Alaa Karajah, periodista
Cartell realitzat per Mahasin Al-Khatib, assassinat el 19 d’octubre de 2024
«Està veient realment el món el genocidi que Israel està cometent contra la població de Gaza? I per què ningú no ha pres mesures? Fins quan continuarà aquest turment?». Les paraules de la meva amiga Maha de Gaza m’impacten cada cop que em poso en contacte amb ella per saber com està. Amb la veu tremolosa per l’emoció, em respon amb preguntes que no puc respondre. Cada cop que intento consolar-la, em trobo impotent i sense paraules, fins que començo a plorar en acabar la trucada.
Ha passat més d’un any des que va començar la guerra d’Israel contra Gaza, un dels desastres humanitaris més terribles dels temps moderns. S’està fent un genocidi contra el poble palestí a Gaza, retransmès en directe perquè ho vegi tothom. Els civils, en particular les dones i els infants, estan pagant el preu més alt sense tenir cap culpa. Les paraules en tots els idiomes no arriben a descriure aquesta matança diària, aquesta matança sense sentit. Paraules com dolor, pèrdua, pena, por, ira, opressió, patiment, turment, humiliació, violació, desplaçament, trauma i traïció queden paralitzats en el seu intent de descriure les interminables processons de mort a Gaza.
Vaig treballar a Palestina durant molts anys, en mitjans de comunicació, organitzacions de la societat civil, organitzacions de drets humans i institucions de defensa dels drets de la dona. Vaig assistir a desenes de tallers i vaig rebre formació sobre els drets de la dona, inclosos els drets humans, sanitaris i psicològics. He escrit desenes d’articles i treballs de recerca i he realitzat centenars d’entrevistes televisives amb dones i sobre dones, defensant els seus drets. Avui, davant el genocidi i la neteja ètnica practicats per l’ocupació israeliana contra el poble palestí, tot això sembla que no té sentit, davant la hipocresia internacional, el doble raser i la balança esbiaixada de la justícia. El món no ha superat la prova de la humanitat, ja que es nega a veure que els palestins mereixen la vida, com qualsevol altra persona.
Des del començament del genocidi, he intentat mantenir-me en contacte amb els meus amics i amigues periodistes de Gaza per saber com estaven. A cada moment que passa, temo que pugui agonitzar amb la notícia del seu martiri, juntament amb els seus infants i famílies, igual que centenars de famílies de Gaza. Estava constantment en contacte amb la meva col·lega Khawla, que treballa a la televisió. Encara que mai no ens havíem vist, la nostra relació telefònica va durar anys. Khawla, a més de ser una distingida i bella presentadora de televisió, és una artista de talent. En una ocasió, les seves obres d’art es van convertir en el centre d’un dels nostres debats televisius. Just abans de la guerra, em va convidar a visitar Gaza, un lloc on mai havia estat a causa del bloqueig israelià imposat durant 17 anys. Va prometre regalar-me un dels seus quadres. Dies després del començament de la guerra, l’exèrcit israelià va bombardejar la casa de Khawla al nord de Gaza, però miraculosament ella, el seu marit i els seus quatre fills van sobreviure. Li vaig enviar un missatge per saber com estava: «Khawla, espero que tu i els teus fills estigueu bé. T’estimo». Ella va respondre: «Sobrevivim a la mort. L’important és que els nens estan bé, i t’estimo molt. Resa per nosaltres».
Khawla es va traslladar amb la seva família a Khan Younis, després a Mawasi i després a Rafah. Els seus fills estan espantats i traumatitzats després de perdre la llar on havien viscut durant anys: les joguines, les seves pertinences, els records de la seva infància. Tot i això, Khawla va insistir a continuar la seva feina com a periodista per informar sobre els horrors dels crims de guerra d’Israel i el patiment de la gent sobre el terreny.
Pocs dies després, el nostre col·lega Mohammed Abu Hatab, de Palestina TV, transmetia en directe des de l’exterior d’un hospital. Menys de mitja hora després que tornés a casa seva a Khan Younis, la casa va ser bombardejada, i Mohammed i 11 membres de la seva família van ser martiritzats, entre ells la seva dona, el seu fill i el seu germà. Des del començament de la guerra israeliana contra Gaza, 177 periodistes han estat atacats i martiritzats.
Només el llenguatge de les xifres és devastador. A l’hora d’escriure aquest article, l’ocupació israeliana ha matat 42.438 persones a Gaza, entre elles 17.029 infants i 11.585 dones. 10.000 persones més estan desaparegudes sota la runa, entre elles 4.700 nens i dones. L’ocupació també ha matat 986 membres del personal mèdic, juntament amb 756 palestins a Cisjordània.
No són només xifres; cadascun tenia una vida, records, somnis i éssers estimats. La destrucció de la infraestructura civil de Gaza per part de l’exèrcit israelià és gairebé impossible de quantificar. Els israelians van destruir el 60% de les escoles i els hospitals, centenars de mesquites, tres esglésies històriques i dotzenes d’institucions i centres culturals, a més d’escoles i hospitals.
La gent de Gaza fuig de la mort només per enfrontar-s’hi. No hi ha cap lloc segur. Fins i tot les escoles, els refugis i els camps de refugiats són bombardejats per Israel. La vida és impossible als camps de desplaçats, sense aigua ni electricitat, sota un sol abrasador a l’estiu i un fred glacial a l’hivern.
Les dones que sobreviuen a la mort s’enfronten cada dia a experiències doloroses, assumint tasques esgotadores, especialment les que s’han convertit en sustentació de la família després de perdre els marits per mort o empresonament. Aquestes dones passen hores fent cua per aconseguir menjar, farina o ampolla d’aigua neta, o busquen llenya per encendre un foc. També busquen un lloc segur per escapar-se del foc de l’ocupació israeliana.
A nosaltres, que no vivim a Gaza, ens consumeix l’angoixa pel que passa al nostre poble. Vivim amb por i ansietat constant. Com a dones, ens preguntem les unes per les altres. Cadascuna explica històries d’amigues que han estat martiritzades amb les seves famílies o que han perdut els seus fills. La meva amiga Mays em parla de la seva amiga Hiba Al-Agha, que va ser desplaçada de casa seva el 13 d’octubre del 2023 i no ha tornat des de llavors. Hiba escriu a la seva pàgina de Facebook i en diversos llocs sobre el seu periple de pèrdua, desplaçament i cerca desesperada de moments de supervivència.
Mays també em parla de la poetessa i escriptora Alaa Al-Qatrawi, que va perdre els seus quatre fills: Yamin, Karmel i les bessones Kinan i Orchida. Els seus noms van ser al seu dia música que ressonava entre els amics i éssers estimats d’Alaa. Les forces israelianes els van envoltar i els van impedir sortir, i una setmana després van bombardejar la casa. Van romandre sota la runa durant mesos. L’exèrcit israelià va impedir que ningú no s’acostés a la casa i, al cap d’un temps, la notícia del seu martiri va arribar a oïdes de la seva mare, que no en sabia res.
Aquests dies, segueixo els posts de Hiba, on escriu crits d’ajuda procedents del camp de Jabalia, que s’enfronta a l’extermini i a la fam per expulsar els que queden al nord de Gaza: «La mort ens envolta des de totes les direccions; no hi haurà demà per a nosaltres a Jabalia». El 19 d’octubre, les forces israelianes van matar el jove artista Mahasin Al-Khatib, que havia aguantat un any al nord de Gaza, negant-se a fugir malgrat el setge, la fam i el bloqueig israelià de tota ajuda i subministraments.
Busco entre cares, noms i pàgines a dones que conec i a les que no, unides per la mateixa tragèdia. A la pàgina de Hiba Al-Agha, llegeixo el que Asma Maghari va escriure sobre l’assassinat dels seus dos fills, Aya i Aboud: «La meva gasela caiguda… la meva rosa que se n’ha anat a la casa eterna… uns dies i farà un any que us van matar. Les meves llàgrimes mai no s’han assecat, el meu cor s’ha quedat buit i, sense tu, m’he convertit en un cos sense ànima. Em desperto cada dia trobant-vos a faltar amb un dolor insalvable».
Vaig buscar l’angoixant relat d’Asma, on diu: «Aquesta guerra em va trencar i es va emportar la meva ànima i la meva pau, i aquells pels quals vivia. Ha passat un any des que vaig perdre la meva família i els meus dos fills de la manera més horrible… el 17 d’octubre del 2023, érem tots a casa. El meu pare era a la porta, esperant que els meus germans agafessin el que ens havia comprat. La meva mare es dirigia a la cuina per preparar-nos el menjar. Els meus dos fills estaven jugant i la resta de la meva família eren als seus llocs. Al contrari del que deien, no representàvem cap amenaça, però l’exèrcit israelià va bombardejar casa nostra. Van morir tots els que eren a la casa: els 24. La meva germana, el meu cosí i jo vam sobreviure, però avui dia seguim patint les ferides. Déu, reuneix-me amb la meva filla Aya, el meu fill Aboud i la meva família, i no em deixis en aquest món injust on ja no suporto existir».
Molts pensen que l’agressió contra els palestins va començar després del 7 d’octubre, però el poble palestí fa dècades que pateix l’ocupació israeliana i les seves atrocitats. Aquestes històries són només una gota a l’oceà de milers d’històries al llarg dels anys de conflicte amb l’ocupació.
La meva àvia, que té 90 anys, va experimentar l’amargor del desplaçament de llars, pobles i ciutats sota l’amenaça de canons i atacs aeris durant la Nakba del 1948. Va sobreviure per explicar-nos a mi i als meus fills els crims d’Israel, que mai no ha deixat de matar, assetjar, robar terres i destruir persones i terres. Tot i això, la història de la mort palestina ha assolit un nivell nou i sense precedents a Gaza: és un genocidi en un món mut.
El gran poeta palestí Mahmoud Darwish va dir que estem «condemnats a l’esperança». L’esperança i la fe són el que impulsa les dones palestines a tornar-se a aixecar. La rendició mai ha estat al diccionari del poble palestí. Les dones que van sobreviure, aclaparades pel pes dels seus cors, fan tot el que està a la mà per protegir els seus fills i proporcionar-los allò essencial. Esperen una alba propera, quan acabi aquesta tragèdia: una alba de llibertat i alliberament de l’ocupació i l’opressió israelianes.
