Per Sonia Potoy i J. Palomés
Déguène Eufemia Seck Martín, nascuda a Barcelona i filla de pare senegalès i mare espanyola, és membre de l’àrea d’Educació de la Coordinadora d’Associacions Senegambianes de Catalunya (CASC) i col·laboradora del CEAi (Centre d’Estudis Africans interculturals). És jurista especialitzada en Dret Internacional públic i assessora especialitzada en arbitratge.
Explica’ns el teu periple personal com activista del CASC.
Sempre, des de ben petita he estat lligada al que ara s’anomena activisme. El meu pare va ser de la primera generació de senegalesos en arribar a Catalunya, com a persona lliure. Això va ser el 1971. Casa meva ha estat una casa oberta on poder trobar consol, ajuda i reconnectar amb l’Àfrica a través del menjar, les converses fins a altes hores de la matinada, somiant en construir un món millor per a les seves descendències. A més, hi ha dues persones que han fet possible que jo avui pugui posar en profit de la nostra comunitat els meus coneixements: l’Abdou Mawa Ndiaye Ndaw, president de la CASC i Jean Olivier Fitzgerald Niassy, responsable de l’Àrea d’Educació de CASC. Els hi dono les gràcies a ambdós.
No m’he desvinculat mai de la diàspora senegalesa, fins i tot durant els anys viscuts a Suïssa, que és on vaig estudiar un Màster i viure durant deu anys, però hi ha períodes de reafirmació i d’altres de distanciament com és propi de l’evolució. Un cop vaig tornar a Barcelona vaig patir un xoc molt fort i vaig necessitar un període de readaptació, perquè vaig percebre que la reputació de la nostra comunitat era molt diferent que la que tenia quan jo era més petita.
El camí que va traçar el meu pare em va retrobar. Una noia jove, dona, mestissa… ni d’aquí ni d’allà. No és fàcil trobar un espai i ser acceptada perquè sempre ets portadora d’una part intrusa! Vull que les noves generacions tinguin la certesa que aquesta és casa nostra, com els nostres grans en aquella època ens ho van fer sentir. Així doncs, no puc ser mai massa lluny de la comunitat, sigui on sigui m’acaba trobant o jo a ella. Una herència genètica!
Quins objectius teniu a la CASC i quines activitats porteu a terme?
Amb la CASC (Coordinadora d’Associacions Senegambianes de Catalunya), oficialment senegaleses, jo em prenc la llicència d’afegir gambianes perquè són terres germanes. La CASC, doncs, és l’equivalent a una Federació, un paraigua per a les associacions de tot el territori de Catalunya. L’Àrea d’educació, la vocalia de la qual soc membre, té un objectiu molt clar: la lluita contra l’abandonament escolar prematur. Aquesta lluita s’articula al voltant del projecte de Senexcel·lència, un programa transversal que a través del suport individualitzat, acompanyament i sensibilització comunitària es busca implicar a tots els agents que convergeixen durant la trajectòria acadèmica d’infants i joves d’origen senegalès a Catalunya. El contacte directe, diari i continuat amb la comunitat fa que també doni suport i assessorament jurídic. Molt especialment a dones i famílies, una tasca intensa, però molt reconfortant.
Quants ciutadans senegalesos hi ha a Catalunya i a l’Estat espanyol?
Aquesta és una resposta difícil de respondre amb precisió. Des de quin moment considerem una persona senegalesa? Filles i fills de progenitors senegalesos nascuts al territori amb DNI es comptabilitzen com a senegalesos? Els adults naturalitzats espanyols continuen comptabilitzant com a senegalesos? Però si tirem de dades oficials podem parlar que a Catalunya hi ha 20.259 empadronats, però s’estima que superen els 30.000 de llarg, i a l’Estat espanyol poden haver més de 80.000. A Europa calculem que hi ha més d’un milió de ciutadans senegalesos.
Com afronteu el procés migratori els que sou fills i filles d’origen migrant ? Hi ha tensió entre els conceptes “arrelament” i “desarrelament” en el vostre cas?
Migrar és un procés; no és estàtic ni indefinit. Ningú migra tota la vida, perquè migrar és moviment. Ningú pot ser eternament immigrant, un cop arribes al teu destí volgut o assignat. Comences a escriure la història del lloc que habites, per tant, l’estat d’immigrant només s’estableix dins del marc purament administratiu.
En el meu cas, jo he viscut el procés migratori per extensió. He estat i estic directament assignada a aquest procés, perquè tan a l’estat Espanyol com Catalunya qualsevol persona no blanca està directament associada a la immigració. Solem dir per ignorància, i si més no per ignorància volguda.
Soc mestissa en una societat global que no accepta la dicotomia amb la contradicció d’haver crescut en ella d’ençà que em gestava al ventre de la meva mare. No puc escollir entre la meva mare i el meu pare com pretén aquesta societat. He crescut amb dues cultures diferents, dos colors de pell diferents, dues religions diferents, dos continents diferents, dues o més llengües diferents. Això diàriament! Jo no hi veig el problema i això m’ha permès desenvolupar unes excel·lents eines d’anàlisi, empatia, resiliència i tolerància que no són inherents a la meva persona, sinó que fruit d’aquesta existència. Només puc donar les gràcies als meus progenitors i als meus orígens.
Quins són els valors, costums o tradicions que més impacten els nouvinguts?
Evidentment hi ha diferències culturals que generen un fort transvasament en les persones que experimenten un procés migratori. A l’Àfrica en general l’ésser humà és la societat, la teva persona cobra sentit pel teu entorn social. Ets perquè els altres són i aquí és prioritari l’individu. Per això l’associacionisme té un valor afegit a la diàspora, és una necessitat vital. Després, el respecte als grans, les jerarquies intrafamiliars, els rols socials i familiars. Poden ser un pes aquí, però també poden ser un pèndol si es trobés l’equilibri desitjat.
Pel que fa a les tradicions, a Catalunya encara hi ha moltes festivitats que amaguen vestigis de l’època colonial o esclavista i insto a la seva revisió, perquè les festivitats contemplin la realitat d’avui i no continuïn alimentant-se d’un passat dolorós.
Quin pes té la religió entre la comunitat senegalesa?
La pluralitat religiosa a Europa, en general, és molt restrictiva. Això contrasta amb com es viu, per exemple, al Senegal on en una mateixa família dos progenitors poden practicar cadascú i amb respecte la seva religió sense intentar canviar o convertir l’altre. Dit això, la religió té un pes molt important dins la comunitat senegalesa, sigui quina sigui la pràctica o confessió religiosa. Segons les estadístiques el 70% de la població senegalesa és musulmana i el 30% restant és de pràctica cristina, animista o altres.
La religió és sinònim d’espiritualitat, aquesta espiritualitat és un equilibrador social i l’origen animista és molt present a qualsevol de les pràctiques.
Con afronteu des de l’associació l’anomenat “racisme institucional”? Com es viuen aquestes barreres en el moment de llogar un pis, trobar una feina…?
El racisme institucional és un racisme estructural, fortament ancorat a la societat del nord global. Entenem que és aquella discriminació per raons d’origen perpetrada per persones que ho fan des de la seva posició de privilegi que perpetua la idea de l’existència d’una jerarquia entre diferents grups d’humans. Ara cal que un cop és denunciïn les accions, les reparacions i les penes siguin conseqüents al delicte d’odi que és el racisme. Perquè amagar-se darrere d’una institució no minimitza l’acte racista.
Des de la CASC es treballen diferents línies d’acció. Tal com comentava al començament, s’estructura en diferents vocalies. Aquestes vocalies totes integren la interseccionalitat de gènere i l’antiracisme.
Les dificultats a l’accés a l’habitatge per a persones d’origen negroafricà, generen tot un seguit de vulneracions dels drets humans: article 17, article 22, article 27… No és només això, el desgast que generen aquestes situacions i les conseqüències són desproporcionades.
Sembla que vivim temps convulsos en què la xenofòbia, la discriminació i el racisme augmenten. Com lluites contra això?
Sí, vivim temps convulsos, però si fem retrospecció a més llarg termini no més que en altres èpoques infestades de règims dictatorials, feixismes… Ara bé, estem justament en un procés preocupant d’involució.
La millor lluita contra aquestes doctrines és el coneixement. Dotar els més joves de coneixement permet generar un argumentari per justament poder contrarestar aquestes doctrines. El desconeixement és una força implacable que ens perpetua en espais de victimització.
Com es lluita contra això?. Doncs, “desnormalitzant” la pràctica de la discriminació positiva a les institucions públiques, l’augment de les penes dels delictes d’odi, la penalització de la discriminació de l’accés a l’habitatge i no només supeditat al discurs públic, l’extirpació de la invisibilització de les mares negres africanes a la totalitat de l’estructura social, que en els centres educatius hi hagi justa representació de la diversitat de l’alumnat que habita aquests centres i una intransigència absoluta de la criminalització, cosificació i la sexualització del cos de les dones i homes negres.
Hi ha feministes africanes que parlen de la prepotència del feminisme blanc. Com es valora aquesta “crítica” en el vostre col·lectiu?
Jo en parlaria d’apropiació. La dona africana negra és precursora del feminisme que avui entenem com universal. Quin era el paper de la dona africana negra arreu del continent africà abans de l’arribada dels homes blancs al continent i quin era el paper que les dones blanques tenien al continent europeu en aquella mateixa època? Si existís el baròmetre del feminisme veuríem on es va gestar el feminisme universal i quines són les arrels dels feminismes actuals.
El feminisme “streaming” utilitza la victimització, la infantilització, la invisibilització, la homogeneïtzació, la discriminació, l’estigmatització, la xenofòbia, la negrofòbia, el colorisme, la texturització…
Una dona, des del privilegi, que exerceix violència sobre una altra dona, vulnerada: podem anomenar això feminisme?
A molts països africans s’està despertant una necessària consciència descolonitzadora. Com es viu aquest procés entre la diàspora senegalesa?
Actualment ens trobem en un període on s’està gestant el nou ordre mundial. La consciència descolonitzadora no és d’ara. La voluntat descolonitzadora existeix d’ençà que la societat pren consciència de ser colonitzada. Els processos de “pseudoindependència” de les colònies van amortir el que hauria pogut estar una dissociació real. Aquest és un procés fins i tot personal, a més a més de col·lectiu. Potser és controvertit el meu raonament, però penso que la ment de la diàspora està més colonitzada que la ment del continent. Ara bé, la política del continent no és que estigui colonitzada, és la colònia, però l’africà és africà a l’Àfrica. És quan surt de l’Àfrica que els dimonis de la colonització el persegueixen. Seria interessant analitzar fins a quin punt és el teu propi procés i on comença la instrumentalització d’aquest procés.
Més informació: Coordinadora d’Associacions Senegaleses de Catalunya (CASC)
