Per Drina Ergueta
La formació de les persones que, des de diferents àmbits públics i privats, treballen amb gent migrada és vital per a aconseguir resultats efectius cap a una societat més justa, on el racisme ha de qüestionar-se a partir de la pròpia mirada. És un dels eixos del treball de la nostra entrevistada, Úrsula Santa Cruz, docent universitària en Psicologia Comunitària i doctoranda, que relata la seva història de migració i compromís en diverses organitzacions socials i que avui impulsa l’Associació Sembrar Incidència Per a la Transformació Social.
Qui és Úrsula Santa Cruz?
Doncs… soc una dona migrant, peruana, amiga, activista… feminista… m’has deixat una mica en blanc, fins m’he emocionat… una dona amb molts somnis, amb ganes de viure… em fan venir ganes de plorar amb aquesta pregunta… Ai, que bonic!
T’he enxampat de sorpresa, eh! Doncs, explica’m la teva història, molt resumida, de migració fins a l’associació que has creat.
Vaig arribar a Barcelona el 2002, l’1 de desembre. Com moltes dones migrants, vaig estar gairebé tres anys sense papers, quatre anys com a treballadora de la llar, vaig trigar sis anys a homologar el meu títol. Des del 2003 vaig començar a participar en una ONG catalana i també en associacions migrants, són espais molt importants i decisius en la meva vida, que defineixen part del meu treball i del meu compromís polític.
Des d’aquest temps, vaig participar en diferents espais activistes, migrants, feministes i també vaig estar en un partit polític que ara ja no existeix, va acabar fusionat dins d’un altre. Sempre caminant amb companyes llatinoamericanes; però, això també va anar canviant, coneixent a companyes d’altres continents i procedències.
Tens un recorregut intens
El camí ha estat molt dur; però, sí que considero que, en aquesta migració i malgrat que ha estat complex i dur, he desenvolupat capacitats i habilitats, exercitat la paciència per a moltes coses, com el maneig de la frustració, i, també, molta força i ganes de treballar amb altres companyes.
Va haver-hi moments decisius en el meu recorregut, en el sentit de canviar les meves perspectives des de les quals treballava i analitzava la meva vida, que passa per una ruptura amb un feminisme blanc i començar a pensar-me i repensar també la meva formació. Va ser l’any 2008 quan em vaig acostar als feminismes decolonials i l’antiracisme. El 2016, em vaig trobar amb moltes altres companyes, amb aquestes perspectives i posicionament, i vaig començar a fer activisme des d’aquest nou lloc.
Explica una mica més aquest procés i com acaba en l’associació
En aquest procés, jo no em posicionava com a psicòloga, no em nomenava com a tal. Teoritzava a partir dels contextos i realitats en les quals estic immersa, m’agrada llegir, indagar, soc autodidacta i parteixo de l’experiència situada. A partir del 2018, vaig començar a nomenar-me i presentar-me com a psicòloga i no només com a Úrsula, l’activista. Assumir-me des d’aquest lloc professional també és un espai de disputa, perquè no només l’activisme i on estic em marca, sinó també el coneixement que una té i que el poso al servei de les lluites. Per a mi, la meva professió té un component ètic polític, no és només una qüestió tècnica i utilització d’eines, tests, etcètera. M’havia donat de baixa del Col·legi de Psicologia, i vaig tornar a col·legiar-me perquè així puc posar els meus coneixements al servei de les dones migrades.
El 2020, treballava en una ONG, hi vaig pensar “treballes en un lloc amb la teva pròpia perspectiva, que l’entitat no té, poses tot el teu esforç i, al final, (com va ocórrer) no et renoven el contracte”. Era el moment de crear, tenia molta experiència i contactes que havia anat construint a través de l’activisme. Hi havia un bagatge. Paral·lelament em vaig inscriure en el doctorat en Psicologia per a sistematitzar tots els coneixements de treball que tenia, especialment en relació a les violències cap a les dones migrants. Em semblava important la mirada des d’altres perspectives epistemològiques. En aquesta conjuntura, va néixer l’Associació Sembrar Incidència Per a la Transformació Social.
En què treballa aquesta associació?
Té cinc línies de treball: L’atenció i acompanyament a dones especialment migrades i racialitzades.
Després tenim la línia de formació dirigida a professionals de l’administració pública, tant ajuntaments com Generalitat, i també formacions en línia a professionals en temes de racisme, salut mental, violències interseccionals.
Després la línia de recerca. Ara estem fent l’estudi “Accés a drets, condicions de vida i els seus efectes en la salut psicològica, emocional de dones migrades i persones LGTBI migrades”. És un estudi qualitatiu pilot, que comprèn quatre municipis: Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat, Terrassa i Montcada i Reixac.
També la línia d’incidència social i política que, com som molt poquetes, només participem en la Taula de Salut Mental del Districte de Sant Martí, que és on estem nosaltres, en el barri de La Pau, i després amb organitzacions migrants.
Finalment, tenim una línia de cooperació internacional que encara no l’hem desenvolupat.
Dius que són poques persones les que integren l’associació, però semblen molt actives
L’associació és autogestionada i això demanda molt esforç. Per a mi, l’associació és una aposta en el tema personal, laboral, polític, econòmic i professional. En aquesta perspectiva, la finalitat és que més endavant pugui ser un espai de treball per a altres dones migrades, per a aquelles que no poden homologar títols, però que poden treballar. Jo em veig, més endavant, com una persona que busca els fons per a sostenir aquest treball, és a dir deixant el relleu a altres dones migrants per a acompanyar a altres dones migrants. I sobretot a desenvolupar incidència social i política.
En l’associació, que aviat complirà quatre anys, m’estic deixant la pell. Al setembre vaig estar en el Congrés dels Diputats fent una compareixença, a proposta del grup Sumar, per a parlar no de les violències de parella sinó de les altres violències, de les quals no es parlen i de les quals el Pacte d’Estat Contra les Violències de Gènere tampoc esmenta. Això ha estat important, fins a aquest moment no havia anat cap organització migrant i el que interessava a nivell polític és que es parlés de les violències cap a dones migrades i racialitzades des d’una perspectiva antiracista, d’aquestes altres violències que no es nomenen. El Pacte, que crec que és de 2015, no esmenta en cap moment la Llei d’Estrangeria. Parla de dones migrants com de qualsevol dona sense referir-se al racisme. S’esmenta la globalització i les migracions per a referir-se a violències tradicionals que es porten, això és molt pervers. Igualment, quan es parla dels fills, es fa en el marc de les relacions de parella, no parlen de violències institucionals, de la quitació de custòdia i de totes les altres violències que travessen a les dones migrades.
El treball de l’associació és aquest. D’altra banda, els serveis d’atenció no se subvencionen i és difícil sostenir-los. Estem buscant fer-ho des d’altres línies, apliquem a un fons i hem aconseguit la donació per a sostenir mitges jornades, la qual cosa et dona una tranquil·litat per a fer equip i fer un treball més comunitari. No sols atenem, sinó que incorporem tot un treball polític en el servei, pensar en la trajectòria de vida de les dones migrades que venen, que arriben amb dolors d’esquena, ansietat, frustració, que estan sense papers, en situacions de precarietat, que no és un malestar psicològic, sinó que és una conseqüència de normatives racistes i excloents i que estan somatitzant.
Sobre aquest impacte també va l’estudi que busca sortir de la Síndrome d’Ulisses, que és el discurs que s’impregna en la salut mental. Parlen de diferents temes de salut, però no de drets; quan es parla de drets, no es parla de la salut psicològica. L’estudi busca posar en intervenció tots els aspectes.
És a dir, en l’associació, cada línia alimenta a l’altra?
Sí, precisament, estan articulades. L’objectiu general és contribuir a l’eliminació de les violències patriarcals, racistes i capitalistes, conceptes molt amplis que operen sobre cossos migrants, en aquest cas dones.
D’aquestes cinc branques que esmentes, quina creus que està més desenvolupada?
La més desenvolupada és la de formació. El servei d’atenció el tenim, però el fem en conveni amb altres entitats, especialment per no poder sostenir-nos. En tot cas, la més potent és la de formació.
Dona’m alguns exemples d’aquesta activitat
Vam fer diverses formacions. Una de les més importants la vam fer al Departament d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat, el 2022, sobre violències masclistes des d’una perspectiva antiracista. Va ser una formació de 40 hores a professionals i tècniques de diferents territoris de Catalunya. Va ser una formació molt potent, a més, vam acompanyar la revisió dels protocols sobre els matrimonis forçats i la mutilació genital femenina des d’una perspectiva antiracista i, també, es va fer una guia metodològica per a professionals sobre les violències masclistes des d’una perspectiva antiracista.
Una altra formació important va ser sobre salut mental i migracions que vam fer als Serveis Residencials d’Atenció i Recuperació de les Violències Masclistes, cases d’acolliment, cases d’emergència on arriben les dones violentades, va ser una formació a professionals que treballen en aquests espais.
El mes de maig, es va fer una altra formació a educadors que treballen en centres amb menors, també sobre racisme, salut mental i migració. Jo insisteixo molt en les formacions que no són receptes, sinó descentrar el coneixement, descolonitzar el coneixement, qüestionar les seves perspectives epistemològiques des de les quals intervenen. Moltes vegades, les persones volen eines, com ho faig?, aquesta és la seva demanda. Personalment considero que és una actitud extractivista. Tu li dius: “No, primer hem de revisar, analitzar la perspectiva des de la qual es treballa”. Per exemple, en aquesta formació, a l’inici vaig preguntar: Què ha passat per a què menors que van néixer aquí o que van venir amb els seus pares, acabin institucionalitzats?” Generalment, des de les institucions, s’assumeix que els culpables són els pares i és d’aquesta manera com els sostreuen als menors. Cal replantejar-se aquests discursos i pràctiques. Normalment no tenen en compte els contextos migratoris en els espais que treballen amb la migració, les raons per les quals la gent migra. I, si ho fan, la perspectiva sol ser unidireccional “són països pobres, busquen sortir de la pobresa”, sense fer una anàlisi o vinculació a nivell geopolític.
Fa poc, vaig fer una formació per a psicòlogues per encàrrec del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya sobre “Atenció i acompanyament psicològic a persones migrades i racialitzades”. Com a professional migrant considero important i estratègic fer aquestes formacions.
Ara estic fent una formació per a l’Escola d’Administració Pública de Catalunya sobre abordatge del racisme amb dones migrades, per a professionals de Serveis d’atenció de l’Administració pública de Catalunya.
En aquestes formacions, és molt difícil fer veure aquesta necessitat de canvi de perspectiva?
Sempre, quan parlo, em posiciono enunciant el lloc des d’on parlo, des de l’experiència situada en la qual conflueixen la meva formació, el meu treball, els meus activismes, la meva experiència migratòria i el meu treball. El que dic no és l’universal, no repeteixo l’eurocèntric ni hegemònic,
Aquestes formacions no són fàcils. Sempre dic que no vinc a donar receptes, no vinc a convèncer-los i que, si els incomoda, això està bé perquè confronta amb el seu saber previ, amb els seus sistemes de creences.
La perspectiva antiracista és un posicionament polític, és comprendre la història des d’altres marcs epistemològics, és parlar de colonialisme, de colonialitat. No és una manera d’entendre el món, és una militància, és evidenciar la matriu del poder colonial, imperial, és combatre les desigualtats. Tant el capitalisme com el patriarcat a totes ens travessen d’alguna manera i el que no travessa a totes les persones és el racisme perquè algunes estan situades en llocs de privilegis.
Així, el treball tècnic no és un treball tècnic, és un treball polític que reflecteixen aquestes opressions.
Com expliques o aconsegueixes que algú es plantegi si més no un canvi de perspectiva?
No és fàcil, la gent busca eines i jo proposo parlar de colonialisme, colonialitat, del racisme com a sistema de dominació, de tibar els marcs epistemològics hegemònics, Per exemple, a nivell concret, el discurs predominant sobre les dones migrants està construït com a dones pobres, homogeneizades i, a nivell de polítiques, són vistes com a beneficiàries. Així, el tipus d’atenció que se’ls dona és de tipus assistencialista. Si fem una anàlisi diferent, entenem què és el que les vulnerabilitza, posem el focus en les estructures de poder que les violenta.
Un altre exemple, en la taula de treball de salut mental en el Districte de Sant Martí soc l’única professional migrant dins d’aproximadament 45 professionals de l’àmbit de la salut mental. Gairebé totes les vegades, prenc la paraula per a explicar la necessitat de contextualitzar la salut mental, les condicions de vida, les lleis que impacten en la vida de les persones migrades, com això afecta a nivell psicològic i emocional.
El mateix amb adolescents, les mares migrades amb fills i filles adolescents, tenen moltes dificultats que esdevenen del procés migratori, de les seves circumstàncies, de la seva pròpia etapa vital travessada per la migració i el que això comporta. Existeixen serveis per a adolescents, però aquests serveis no necessàriament són pròxims per a les persones migrades. Hi ha mares migrants que tenen terror anar als serveis socials perquè no volen que els llevin els seus fills. Hi ha molts exemples d’això.
Algunes companyes em diuen: “No sé com tens cos per a ficar-te i discutir en aquests espais, on ets l’única”. El que passa és que, a hores d’ara, em sento amb més autoritat, més coneixement i amb més anys damunt. Tinc una llarga trajectòria de treball, de producció de coneixements i experiència, tinc arguments per a disputar aquests espais.
Més informació: Associació Sembrar
