Per Victoria Hita Hidalgo
Adriana Torroella, educadora social i formadora antiracista ha enfocat la seva trajectòria laboral, de manera clara i gràcies a la seva trajectòria vital. És afrocatalana, nascuda a Madagascar i resident a Badalona. En aquesta entrevista, parla del que més coneix: els racismes visibles i aquells que no ho són tant.
A l’escola pública on va fer primària, l’Adriana Torroella se sentia diferent a la resta. «Ho associava al fet de ser adoptada, no tant al color de la pell. Era diferent però no tenia gaires dificultats. Vaig començar a tenir problemes a la Secundària; allà vaig viure la diferència racial, perquè en un centre religiós es veu amb paternalisme i beneficència». A les classes de primer i segon de l’ESO hi havia dues nenes amb el mateix nom, l’Adriana i, ella, l’Adriana negra. De cara al professorat semblava tenir un comportament exemplar, però va arribar un moment que no podia més amb alguns companys. A tercer de l’ESO va respondre als insults i van trucar la mare. El conflicte era evident. El Batxillerat el va cursar en un centre públic. Més tard, ja a la Universitat, va descobrir «un espai d’oportunitats», perquè hi va trobar persones que havien viscut situacions semblants. «Vaig conèixer el fenomen més enllà del que em passava a mi i de tot això va sorgir el treball de final de Grau: el racisme a persones negres en centres educatius, a l’etapa de Secundària».
Després d’acabar Educació Social a la Universitat de Barcelona va fer un postgrau de Creació de projectes socials i gestió d’ONGs. Va treballar a diferents entitats relacionades amb la protecció a la infància i la joventut, com la cooperativa ISOM i la Fundació Germina. Paral·lelament, va començar a gestar Fahafahana, que en malgaix (la llengua de Madagascar i també gentilici) vol dir «llibertat». A més, és autora de la guia docent antiracista Mainty (2020), ha col·laborat en la guia Interculturalidad Crítica y Antirracismo (RedEC, 2023) i també en els llibres Llavors. Som la regeneració i Migrants (Savanna Books, 2021 i 2024, respectivament). L’any passat va comparèixer davant del Grup de Treball sobre l’Assetjament Escolar, del Parlament de Catalunya. Ara té 25 anys i s’hi dedica de ple a Fahafahana, des d’on ofereix serveis educatius antiracistes: tallers, formacions, ponències, assessories i creació de materials per a la comunitat educativa.
Has tornat a Madagascar?
Vaig arribar aquí quan tenia un any i mig, i sí, he anat dues vegades: quan era adolescent, al 2014, i l’estiu passat. El primer viatge, amb la mare, anava de voluntària per a un projecte de solidaritat; l’últim viatge ha estat de vacances, també amb la mare, per conèixer l’illa, que és preciosa.
Quantes vegades t’has sentit discriminada pel teu color de pell?
Més que el nombre de vegades, tinc molt clar els llocs. A l’ESO, pels insults. Al transport públic, quan anava a la facultat dels 18 als 22 anys, perquè a vegades em demanaven el bitllet per comprovar si era real o fals; o la gent s’estrenyia la bossa de mà més fort si seia al seu costat. I, després, en el món laboral, en entrevistes de feina m’han preguntat com solucionaria un conflicte per causa racista. Això també li pregunten a una persona blanca?
I com respons a tot això? Has denunciat alguna vegada una situació racista?
No he denunciat aquest tipus de racismes perquè, en general, hi ha desconfiança en els Mossos. Vaig pel carrer amb unes amigues i la policia em demana la documentació pel meu perfil ètnic, perquè busquen una persona a la que m’assemblo només en el color de la pell. Com he de presentar una denúncia davant dels Mossos? El que faig darrerament es gravar al transport aquestes situacions per tenir evidències si arriba el cas. O si veig que algú s’estreny la bossa de mà més fort, jo també faig el mateix. I en l’àmbit laboral responc amb evidències. Resoldre tots els conflictes que succeeixen entre famílies negres estar dins de les meves funcions? És com si resoldre tots els conflictes entre nenes només ho poguessin fer educadores dones. En lloc de fer un discurs pedagògic, amb la meva resposta verbal expresso que allò que plantegen és incoherent.
Els centres educatius estan oberts a parlar de racisme?
Fa dos anys anava als centres a fer una xerrada quan, per exemple, hi havia hagut un conflicte a la classe de primer A de l’ESO i la resta de grups no les feia perquè ja tenien programades les activitats des de principi de curs o per manca de pressupost. Gràcies a una línia d’ajuts del Ministeri de Drets Socials, Consum i Agenda 2030, i de la mediació de l’ONG Yamuna, que treballa en la protecció de la infància a Madagascar i l’Índia, he fet tallers que han estat gratuïts per a les escoles i instituts.
Quina resposta observes a les formacions amb adolescents?
La majoria les faig a l’ESO i depèn molt de l’entorn del centre. En un entorn majoritàriament blanc i de classe alta, a les aules es manté un discurs políticament correcte, però no hi ha diversitat racial, cultural o d’orígens. En canvi, en barris més empobrits i amb més diversitat, potser el discurs no és tan elaborat, però es nota que l’alumnat viu el racisme en el seu dia a dia. En general, en els instituts estan acostumats a rebre tallers de gènere, drogues, pantalles o sexualitat. Parlar de racisme és novetat i agrada.
I entre les persones adultes?
Ara justament prioritzo la formació de professorat, de tècniques i professionals dels departaments d’Educació i Joventut, perquè penso que poden tenir un impacte social més gran que un taller d’una a classe.
Catalunya està millor o pitjor en la lluita contra el racisme que d’altres comunitats?
Aquí tenim racisme visible cap a la població musulmana, gitana i negra. D’una banda, és més complex perquè hi ha més diversitat racial, cultural i d’orígens en quantitat que en altres comunitats menys metropolitanes. Però, alhora, Catalunya i Madrid probablement compten amb més recursos dedicats a aquests temes perquè el Tercer Sector és més fort.
Es parla molt sovint de la necessitat d’apostar per educar en valors antiracistes la infància i la gent jove, com si la resta de sectors no tinguessin responsabilitat en assolir més respecte i igualtat en la societat. Què més cal fer?
Aquests dies he assistit al Fòrum Global de la Unesco contra el Racisme, que s’ha celebrat a Barcelona, i on han participat 72 països. Una representant de la Banca demanava si es tracta igual a una persona blanca i a una negra quan obren un compte corrent. Des d’un altre sector es plantejava si el protocol de radicalització religiosa s’aplica igual a tothom. Un altre exemple: per inscriure’s en el programa “Volem acollir” es demanava el DNI. Ningú no va pensar en el NIE o el passaport en un projecte com aquest!, com si les persones d’origen estranger no poguessin fer acollides d’infants o joves. En el fons, no es tracta de fer més, sinó d’obrir la mirada i veure que hi ha altres persones a banda de les blanques i espanyoles. Més que fer coses noves, cal ser més conscients en tots els àmbits, i revisar el que s’està fent, per incloure tothom amb els mateixos drets.
Més informació: www.edufahafahana.com
