els quals ens posen en el lloc de la cura com una obligació”.
Aquest conversatori moderat per Diana Damián, fundadora i coordinadora de la Xarxa Mesoamericana Dona Salut i Migració (RMMSyM), xarxa que articula lluitadores socials de Mèxic, Guatemala, Hondures i El Salvador que busquen garantir l’exercici ple dels drets de les dones i persones en les migracions, va destacar la importància de sensibilitzar a la societat sobre les contribucions de les dones a les economies als països de destinació.
Les ponents van coincidir en la necessitat d’abordar la mobilitat migratòria des de la mirada feminista com una especialització per a la protecció de les dones.
En el tancament, Castañeda va reafirmar la importància de parlar obertament de la migració i exigir el reconeixement de l’existència del fenomen migratori lligat a temes estructurals dels sistemes polítics i econòmics des d’un enfocament de drets, la qual cosa evita caure en termes caritatius, per contra, es necessiten referendar drets a l’educació, salut, ocupació, així com polítiques públiques que garanteixin una manera de viure digna.
