Això també és violència: allò ominós de la ràbia feminista

Julie Go – FFJM (Forum Femmes Journalistes Mediterranée)

En psicoanàlisi hi ha un concepte per anomenar la sensació d’inquietud i angoixa que sorgeix quan alguna cosa familiar es torna estranya i pertorbadora, revelant aspectes ocults que desperten una por primitiva. L’Unheimliche en alemany, l’inquiétante étrangeté (la inquietant estranyesa) en francès o allò ominós en castellà. I el feminisme francès hi està envoltat.

Cada 8 de març (dia dels drets de les dones), cada 25 de novembre (dia de la lluita contra la violència envers les dones) la situació és pitjor. Cada cop hi ha més incitació a la violència de part de feministes queers cap a feministes no queers. Però a França des de fa un o dos anys hi ha alguna cosa incòmode en aquesta violència: ara afecta dones d’extrema dreta i és incòmode perquè no vull donar suport a les idees d’aquestes dones però no crec que silenciar-les sigui adequat.

Històricament hi va haver dues tendències feministes a França: una favorable a la prostitució, al vel i a la identitat de gènere; i una altra que era més secular i crítica amb la prostitució. Amb l’auge de la identitat de gènere, la violència se’n va anar fora de control ja que estava permès agredir físicament dones que criticaven aquesta ideologia i no estava “permès” parlar amb una “terf” (una dona que pensi que ser dona no és un sentiment). Una feminista que era considerada “prop d’una terf” podia ser considerada neutral enfront de l’opressió terf o “putòfoba” i així van guanyar la batalla. Però amb un cost: la debilitació del feminisme francès. Vaig conèixer els inicis del moviment queer quan tenia 18-19 anys i no era tan dogmàtic, volien viure d’una certa manera i no obligar tothom a viure com ells. Parlaré de neo-queers per designar aquest moviment que és alhora autoritari i totalment absurd, ja que actua com a auxiliar de policia privat per a militants l’opressió dels quals consisteix a dir que estan oprimits. Un grup de militants que estan disposats a enfonsar els moviments feministes i l’esquerra per pur narcisisme individual. Un grup de militants caracteritzats pel seu buit intel·lectual i existencial absolut.

I des de fa un o dos anys, hi ha un apogeu de dones que es defineixen com a feministes nacionalistes que només critiquen la violència sexual quan està feta per immigrants. I les neo-queers estan cridant com mai a “matar-les”. I és ominós perquè no dubto que aquestes dones d’extrema dreta farien el mateix si poguessin i les seves idees em semblen manipuladores… i per altra banda, per què les neo-queers estan tan obsessionades amb matar-les? Perquè ens volen matar a nosaltres. Volen ser l’única veu del feminisme embriagant joves sense que puguin escoltar els matisos o el nostre punt de vista.

Però jo em pregunto, les neo-queers pro identitat de gènere que estan accelerant l’auge de la dreta amb l’ambició de quedar-se com a única alternativa, realment creuen en allò que simulen defensar? O més aviat, vull preguntar a aquestes dones: de debò penseu que no hi pot haver raons per no voler definir una dona com qualsevol que digui ser-ho, fins i tot en cas d’agressió sexual? És clar, ens dieu que «també hi ha dones CIS depredadores», però de veritat creieu que això no ho sabem?

De debò creieu que no hi ha raó de pensar que la normalització de la prostitució suposa un increment de la demanda i, per tant, un increment artificial de l’oferta, un increment fet via la manipulació d’adolescents? Sé que el seu argument és que qualsevol desacord és malaltia mental i victimització. De debò no penseu que també va ser el que es va dir sobre els dissidents a la Unió Soviètica, per exemple? No es pot ser tan ximple; serà llavors que fingiu tenir aquestes idees per altres raons que tenen a veure amb l’ambició professional al sector cultural. Per cert, un sector molt competitiu on preformar creences de luxes dona punts i permet eliminar la competència via la cultura de la cancel·lació.

El concepte de mala fe ve del llatí mala fide (dolenta lleialtat). Aquesta locució ja s’utilitzava en el dret romà antic per qualificar una persona que actua sabent de manera deslleial, deshonesta o amb la intenció d’enganyar. S’oposa a bona fide (de bona fe), que designa algú que actua amb honestedat i sense intenció de perjudicar.

L’objectiu del feminisme no és l’enderrocament del fals feminisme neoliberal sinó la lluita contra l’opressió de les dones, contra els feminicidis, contra les esterilitzacions forçades, contra els embarassos forçats, contra les violacions –siguin conjugals o no–. Però amb l’auge d’una dreta extrema no feminista sinó femenina, no podem esperar més, no podem tenir pedagogia cap a gent que són de mala fe.

Per què enteneu que ja no tenim paciència?