Entre l’exclusió i la resiliència: Les dones i la lluita per l’espai polític a Líbia

Rawassei Abd Al Jalil,  periodista

En els tranquils cafès i els polsosos carrers de Trípoli, la cruïlla política de Líbia continua sent alhora esperançadora i profundament frustrant. Les eleccions que pretenien tancar les fractures de l’Estat post-Gadafi s’han estancat, els governs rivals encara reclamen legitimitat i els grups armats continuen exercint el control. Enmig d’aquesta incertesa, una crua realitat sobresurt: les dones líbies continuen lluitant pel poder real, no sols pel permís per a asseure’s a taula.

Les dones apareixen en llistes oficials i fotos de premsa, però darrere de cada foto hi ha una lluita més profunda. Es resisteixen a una cultura política que continua sent obstinadament patriarcal, on el lideratge s’equipara amb la masculinitat. Persisteixen malgrat les amenaces, ja siguin vetllades o manifestes, que poden aombrar a qualsevol que s’atreveixi a alçar la veu. I fins i tot, quan les dones aconsegueixen entrar en els consells municipals, les converses constitucionals o les plataformes de la societat civil, sovint es veuen silenciades o marginades, amb l’expectativa que validin una façana d’inclusió sense modelar l’essència.

Així i tot, les dones de tot el país es neguen a acceptar aquesta destí. Des de les dones de Sabha que organitzen l’ajuda per a les famílies desplaçades, fins a les activistes de Derna que promouen causes ambientals i socials, i les professionals de Trípoli que impulsen reformes en la justícia transicional, estan teixint l’essència de la vida cívica de Líbia. No esperen permís; estan construint l’Estat des de zero.

Un raig d’esperança va sorgir al febrer de 2025, quan la Missió de Suport de les Nacions Unides a Líbia (UNSMIL) va crear un Comitè Assessor de 20 membres, en compliment de la Resolució 2755 del Consell de Seguretat, encarregat de revisar i proposar solucions als problemes electorals i constitucionals pendents. Aquest Comitè inclou experts legals i electorals —al voltant del 35% dels quals són dones— i no s’encarrega de la presa de decisions, sinó d’elaborar opcions tècnicament sòlides i políticament viables per a aplanar el camí cap a unes eleccions nacionals creïbles.

Es van reunir primer a Trípoli a principis de febrer, després de nou a Trípoli i Bengasi durant el mes de maig, culminant en un conjunt integral de recomanacions que ara està en mans de la UNSMIL. Aquestes propostes, centrades en harmonitzar el marc electoral 6+6, enfortir les garanties legals i establir terminis realistes, s’estan obrint a consultes amb les parts interessades líbies. És un començament pragmàtic, encara que el camí per recórrer està plagat de desconfiança i els libis es mantenen escèptics: molts temen que les elits polítiques es resisteixin a qualsevol cosa que pugui realment redistribuir la influència.

Per a les dones líbies, la urgència no és abstracta. Amb les eleccions locals ja en marxa, més de 4900 candidats nominats, 1345 d’ells dones, el que està en joc és immediat. No obstant això, el registre continua sent alarmantment baix a les regions orientals, on predominen els obstacles de seguretat i la inèrcia burocràtica. Les dones líbies es pregunten diàriament: si fem un pas al capdavant ara, s’escoltaran les nostres veus o les hi ignorarà?

Per això, hem d’exigir una mica més que només representació. Hem d’insistir en la capacitat de decisió: en el dret a influir en la legislació, supervisar la seva execució i desafiar l’estatus quo. Necessitem quotes de gènere vinculants en les futures lleis nacionals. Necessitem proteccions que protegeixin les candidates de l’assetjament, la violència i la intimidació en línia. Hem de garantir que cada etapa del procés polític, des del diàleg constitucional fins a la formació dels consells locals, sigui sensible a les qüestions de gènere i estigui impulsada per l’apoderament.

Al mateix temps, el Comitè Assessor de la UNSMIL ha d’estar subjecte a més que la transparència. Necessitem una rendició de comptes visible en matèria d’inclusió de gènere. Això implica publicar dades d’assistència desglossats, obrir espais perquè les organitzacions de la societat civil revisin les propostes i fer que les preocupacions de gènere siguin centrals, i no perifèriques, en totes les fases de la reforma.

Líbia no pot avançar mentre la meitat de la seva població romangui al marge. Aquest no és només un problema de dones, és un problema nacional. La credibilitat de qualsevol acord polític depèn de la seva inclusivitat. La sostenibilitat de qualsevol govern renovat depèn de la seva legitimitat, i aquesta legitimitat depèn del fet que tots les persones puguin participar, modelar i liderar.

A la comunitat internacional, li dic: donin-nos suport, però no decideixin per nosaltres. Als membres del nostre comitè designats per la UNSMIL, especialment les dones, els hi dic: parlin, pressionin amb força, no s’acontentin només amb la presència. I a les meves companyes líbies: continuïn escrivint, organitzant-se, corrent, parlant. Vostès no són símbols: són arquitectes de la nova Líbia.

La història no espera. Nosaltres tampoc hauríem de fer-ho!