Text i foto: Rawassei Abd Al Jalil, periodista
La presó és una societat en si mateixa, s’assembla a una altra comunitat amb les seves pròpies regles, jerarquies i relacions. No obstant això, la major diferència és que un no és allí per elecció pròpia i les regles són més estrictes.
Quan es parla de presons de dones, el problema és lleugerament diferent ja que les normes socials que regeixen a les recluses poden ser fins i tot més estrictes que les pròpies normes de la presó. En aquest article examinarem la situació de les presoneres a Líbia, des del punt de vista jurídic i social, tant durant la seva estada a la presó com després del seu alliberament.
Presons a Líbia: Càstig sense rehabilitació
La llei a Líbia requereix que les presons siguin “llocs de reforma i d’educació, dedicades a corregir les conductes dels quals han estat sentenciats a condemnes i a preparar-los per a tornar-los membres productius de la societat.”
Però la realitat està lluny d’aquesta meta, particularment amb la falta de seguretat i els desafiaments per reforçar la llei a les presons líbies.
Segons un informe del 2018 de la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides, Líbia té 26 presons controlades sota la jurisdicció dels Ministeris de Justícia, Defensa i Interior. Estan situades al llarg de tot el país encara que l’Institut de Pau dels Estats Units recomanen que es tanquin la majoria d’elles per no estar a l’altura dels estàndards internacionals de les presons.
Hi ha només tres presons per a dones a Líbia, localitzades a les regions sud i oest, mentre que de les condicions en la part est del país se sap molt poc.
L’informe destaca que moltes altres presons, que no estan baix control oficial, es troben disperses per tot el país i són gestionades per grups armats, sovint al marge de la supervisió del govern. Aquestes presons, especialment les que alberguen a dones, es troben entre les més perilloses, ja que hi ha poca rendició de comptes pel comportament d’aquests grups, la qual cosa dona lloc a freqüents violacions de drets. Els arrestos i detencions en aquestes instal·lacions sovint violen les normes legals, com s’assenyala en l’informe de 2016 de l’Institut de la Pau dels Estats Units sobre Líbia.
Lamentablement, no existeixen estadístiques precises sobre el número i la distribució d’aquestes dones detingudes, ni dades sobre les seves condicions abans, durant o després de l’empresonament. Aquesta falta d’informació ha dificultat especialment l’elaboració d’aquest article.
Quan l’estigma social és pitjor que la presó
Wafaa és una dona líbia, casada des de fa cinc anys, amb un fill petit, i antiga professora d’àrab en una escola primària. Va ser empresonada el 2015 per càrrecs penals, que ella nega, i el seu cas segueix sense resoldre’s en el moment de redactar aquest article.
Wafaa va relatar les circumstàncies que van envoltar la seva detenció: «Em van portar a la comissaria de la ciutat on vivia. Els meus germans i el meu pare em van colpejar i em van insultar abans fins i tot de demanar-me explicacions i abans que arribés l’agent encarregat de la recerca. Per a ells, jo era culpable sense cap dubte, així com per a tots els implicats en el meu cas, potser perquè soc dona i em consideraven una vergonya per a la meva família. Al principi em van retenir durant una setmana en dures condicions mentals i físiques durant l’interrogatori».
Wafaa va continuar el seu relat: «Després em van traslladar a la presó de Jdeida. Des del primer dia, la meva família i els meus germans van tallar els llaços amb mi, com si ja no fos un d’ells. Fins i tot em van treure al meu fill petit, de menys de vuit mesos».
Que passa després de la presó?
La vida després de la presó no és menys difícil que la vida dins, sobretot per a les dones que s’enfronten a l’estigmatització, l’aïllament i l’oposició. A Líbia, molt poques organitzacions de la societat civil se centren en la rehabilitació i reinserció dels reclusos, sent la Fundació Sabiel una de les més actives i coherents.
El Director Executiu de la Fundació Sabiel, Mawadda Kashad, ens va parlar del seu treball: «Portem des de 2012 documentant violacions en presons de dones i remetent-les a les autoritats competents. Comencem a promoure les Regles de Mandela i les lleis líbies entre el personal penitenciari, ja que la majoria de les violacions es derivaven del desconeixement d’aquestes normes.»
I va afegir: «Des de 2012, Sabiel ha visitat la presó de Jdeida en deu ocasions, amb programes de rehabilitació que van començar el 2018. La iniciativa més recent va incloure sessions d’art terapèutic, que van ser molt apreciades per les recluses.»
Kashad va concloure assenyalant l’impacte positiu: «Hem recorregut un llarg camí en la promoció de la consciència jurídica i dels drets humans. Les violacions han disminuït significativament, i els informes del personal penitenciari confirmen que els problemes amb les recluses han disminuït des que van començar els programes de formació.»
Conclusió
Malgrat els nombrosos obstacles als quals s’ha enfrontat l’elaboració d’aquest article -com l’absència d’estadístiques i l’escàs interès per les qüestions relacionades amb l’empresonament de les dones-, esperem que doni llum sobre la urgent necessitat de prestar major atenció a les condicions de les recluses a Líbia, tant durant el seu empresonament com després de la seva posada en llibertat.
