Per: Lidia Rita Bonilla Delgado
En un context de creixent violència i censura a la regió, la Red Internacional de Periodistas con Visión de Género (RIPVG) va reunir comunicadores de diversos països per a reflexionar sobre els desafiaments que enfronten les dones periodistes a Mesoamèrica. La trobada, titulada ‘Drets Humans a Mesoamèrica. El paper de les dones periodistes’, va evidenciar les múltiples violències, l’exili forçat i les xarxes de resistència que es teixeixen enfront de la impunitat i el silenciament.
El dissabte 7 de juny, integrants de la Red Internacional de Periodistas con Visión de Género van fer un debat virtual titulat “Drets Humans a Mesoamèrica. El paper de les dones periodistes”, on es van abordar les dures realitats que enfronten les comunicadores de la regió, moltes de les quals defensen el dret a saber fins i tot a costa de la seva pròpia vida.
En una Mesoamèrica travessada per desigualtats històriques, conflictes armats, violència estructural i polítiques extractives, les dones periodistes exerceixen un paper crucial en la defensa dels drets humans. No sols informen: documenten violacions, exigeixen justícia, amplifiquen veus silenciades i construeixen memòria col·lectiva, tot això en contextos profundament hostils, marcats per la violència patriarcal, la censura i la repressió estatal.
La trobada via Zoom va reunir periodistes de diversos països llatinoamericans i de l’Estat espanyol. Durant la trobada es va posar en evidència el que algunes van anomenar la feminització de la violència contra periodistes: un patró sistemàtic, silenciós i devastador.
Pamela Alfaro, des d’El Salvador, va denunciar que més enllà dels atacs físics o legals, s’ha configurat una violència específicament dirigida contra dones periodistes, que busca no sols silenciar la seva labor, sinó també destruir la seva integritat emocional, familiar i personal.
Des de Guatemala, Silvia Trujillo va abordar la criminalització de periodistes i defensors/as de drets humans en un país on, segons va explicar, el poder polític està cooptat per xarxes il·lícites politicoeconòmiques. Encara que l’executiu sosté un discurs de drets humans, el legislatiu i, especialment, el judicial -va dir- estan infiltrats pel crim organitzat, la qual cosa afavoreix la impunitat i la persecució de veus crítiques.
Per part seva, Maryórit Guevara va intervenir des d’Espanya i va compartir la seva experiència d’exili forçat des de Nicaragua. “Tant de bo ningú hagués de sortir del seu país. És molt dolorós. Mai et trobes en la teva terra, fins i tot amb millors condicions”, va afirmar. Va denunciar la instauració d’una dictadura que ha desmantellat l’Estat de dret i persegueix de manera sistemàtica a periodistes, defensores de drets humans, feministes, l’Església Catòlica i qualsevol veu dissident. Va subratllar que el periodisme és l’últim bastió de resistència democràtica al seu país, i va cridar a la solidaritat internacional amb els qui exerceixen des de l’exili. Com a mesura preventiva va recomanar mantenir sempre els documents actualitzats davant possibles sortides forçades.
Des de Mèxic, la periodista Rosa María Rodríguez Quintanilla va fer un commovedor recompte sobre les múltiples violències que enfronten les dones periodistes, marcades pel masclisme, la impunitat, la criminalització i la falta de polítiques de protecció eficaces. Va emfatitzar que els qui cobreixen temes de gènere o moviments feministes enfronten majors riscos. Encara que existeixen mecanismes institucionals, les agressions augmenten, i l’autocensura, el desplaçament i l’exili s’han tornat estratègies de supervivència.
D’acord amb les dades compartides, les xifres són alarmants. Segons la cartografia d’agressions de CIMAC, de 2019 a la data s’han registrat 1.408 agressions contra dones periodistes. D’aquestes, 802 van ser contra reporteres, 278 contra directores, 89 contra columnistes, 77 contra conductores, 67 contra fotorreporteras. A més, 22 dones periodistes han estat assassinades des de 2005, en fets presumptament vinculats amb la seva labor informativa, d’acord amb la UNESCO i altres organitzacions de llibertat d’expressió.
El període més violent per al gremi femení va ser durant el sexenni de Felipe Calderón (2006-2012), conegut com la «guerra contra el narco», amb 48 periodistes assassinats, vuit d’elles dones.
Va assenyalar que el 98% dels crims contra periodistes a Mèxic no es resolen, i que les agressions provenen tant d’autoritats com del crim organitzat i altres actors privats. Exercir el periodisme sent dona -va afirmar- implica enfrontar violències sistemàtiques i estructurals. Així i tot, va destacar que la resistència ve de les pròpies periodistes organitzades, i que la cooperació internacional és clau per a construir un entorn més segur i just.
En aquest context, es va subratllar que, davant la ineficàcia institucional, les xarxes de dones periodistes han assumit la defensa col·lectiva dels seus drets. Organitzacions com la Red Nacional de Periodistas de Mèxic i CIMAC juguen un paper fonamental en la documentació, visibilització i acompanyament de víctimes.
La moderació va estar a càrrec d’Alícia Oliver, des de Barcelona, qui va aportar comentaris puntuals que van contextualitzar les intervencions, subratllant la violència que es viu en cada país i reforçant la necessitat d’enfortir els llaços entre periodistes feministes de diferents latituds.
