El desplaçament de les dones i el seu sofriment durant la guerra al Líban

Nariman Chamaa, periodista i activista. Presidenta de l’ONG Donia per al desenvolupament sostenible

Introducció
Des de la renovada agressió israeliana en el sud del Líban a l’octubre de 2023, milers de famílies han estat obligades a deixar les seves llars i mudar-se a zones més segures. La guerra s’ha expandit i és ara una guerra a escala total que inclou moltes zones, fins i tot la capital, Beirut.

Durant la guerra edificis d’apartaments, escoles, hospitals, esglésies, municipis, mercats i altres infraestructures han estat atacades amb armes pesants, l’ús de les quals està prohibit internacionalment. Això és una clara violació de les regles de la guerra, de les convencions internacionals i de la llei internacional d’ajuda humanitària. Aquests són crims de guerra.

S’han registrat 10.150 atacs des del principi de l’agressió fins al 18 d’octubre de 2024, data en la qual escric aquest article. D’acord amb el Comitè Governamental d’Emergència, 2.367 persones han mort i 11.106 estan ferides.

Perills i desplaçaments
La xifra de persones desplaçades s’estima en 1,4 milió d’acord amb el ministre Abbas Hajj Hassan. Sima Bahous, directora executiva d’ONU Dones, va fer un tuit a la Plataforma X on va escriure que entre els desplaçats hi ha 53.000 dones i nenes i 62.000 famílies tenen dones com a caps de llar.

Les dones i els infants són els més afectats per les guerres i els conflictes i estan exposats a desafiaments complexos i únics que no sols es deuen al desplaçament sinó també als riscos que enfronten dia a dia. Moltes dones han perdut la vida com a resultat del bombardeig de la població civil i moltes dones han perdut als seus esposos, fills i parents. Moltes dones estan ferides i probablement han de viure com a invàlides la resta dels seus dies. Entre els riscos està l’exposició a la pols d’armes prohibides internacionalment, la qual cosa el Sindicat Libanès de Químics va indicar en un comunicat on sostenen que Israel usa urani enriquit per a bombardejar residències familiars a Beirut, causant estralls a la salut de la gent i al medi ambient.

Fins a la data, no hi ha informes de fonts oficials que proveeixin informació detallada de les víctimes d’acord amb el seu gènere, edat, regió, etc., així que veiem a les víctimes només com a números, sense històries.

L’impacte de la guerra en les dones
Entre les majors pèrdues per a les dones està la destrucció de les seves llars i records, i el veure’s obligades a viure en refugis inestables, lluitant per acceptar la vida en ells, plenes de por al futur.
Vam conèixer a Amal (32 anys), mare de dos fills, en un dels refugis, plorant després de rebre la notícia que la seva casa en el sud havia estat bombardejada dos dies després d’abandonar-la. Va dir: «Aquesta és la tretzena casa a la qual em mudo. La guerra no ens va permetre assentar-nos en una ciutat. Com construiré una casa nova quan la nostra situació financera és tan precària?”

Moltes dones han perdut el seu treball i les seves fonts d’ingressos en les zones destruïdes, incloses les agrícoles. A més, moltes d’elles han perdut la seva sustentació i s’han convertit en responsables de mantenir als seus fills o a les persones grans de la família. Els homes també han perdut les seves ocupacions a causa de la guerra i ja no poden cobrir les necessitats bàsiques de les seves famílies.

Resposta humanitària d’emergència.
A causa de la falta de preparació de l’Estat per donar una resposta humanitària d’emergència, moltes famílies s’han vist obligades a dormir al carrer, i els ciutadans han acollit a moltes famílies a les seves cases, mentre que el major nombre de persones s’han refugiat en albergs d’escoles públiques que s’han obert successivament, i el seu nombre ha aconseguit els 1.076 centres, en el moment d’escriure aquest article.

En aquests centres manquen les necessitats humanitàries bàsiques Malgrat l’escassetat de recursos, la intervenció de les associacions i iniciatives locals representa l’espina dorsal de les tasques de socors per assistir a la ciutadania desplaçada per tot el Líban. En una reunió amb Mohammed Bakir, director de l’Institut Tècnic Akram Awida de Mina, al nord del Líban, que acull a 276 persones desplaçades (46 famílies), va declarar: «Ens enfrontem a grans dificultats per a acollir a un gran nombre de desplaçats i estem treballant per assegurar tres menjars, però necessitem aliments enllaunats i aliments especialment per als infants. També ens resulta difícil aconseguir combustible, aigua potable, aigua per a banyar-se i subministraments per a dormir, com a matalassos, coixins i mantes, sobretot perquè estem a les portes de l’hivern i no hi ha calefacció ni escalfadors d’aigua en l’institut, la qual cosa presagia un desastre humanitari que se sumarà a les catàstrofes que estem presenciant».

Durant un recorregut pels refugis descobrim que alguns s’han massificat fins al punt de rebre a més de 15 o 20 persones en una habitació, i sovint són de la família extensa, com avis, pares, nets, ties i els seus fills.

Les dones i les nenes sofreixen una violació de la seva intimitat, i això permet que tots els presents participin en els problemes familiars que es veuen exacerbats per les circumstàncies inusuals i la pressió psicològica. A més, els lavabos de la majoria dels refugis estan lluny de les habitacions o en altres plantes, la qual cosa pot exposar-les a l’assetjament.

Les dones en circumstàncies similars de guerra, desplaçament i empitjorament de les condicions psicològiques i socials estan exposades a un major risc de patir formes de violència de gènere, però la violència domèstica, l’explotació sexual i l’assetjament continuen sent violència tàcita en circumstàncies normals, així que què dir de circumstàncies similars en les quals la protecció està absent enmig del caos i els mecanismes legals són febles.

Les circumstàncies de les dones palestines i sirianes no difereixen de les circumstàncies de les libaneses en la qüestió del desplaçament, tot i que és més complex, ja que les palestines estan vivint en camps refugiats des de 1948 a conseqüència de la Nakba palestina. El mateix ocorre amb les dones sirianes des de 2011 a conseqüència de la guerra al seu país. Les famílies desplaçades de nacionalitats diferents a la libanesa van patir una greu discriminació i es van alçar veus exigint el seu retorn al seu país, la qual cosa va portar a les autoritats libaneses a assignar refugis especials per a sirians, mentre que la majoria dels palestins es van veure obligats a buscar refugi en camps palestins del nord malgrat els perills que corren. Amal Ghazlan, responsable del Departament de Drets de les Dones i les Nenes de l’Associació Najda, ens va parlar de les condicions de les dones palestines desplaçades.

Una treballadora social palestina que treballa en el camp de Nahr al-Bared, en el nord de Líban, va declarar: «Hi ha casos difícils que trobem en treballar amb dones durant l’emergència, com la depressió entre les embarassades i la por de danyar al fetus després del part pel fet que les dones es culpen a si mateixes, i hi ha casos de dones que pensen en el suïcidi o a autolesionar-se i necessiten un psiquiatre. També hi ha dones que s’han divorciat i resideixen en centres d’acolliment, i en general, durant les crisis, les dones necessiten desesperadament suport i la presència d’algú que les escolti».
Ghazlan va afegir: «També hem observat casos de creixent preocupació entre els pares per la seguretat dels seus fills, així com un augment de la violència dels pares contra els seus fills i el no saber com tractar-los en aquestes circumstàncies. A més de casos de violència i agressions entre nens entre si».

Conclusió
El sofriment de les dones, els homes i els infants desplaçats a conseqüència de la guerra continua sent una qüestió humanitària urgent que requereix atenció internacional i local. Les dones, en particular, necessiten suport i assistència per a superar les dificultats a les quals s’enfronten i poder reconstruir les seves vides i mantenir a les seves famílies. La principal demanda continua sent un alto-el-foc immediat, la fi de la guerra i l’adhesió als convenis internacionals.