Per Alícia Oliver
Eunice Elenes Martínez, va néixer a Pobla (Mèxic). De formació és paramèdica, professional de la salut que atén emergències mèdiques prehospitalàries. I com ella diu, va ser el seu “primer activisme, l’humanitari”, ja que va participar en el rescat de persones en diferents catàstrofes ocorregudes al seu país natal. En l’actualitat, presideix la Taula per Mèxic, una associació que vol contribuir a la promoció i a la protecció dels drets humans i la justícia social a Mèxic.
Eunice va arribar a Catalunya a inicis del segle XXI i, tot i que va poder convalidar i ampliar els seus estudis, fa uns anys va abandonar la seva professió per a dedicar-se a l’educació al desenvolupament, encara que no li agrada gens el terme, “em sembla súper colonialista”, igual que quan parlem del “sud global, perquè estàs parlant de l’altre”. El seu treball remunerat el realitza a l’ONG Entrepobles, una organització que treballa per l’equitat i la justícia social, promovent alternatives per a la sostenibilitat de la vida. I el seu activisme, a més de la Taula per Mèxic, també la porta a col·laborar amb la Casa dels Futurs, creada l’any 2021, i que pretén obrir un centre referent de justícia climàtica i una escola de moviments, per a coordinar processos de suport mutu i cooperació entre moviments socials i ecologistes.
Eunice ha aconseguit conjuminar el treball de les tres organitzacions en diferents projectes, amb la qual cosa, se sent afortunada per haver trobat un vincle entre el seu treball professional i el seu activisme.
A l’iniciar la conversa ja entra en matèria i em parla d’un projecte realitzat per la Taula, l’any passat, que es diu Cos, territories, (feminitzant el terme) “va ser un viatge d’escolta, fixa’t que bonic, i ens vam anar per diverses províncies catalanes, parlant amb activistes”.
Un viatge d’escolta?
Sí, i era com molt bàsic, a les assemblees o fòrums populars posàvem una sèrie de problemàtiques per a entendre com s’identificava la gent; per exemple, el concepte de nord o sud global, què entenien per justícia climàtica, feminisme… Realment va ser un viatge d’escolta, on també els hi preguntàvem pel context i les causes estructurals de vulneració de drets, i que fas tu o quina és la teva lluita. I això ho anàvem recollint en cada lloc on anàvem. Es van fer tres trobades a Barcelona, Tarragona i Lleida, d’anada i de tornada, per a donar-los el retorn, i ens va servir també per a crear una petita xarxa d’intercanvi en la qual s’anessin escoltant i després vam fer una trobada conjunta.
I com va anar?
Em va sorprendre, per exemple, la dificultat que tenien moltes persones, justament a identificar-se com a “nord global o sud global”, perquè evidentment en el nord global hi ha molts suds globals. I cal entendre també que en el sud global hi ha molts nords globals. No és el mateix pertànyer a una família amb recursos a Mèxic, per exemple, on vius en la teva bombolla, a ser una persona indígena, o que treballa en el camp, o simplement una persona assalariada. Hi ha molt a dir en aquest sentit, i en funció de tot el que vam escoltar vam fer un petit informe. Ara, la nostra intenció és poder continuar amb aquest projecte, i fer una recerca sobre l’epistemologia del sud global. D’on venen aquests termes o per què es diuen així? La idea és la de re apropiar-nos i re significar les paraules. Cal apostar per la recerca, tant acadèmica com periodística, per a saber d’on venen aquests termes i per què? La veritat, és que jo crec que és un posicionament polític, i apostaria perquè les entitats i nosaltres mateixes decidíssim com anomenar-nos. El que no m’agrada és que això se’ns imposi des del nord, des del privilegi, que se’ns imposin etiquetes, fins i tot des del sud.
Quan iniciàvem la conversa també m’has parlat de l’escalfament global.
Bé, no soc experta, però em pregunto, com és possible?, d’on sorgeix? Doncs, de l’extractivisme, sorgeix del capitalisme. Jo l’anomeno el trinomi maleït: capitalisme, patriarcat i racisme, que van sempre de la mà. Són les causes estructurals i perquè hi hagi països rics, perquè hi hagi gent privilegiada ha d’haver-hi forçosament en aquest sistema, gent vulnerada. I és summament injust. La gent ha d’entendre que aquest no és el model a seguir. És un suïcidi el que estem fent, estem corrent cap al precipici. I hi haurà gent que s’enriqueixi pel camí, per descomptat, i no assumiran les conseqüències.
Però també cal ser molt justos perquè a vegades escolto companyes o companys que estan treballant en temes de canvi climàtic i posen el focus de la culpa en la persona que consumeix. I a mi, això, és una cosa que m’enerva. Si una persona està treballant en una ocupació precària, fent 12 hores, és un supervivent, per tant, no li demanis que es preocupi per aquestes coses quan el que cal fer és canviar el model.
Aquesta persona no té la culpa que vagi a comprar a un determinat súper, per exemple, on sabem que consumeixen porc i que aquest animal és absolutament contaminant.
Serà perquè és una de les carns més econòmiques, no?
És increïble, però a Catalunya hi ha més porcs que persones. I, a més, una bona part es va a l’exportació, però contaminen aquí, el subsol, l’aigua… és un despropòsit total. Però, insisteixo, no pots focalitzar la culpa en la persona que ho compra.
La gent ja fa massa per a intentar pressionar perquè els productes siguin més ecològics o més de localitat. Cal tornar una mica a les generacions anteriors que, encara que no tinguessin molta consciència del món, si la tenien de com viure.
Consumir productes de proximitat.
No sé si t’has fixat que aquí hi ha molt de consum d’alvocat. Però cal mirar d’on ve. L’alvocat a Mèxic està produït pel narcotràfic, a costa de la sang de moltes persones defensores dels boscos. I aquí ens diuen que és un súper aliment. I efectivament, ho és. Però, realment estàs menjant el que jo dic “alvocats de sang”.
Crec que la qüestió és canviar la mentalitat de la gent perquè consumeixin productes estacionals, que és el que s’ha fet tota la vida.
Com va ser la teva vinculació amb la Taula per Mèxic?
Vaig començar, més o menys, amb petits activismes de base, vinculats, d’alguna manera, al tema zapatista, que sempre va tenir molta ressonància aquí a Europa. I en el 2014 es va donar el cas d’Ayotzinapa, que va ser la desaparició forçada de 43 estudiants d’una escola rural.
Després, va haver-hi un altre crim d’Estat, conegut com el crim de la colònia de Narvarte (Ciutat de Mèxic), on van assassinar a cinc persones; una d’elles, un fotoperiodista que, a causa del seu treball, havia rebut nombroses amenaces i havia abandonat Veracruz.
I ens vam quedar en xoc perquè, fins llavors, Ciutat de Mèxic era com un oasi. I llavors vam decidir que havíem de fer alguna cosa per a visibilitzar el que estava passant a Mèxic amb els assassinats de periodistes, i és quan vam crear la Taula per Mèxic.
Com us vau organitzar?
Com no teníem recursos vam parlar amb l’Ajuntament de Barcelona i cal dir que vam contactar amb gent molt sensible, que ens van ajudar molt. Però, d’altra banda, fer alguna cosa amb Mèxic era complicat des del punt de vista de la cooperació ja que no és un país prioritari. Amb l’Ajuntament vam poder fer un conveni amb la Direcció de Justícia Global i gestionem el programa municipal “Barcelona Protegeix Periodistes de Mèxic” que té per objectiu facilitar l’estada temporal a Barcelona de persones d’aquest col·lectiu amenaçades per l’exercici de la seva professió i el seu activisme a l’hora de denunciar violacions de drets humans. La finalitat és donar-los un respir i reforçar les seves capacitats personals i professionals per a afrontar la seva situació, alhora que es visibilitza i s’internacionalitza la seva causa.
I després, vam tenir la sort que l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD) va reprendre un programa que tenia sobre protecció per a persones defensores. I així és com comencem a treballar, d’una banda, amb els i les periodistes, i per un altre, acompanyant a persones defensores de drets, al costat de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR). El treball amb les persones defensores no sempre el fem visible pel risc que poden tenir. És un treball molt bonic, però molt difícil.
Han estat anys d’aprenentatge amb temes de protecció internacional, després vam fer programes d’educació i cooperació, en els últims anys, especialment, amb el dret a l’asil de refugiats climàtics i amb temes de justícia climàtica.
I aquí coincideixes amb el treball d’Entrepobles, no?
Entrepobles és una entitat súper històrica. Treballem molt l’educació transformadora i també els feminismes. A més, el tema migrant el treballem acompanyant projectes de lideratges migrants. I mentre passava tot això, em va contactar Kevin Buckland, un històric del tema de la justícia climàtica perquè el secundés en una subvenció. I així vam començar a trobar-nos, i al cap d’un temps vam idear la Casa dels Futurs.
I que és la Casa dels Futurs?
El que em va agradar a diferència d’altres entitats ecologistes o que treballen aquestes justícies és la mirada perifèrica des de la intersecció, i això és una cosa que jo mai havia vist. Realitzem assemblees massives, molt participatives, amb taules de treball, recollint molta col·lectivitat, i aquí és on va sorgir la necessitat de crear un Centre Internacional de Justícia Climàtica, ja que necessitem tenir un exemple físic. I mentrestant, anem fent xarxa amb moltes col·lectives i organitzacions. I per descomptat, la Taula i Entrepobles també donen suport a la Casa dels Futurs.
