Per Montse G. Sosa
La Zineb Kachaoui és d’origen algerià, de la Cabilia, al Nordest d’Algèria, una de les zones del país on la cultura amaziga està més fortament arrelada i altament representada. La Zineb bé podria representar la suma de varies lluites; la cultural i ètnica, la política i la de gènere. Ella i la seva família van haver de fer front a la repressió, persecució i l’exili involuntari i des del 2023 viuen a Catalunya, no absents d’altres tipus de discriminacions. La lluita per la defensa de la llibertat i la vida és el seu estat vital, i viatja amb ella i la seva família.
Parlants dels teus orígens, de l’entorn on vas créixer
Vinc d’una família conservadora, demòcrata i lliberal, d’origen amaziga .El meu pare era professor de Ciències i la meva mare és mestre de llengua francesa al meu país. Estic casada i tinc dos fills menors.
Vaig obtenir el batxillerat en l’especialitat de Llengües l’any 2008 i vaig ingressar a la universitat per estudiar Psicologia, amb una especialització en Psicologia de l’orientació escolar i professional. Sempre he estat fascinada pel món dels infants, per com comunicar-me amb ells i ajudar-los a superar les dificultats d’aprenentatge.
Acabats els estudis, vaig treballar en una escola privada a la ciutat de Bèjaia i també vaig formar part d’una associació d’alfabetització, on ensenyava a mares que no havien tingut l’oportunitat d’estudiar, a causa de les polítiques del país i de l’ocupació francesa, que va durar gairebé un segle a Algèria.
Quan i com et vas interessar en els moviments socials del teu poble? Quina va ser la teva implicació?
Abans de la colonització francesa, Els amazighs eren els pobles originaris del nord d’Àfrica. Durant la colonització, França imposa el francès, prohibeix la llengua amazighs i elimina totes les seves estructures tradicionals.
En els primers anys de la independència, el 1962, l’objectiu del nou govern era eliminar totalment el francès i construir un estat totalment àrab i l’escola era i és una eina més poderosa per aquesta tasca.
L’àrab anava agafant cada cop més força en totes les matèries, i l’amazigh restà totalment prohibit, menyspreada i considerat pel poder com una llengua endarrerida.
La llengua amaziga només es parlava al carrer i estava prohibida a les aules; no es podia parlar dins dels espais d’estudi, tot i ser la llengua original de tots els habitants del Nord d’Àfrica. Molta gent, especialment els mestres, va començar a organitzar manifestacions pacífiques i sortir al carrer, així com a recollir signatures, per aconseguir que fos reconeguda com a llengua oficial del país i per incloure-la en l’ensenyament a les escoles primàries, secundàries i fins i tot a la universitat.
Després de diversos anys de lluites, la demanda es va atendre: l’any 2003 es va començar a ensenyar la llengua amaziga oficialment, amb l’objectiu de preservar la nostra identitat i cultura. Entre moltes mobilitzacions, també vam fer un any de vaga a les escoles.
Posteriorment, es va reconèixer com a llengua nacional oficial. Actualment, tot i que l’Estat reconeix oficialment l’amazigh, el seu ús, gent i cultura se segueix reprimint, prohibint la nostra bandera en manifestacions, empresonament d’activistes i persecucions.
Amb els anys, la meva consciència de pertinença a un poble perseguit i menyspreat, per segles cultural i políticament, va anar creixent. Els amazighs, com a poble lliure, no acceptem la injustícia, l’agressió ni la corrupció.
Ens vam veure obligats a sortir cada divendres als carrers de tot el país durant dos anys sencers en manifestacions pacífiques, reclamant un canvi de règim i que les riqueses del país servissin al poble, i no a l’antic colonitzador francès, que encara avui dia continua explotant els nostres recursos d’una manera o altra.
Segons dades de les Nacions Unides, després de la Independència, i fins els anys 80, l’alfabetització de les dones a Algèria, era només d’un 25%. Com és l’educació actual del país? Quines han estat les reformes en aquest àmbit després de la independència?
Un cop vam aconseguir la independència de França, el 1962, el sistema educatiu algerià ha viscut vàries reformes i crisis, on l’objectiu dels diferents governs ha estat eliminar completament el francès de l’escola, i construir un estat àrab/musulmà.
Durant els anys 90 vam patir un enfrontament civil al país amb el col·lapse de la majoria d’ estructures d’estat, encara febles. Milers d’escoles van ser destruïdes o tancades, i molts professors van ser assassinats i represaliats. Un dels resultats d’aquesta guerra va ser un analfabetisme massiu i l’abandó escolar, especialment en les zones rurals.
A principis dels 2003-2004, el Govern posa en marxa una reforma que volia modernitzar el sistema educatiu, i donar el tomb a aquesta situació. Segons les xifres de l‘ONU, Algèria és un dels països àrabs que més ha avançat en l’escolarització femenina. Tot i així, la majoria de les desigualtats persisteixen en les zones rurals del sud. No així la Cabilia (amazigh), que apareix com una de les zones amb més alta alfabetització femenina del Nord d’Àfrica.
Durant la teva militància a Algèria, creus que el fet de ser ha estat un factor diferencial?
La meva militància no venia ni de casa ni del meu país en sentit polític. La meva família no estava polititzada; érem una família dedicada a l’educació i sempre hem participat en activitats socials i culturals, on les dones amazigues sempre hem tingut un alt grau de participació.
Durant uns anys, vaig participar en una associació de suport psicològic per als estudiants del batxillerat, on organitzàvem cursos voluntaris per ajudar-los a superar l’estrès durant tot el curs escolar i preparar-los psicològicament i acadèmicament per a l’èxit en els exàmens de batxillerat.
En el meu cas, ser dona no va influir en la militància, ja que no teníem una participació política formal. La meva implicació estava més vinculada a l’educació i a les activitats culturals i socials que consideraven importants.
Quines son les circumstàncies que fan que decidiu sortir del país?
De fet, des d’un punt de vista econòmic, podríem viure molt bé al nostre país, però la corrupció política i la repressió van fer que la vida fos insuportable.
Quan canviaven els governants, només en sortien d’altres encara pitjors.
L’any 2019, una forta onada de protestes fa caure a el president Buteflika després de 20 anys al poder. Quatre anys després, el nou govern manté un règim de repressió semblant a l’anterior, perseguint, silenciant i empresonant qualsevol veu crítica.
És llavors quan les idees d’emigrar van començar a venir-me cada dia. Havíem perdut l’esperança en el canvi, d’esperança en un futur millor per als nostres fills. Vam decidir emigrar atrets per la imatge d’Europa com a terra d’humanitat, un lloc on ningú no és injustament tractat, un lloc de llibertat i sense corrupció.
Després de gairebé dos anys de viure a Catalunya, t’has trobat amb aquella societat justa i solidària que imaginaves?
La veritat és que no, no ha estat així. La situació de les persones que venim a Europa fugint dels nostres països, és molt complicada: burocràcia, esperes eternes, incomprensió tant lingüística o del sistema… Es pot trigar anys fins a normalitzar la teva vida com a ciutadana de ple dret, si és que ho aconsegueixes. Poder accedir a una feina digna amb drets laborals i condicions justes, escolaritzar els meus fills, estudiar…
Però la primera dificultat de vital importància a l’arribar a Catalunya, va ser trobar un habitatge. Ara tenim un sostre, tot i ser provisional, però ha estat molt complicat. És una greu problemàtica arreu del país, i des de que milito al Sindicat de Llogateres, veig que és un problema real per a moltes persones, regularitzades i autòctones també.
Què et va portar al Sindicat de Llogateres? Com és la teva militància en aquesta entitat?
Com deia, a l’arribar a Catalunya, ens vam trobar amb el greu problema de l’habitatge, del què desconeixem la magnitud.
Vam estar aquí i allà durant un temps, amb molta incertesa, els nens…és dur. Sense permís de residència ni contracte de treball, ningú ens lloga un habitatge. Tot i que havia portat diners suficients per poder pagar un lloc durant un temps.
Llavors, vaig estar buscant com assessorar-me i vaig saber que hi havia un Sindicat de Llogateres.
El Sindicat, naturalment, no disposa d’habitatges, però m’hi vaig ajuntar i milito per que comparteixo els seus valors. És una organització que lluita per el dret a l´habitatge, un dret humà bàsic. A part de participar en les seves activitats i decisions, estic molt contenta de poder aplicar els meus coneixements i experiència en psicologia, i poder oferir suport psicològic i moral a les famílies amb criatures, que pateixen fortes pressions a causa de la crisi de l’habitatge i que viuen amenaçades de desnonaments. A part de trobat suport, amistats i solidaritat.
Cert que Europa no ha estat el paradís que m’imaginava: el país de la llibertat i de la dignitat humana; la realitat va ser una altra. Tot està regit per lleis molt estrictes. Tot i això, he trobat suport de persones catalanes que ens han donat un cop de mà a cada pas. Ens han ajudat a trobar feina dins de les seves famílies i entre les seves amistats. Aquesta també va ser una raó per unir-me al Sindicat de Llogateres, més enllà de la meva problemàtica particular, tinc molt clar que el treball col·lectiu sempre dona fruit davant les pràctiques abusives del capitalisme.
