Per Drina Ergueta
En un món associatiu que “és majoritàriament i eminentment blanc i està molt normativitzat”, la nostra entrevistada, Maritza Buitrago, planteja alguns elements clau perquè les associacions de gent migrada puguin tirar endavant. Un exemple és el Col·lectiu Maloka, una organització de la diàspora colombiana, que té permanents llaços amb el seu país d’origen i teixeix xarxes a Catalunya, l’estat espanyol i Europa.
Qui és Maritza Buitrago?
Maritza Buitrago és una dona nascuda a Colòmbia. Em considero colombiana mestissa i porto més de 20 anys fora del meu país. Des de llavors, he intentat sempre mantenir el contacte amb la meva terra i reinventant una mica l’arrelament, no? He estat molt connectada amb els moviments socials a Colòmbia i amb l’activisme aquí, a Catalunya.
Aquí sempre has estat relacionada amb associacions, veritat?
Sí, molt des del principi. La primera temporada, entre que vaig arribar i em vaig sobreposar a estar en condició administrativa regular, no va ser tan fàcil. Després, quan vaig poder solucionar els papers, vaig poder començar a fer comunitat d’una altra manera. Tenir accés a drets també et permet accedir a tenir una participació associativa.
En quantes associacions has participat, en quantes estàs i com arribes al Col·lectiu Maloka?
He estat més o menys en 10 associacions, així comptades de forma ràpida, i al Col·lectiu Maloka vaig arribar des del principi, des que portava molt poc temps a Barcelona. Vaig conèixer a unes persones que estaven vinculades i que estaven fent un acompanyament al procés de pau colombià, immediatament em vaig contactar. Així, amb Maloka crec que porto més o menys 18 anys.
Soc activista antiracista, llavors, porto molt temps vinculada als moviments antiracistes aquí a Barcelona. Ara mateix, formo part del moviment contestatari “Regularització ja”, que fa dos anys vam fer una recollida de signatures a tot l’estat per a presentar una iniciativa legislativa popular per a regularitzar a més de 500.000 persones i, ara mateix, després de la recollida de signatures, estem en l’última fase de presentar el projecte i les esmenes al Congrés. Crec que comparteixo aquesta doble nació, de ser d’allà, però estar aquí. Llavors, intentem també estar connectades amb les lluites que ens interpel·len aquí.
Formo part de l’activisme antiracista, del moviment “Regularització ja” i, també, d’una associació “Migració i economia social”, on el que intentem fer és que l’economia social, que té un paradigma més de valors ètics, es pensi i es qüestioni, també, perquè són blanc-privilegiades i es plantegi que puguin incidir, incorporar i abraçar l’antiracisme com a agenda política i com, a través de l’economia social, podem aconseguir incorporar un procés de regularització extraordinària i d’economia migrant.
Fas un activisme ampli, però centrem-nos en el Col·lectiu Maloka, explica’ns, a què es dedica, els seus objectius?
Mira el Col·lectiu Maloka és una entitat que pretén treballar des d’aquí amb Colòmbia. Està format fonamentalment per la diàspora colombiana que hem hagut de sortir del país, per diversos motius, i que busquem secundar des d’aquí a diversos processos. D’una banda, fem tot un treball de suport a moviments socials i, per un altre, fem tot un treball aquí d’expressar i generar altres relats del que està passant als nostres països. També facilitar un pont per a aquelles persones que estan vivint en primera persona el conflicte, la guerra i la construcció de pau, i que vinguin aquí a explicar a aquest costat del món el que passa, perquè també hi ha de vegades una mirada molt esbiaixada sobre el que passa als nostres països. Llavors, a Maloka, fem aquest pont perquè les persones, que estan interessades a entendre una cosa tan complexa com és Colòmbia, ho escoltin de primera mà. En aquests anys hem generat molts espais de trobada entre la ciutadania catalana i líders colombians.
Quanta gent participa en l’associació?
Nosaltres tenim un equip base que en uns certs moments ha anat creixent, hem fet moltes accions, però en aquest moment som unes cinc persones d’equip base. I a Colòmbia també treballem amb moltes organitzacions.
En aquest trajecte associatiu, de vegades les associacions no quallen. Llavors, quins creus tu que són els requisits perquè una associació romangui i li vagi bé?
Jo crec que aquesta pregunta és complexa perquè, primer, totes les estructures associatives, almenys com estan pensades aquí, en aquesta part global, estan bastant mediatitzades per la burocràcia, per l’accés a recursos. Diguem que als nostres països hi ha estructures associatives autònomes, que poden funcionar al voltant de la solució d’una necessitat, a vegades la necessitat et fa buscar-te la vida i són iniciatives molt resilients. Aquí el món associatiu és majoritàriament i eminentment blanc i està molt normativitzat, llavors crec que a les persones migrades ens costa arribar i accedir a aquests circuits.
També, un dels motius pels quals ens costa que se sostinguin uns certs col·lectius és perquè les persones migrades hem d’estar, precisament, en la sustentació de la nostra pròpia vida, de portar a coll el nostre procés migratori, de sostenir des d’aquí a les nostres famílies i a part respondre a aquesta estructura que a vegades és una mica rígida i que costa una mica. Llavors, crec que la flexibilitat seria una de les coses que hauríem de tenir nosaltres com a persones migrades a l’hora de generar les nostres pròpies estructures, que siguin estructures flexibles i que d’alguna manera puguin haquear aquesta norma, aquesta cotilla que se li posa aquí al món associatiu.
Flexibilitat enfront de la cotilla. Hi ha més?
Sí, crec que una flexibilitat en les nostres estructures d’organització és molt important i que respongui també als ritmes que tenim, perquè els nostres ritmes van en funció de moltes coses, com que a vegades no tenim el temps que tenen altres persones blanc-europees per a dedicar a les estructures organitzatives.
I, després, crec que la confiança. En aquests anys he vist diversos processos que s’han trencat al no tenir la confiança, al principi especialment.
Finalment, sobretot entre les organitzacions que treballem amb Llatinoamèrica, és important tenir una visió compartida de les estructures polítiques dels nostres països, perquè tenim uns contextos polítics molt complexos i, a vegades, ens trobem aquí i pensem que per ser del mateix país tindrem una mirada comuna del que passa allí. He vist, també, trencar-se processos per no tenir un punt de partida comuna sobre les lectures polítiques que fem dels nostres conflictes.
El conflicte a Colòmbia també migra
Sí. A Colòmbia, això és una cosa molt complexa, el conflicte social i polític, i tampoc és fàcil que un grup de colombians de diferents llocs, de diferents classes socials es trobin aquí i es posin d’acord sobre com entenen Colòmbia. En el nostre cas, crec que aquesta ha estat una de les claus de l’èxit del col·lectiu perquè tenim una claredat compartida de la lectura que podem fer sobre el que està passant i l’estem tot el temps retroalimentant, que el context polític canvia molt i es reinventa la guerra, no?
Llavors jo crec que això, que una flexibilitat, una confiança, una lectura compartida del context és molt important per a una associació.
Com l’associació gestiona les realitats catalanes i espanyoles? Com entren en aquests espais?
Nosaltres, en principi, la primera etapa de l’associació Maloka érem un punt de trobada entre persones catalanes que havien estat a Colòmbia i que tenien un compromís també amb Colòmbia i colombians i colombianes en la diàspora. Treballem molt bé, fins a un cert punt perquè teníem una mirada compartida sobre el que passa a Colòmbia, després la inèrcia ens va anar portant al fet que quedem sobretot persones colombianes de la diàspora.
Jo crec que és molt important, des del meu punt de vista, tenir molta claredat fins a on les persones catalanes o blanc-europees poden arribar a tenir una postura sobre alguna cosa que no han viscut. Llavors jo crec que aquí pot haver-hi un punt de disputa, com, des d’una mirada blanc-europea, tu pots llegir una realitat que potser a mi m’ha travessat des de nena i que he viscut en un altre context de classe, sobretot?
Llavors jo crec que hi ha molt a treballar sobre les mirades blanc-europees als nostres països i el que es decideix sobre els nostres països. Allí podem tenir com una disputa sobre com entenem els nostres països i sobre com creiem que hem d’acompanyar els processos. Allí, a vegades, aquestes organitzacions catalanes que treballen amb aquests països en solidaritat amb… perquè reprodueixen unes certes pràctiques amb les quals no estem d’acord, com l’assistencialisme o la mirada salvadora, que no deixa de ser una altra pràctica colonial. Llavors allí les diàspores tenim un lloc que disputar i un rol molt important a l’hora de haquear aquestes pràctiques de solidaritat internacional.
Per a això, l’associació té una incidència o cerca tenir-la de manera política en el context espanyol o català?
Sí, clar. Nosaltres en principi acompanyem, ara mateix estem treballant amb MOVICE (Moviment de Víctimes de Crims d’Estat), amb el moviment indígena, i pagès…, hem treballat amb altres moviments socials, però, ara, estem en aquests dos. Llavors, constantment estem portant persones d’allí, que portem a espais ciutadans, com el parlament català o europeu. Intentem incidir en les plataformes que estan creades aquí per fer incidència política, però sempre intentem fer-ho caminant al costat de les pròpies defensores i defensores d’allí. Portem molt de temps fent això, llavors més o menys ens coneixem els circuits.
Sí, aquí hi ha molt de recorregut. Hi ha països amb els quals hi ha molta solidaritat històrica, en aquest cas Catalunya. Colòmbia és un d’ells. Hi ha espais per a treballar la incidència política, per exemple, està la Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans i a nivell europeu estem amb l’Oficina Internacional de DDHH Acció Colòmbia (OIDHACO), nosaltres formem part com a Col·lectiu Maloka d’aquestes plataformes. Llavors, participem, però sempre posant en alta veu a les persones que expliquen el que allí està passant.
Tenint en compte que vas comentar que aquí és més difícil l’estructura normativa, com encaixen allí vostès en aquesta relació amb altres associacions locals
Nosaltres hem tingut moltes oportunitats de col·laborar amb moltes associacions de Catalunya, de l’Estat i d’Europa, és on es coneix la gent. Hem tingut l’oportunitat de treballar amb moltes persones i, amb les quals hem tingut afinitat, continuem tenint col·laboració. Som una entitat d’una certa referència a l’hora de connectar lluites d’allí amb lluites d’aquí, llavors moltes entitats ens busquen quan volen fer un viatge a Colòmbia o tenen un projecte sobre el qual parlar de Colòmbia.
Per descomptat, nosaltres estem molt disposades a treballar així. El que passa és que sempre intentem subvertir, una mica, aquestes pràctiques de les quals et parlava abans, amb la nostra pròpia pràctica. I, sí, tenim molt bones experiències de treballar amb altres col·lectives, per descomptat.
A nivell europeu, quins treballs concrets fan?
Treballem fonamentalment en l’àmbit català, però tenim xarxes espanyoles i europees per a treballar especialment en el tema de protecció de defensores de drets humans.
Treballem, per exemple, en col·laboració amb la Plataforma Europea de Reubicació Temporal (EUTRP) i, com he esmentar abans, formem part d’OIDHACO. També, de vegades, generem aquest pont entre lideresses i líders i les portem a gires europees, ja que tenim en diferents països entitats homòlogues amb les quals ens sentim còmodes, compartim la mirada i tenim contacte amb diferents entitats a nivell europeu.
Crec que és bonic tenir una xarxa que treballi de manera conjunta sobre Colòmbia i amb una mirada comuna. Al principi no va ser tan fàcil, després de 22 anys de treball et vas fent la teva pròpia xarxa.
Que importants són les xarxes, veritat?
Molt importants, és el que més funciona. Funciona més la xarxa personal, del cara a cara, que les xarxes socials virtuals.
Quins plans per al futur, com a Col·lectiu Maloka?
Nosaltres, ara mateix, just estem obrint una nova fase del nostre col·lectiu, perquè portem molt temps treballant una relació amb el moviment indígena del nord del Cauca, començant a estabilitzar aquesta línia amb un projecte. Estem molt contentes per això, a més, estem reforçant aquesta línia d’acompanyament a defensores de drets humans, que és una cosa que en principi vam anar fent de manera molt orgànica i ara volem treballar millor perquè el context colombià obliga moltes defensores i defensors a sortir de Colòmbia a resguardar la seva vida. Ara hem participat per diversos anys consecutius de programa català de protecció a defensores de drets humans i estem intentant estabilitzar una mica més aquesta línia d’acompanyament.
Què tan visibles són de cara al públic? És a dir, la seva activitat és coneguda per la premsa generalista o alternativa?
Nosaltres, al no ser una entitat que generi exclusivament estratègies de comunicació o discurs o contra discurs és una cosa que no ens dona la vida per a dedicar-nos, no obstant això, clar que ens agradaria. De totes maneres, tenim bona relació amb la premsa, especialment l’alternativa. Sí, evidentment els mitjans massius tenen una lectura més esbiaixada, que és generalitzada, sobre el que està passant a Colòmbia; però, sí, nosaltres hem tingut entrevistes i contactes amb mitjans. No obstant això, no és el nostre fort.
