Claudia Dakhil Carcovich: “Els relats migratoris són fets d’amor, no només de supervivència”

Per Esther Mira

Si la vida decidís fer un experiment genètic i cultural, la Claudia Dakhil Carcovich en podria ser un bon exemple. Com, -amb la combinació d’elements, d’orígens i d’avatars vitals, tant personals com professionals-, poder teixir una gran xarxa d’aliances i troballes interconnectades? Ella en diu networking, un anglicisme de la modernitat que, en el seu cas, ha traspassat moltes fronteres, íntimes i globals. La darrera vorada: la malla de silencis recosida arran del genocidi a Palestina.

Vaig néixer al Líban on vaig viure fins als tres anys, per la guerra. La meva mare és peruana d’origen croat, i amb arrels alemanyes, angleses i gallegues. I el meu pare és un palestí que va deixar Betlem l’any 1948 per viatjar al Líban com a refugiat. Va venir la guerra i vam emigrar del Líban a Xipre, i de Xipre a Barcelona. Quan tenia 12 anys els pares es van separar i la mare ens va portar al Perú, on vam viure tres anys. I vam tornar a Barcelona; ella era mare soltera i migrada, amb totes les complicacions que això comporta en l’àmbit econòmic i laboral, malgrat ser molt qualificada. Però amb tot l’esforç, va aconseguir donar-nos una educació i una estabilitat. Vaig estudiar auxiliar administratiu i relacions públiques i vaig marxar a Mallorca a treballar en un vaixell de marinera. A l’illa vaig aconseguir feina a la revista ‘Namasté’, que ajuntava gremis diversos en una mateixa direcció: la conscienciació i la transformació social. Això em va donar el marc de referència del que encara avui m’estic nodrint.

I d’aquí a la cooperació internacional?
Em va marcar molt viatjar a les meves arrels, al Cuzco i al Líban. Vaig sentir moltes ganes de dedicar-me a la cooperació internacional. Aviat vaig descobrir com les entitats dedicades a la cooperació competien per les subvencions, i això em va trencar el cor. Veia el malbaratament de recursos, perquè potser una entitat ha fet l’esforç d’obrir un camí, té els contactes i l’idioma, el coneixement sobre els errors i els èxits, però no ho comparteix amb l’organització veïna perquè ha de competir per una subvenció. I això és una pèrdua de temps, de recursos i una contradicció. I em vaig preguntar: què i com puc aportar per millorar aquesta contradicció? Uns anys després vaig viatjar a Israel amb un amic, vaig aprendre hebreu, i vaig ‘comprar’ la narrativa europea de la convivència entre israelians i palestins. Però fa cosa de dos anys que aquesta idea ja se m’ha trencat del tot. Pas a pas he anat contactant amb les meves arrels, mentre continuava pensant en la cooperació. I aleshores vaig conèixer el pare de la meva filla, de Cap Verd, un altre paradigma cultural. I de seguida em vaig quedar embarassada de la meva filla.

I la xarxa s’anava teixint a cop de viatges, troballes i de coincidències
Sí, mare soltera que decideix engegar un projecte internacional que té a veure amb el seu bagatge intercultural natural. I això és molt important, perquè de vegades per sobreviure, oferim en sacrifici el que som. I quan som migrades, el que som és tot el que tenim. Llavors, si sacrifiquem això, què ens queda?

Potser un sentiment de buidor?
Sempre he admirat la cultura catalana, m’encanta, estic molt agraïda i m’hi he integrat. Però m’ha costat molts anys adonar-me que en aquesta pertinença jo no hi estic inclosa de manera explícita. Jo necessito fer la feina d’incloure’m a mi mateixa, valorant el que jo soc. I això és una feina que haig de fer jo, que no me la facilitarà ningú. I ha estat dur. Era mare soltera i havia de pensar en un propòsit de vida alineat amb les meves forces naturals, perquè si no ho feia -pensava jo- el sistema se’m menjarà i acabaré sent un paràsit de les ajudes socials, i jo no soc una persona d’aquest tarannà. Jo volia emprendre el meu projecte internacional en un ambient family friendly. I aquí també vaig topar amb la barrera de la maternitat en el món laboral, ets invisible fins que no tinguis fills productius, fins i tot en l’àmbit de l’emprenedoria.

Tan moderns com semblem…
Sí. Vaig decidir que si entrava en el món de l’emprenedoria, havia de ser des de l’emprenedoria social, en el camp de l’economia social i solidària. Vaig intentar engegar un projecte que era per mares emprenedores, sempre en el context de networking, amb persones de diferents disciplines i en el camp de la cooperació internacional. M’hi vaig obsessionar, vaig buscar una llista d’organitzacions que feien esdeveniments internacionals per fer autocandidatura com a networker, és a dir, ni com a comercial, ni com a relacions públiques.

Quina és la diferència?
El networking va més enllà, genera col·laboracions a llarg termini, i relacions sòlides que treballa. I això s’ha anat arrelant dintre meu. Vaig autoproposar-me a l’única entitat a Barcelona que volia fer un co-working amb llar d’infants per a dones emprenedores, el Valkiria Hub Space. Jo m’agafava a l’anglès com una bandera, perquè era l’única cosa que em podia obrir portes al nivell que jo buscava. I aleshores vaig conèixer una persona que gestionava projectes europeus que em va dir: ‘saps que hi ha línies europees que es cancel·len perquè les dones no esteu presentant projectes?’ Hòstia, les dones! -vaig pensar jo- Ja hi tornem a ser amb la falta de confiança o amb la incapacitat d’arribar al circuit adequat – em deia-. I què he de fer per arribar a això? Doncs generar una forma jurídica.

I així va néixer Meet and Map, un punt de trobada, per a qui o per a què?
Un espai on la gent es trobi, que s’ubiqui en el mapa, que es faci visible o que generi un nou lloc al mapa. Em vaig adonar que el nom venia molt inspirat per Palestina, perquè jo sempre he estat obsessionada amb el fet que Palestina no surt a tots els mapes, depenent d’on vingui aquest mapa. Per exemple, si el mapa ve de Grècia, surten Israel i Palestina. Si el compres al Líban, només apareix Palestina. I en la resta del món, probablement, sortirà només Israel. A mi els mapes sempre m’han agradat perquè ubiques coses. Meet and Map és una associació internacional que des del 2014 genera aliances i busca la complementarietat dels entorns.

Quins projectes heu desenvolupat?
El primer projecte europeu no va arribar fins al 2019, a través d’un intercanvi de bones pràctiques entre vuit països perquè les organitzacions aprenguessin sobre programes d’integració social per a gent gran. Que tu facis alguna cosa que està bé, o també si has comès errors, que ho puguis compartir perquè altres ho puguin aplicar en el seu context, és una experiència que em sembla brutal. I també era una manera de retornar a Barcelona el que m’ha donat, que ha estat una cultura d’acollida que recull aquest vessant pioner, emprenedor, internacionalista i ambiciós de Catalunya. Per a mi, que vinguessin de set organitzacions, de set països, a Barcelona, va ser un orgull perquè era com dir: ‘mira la Clàudia, la que no és un paràsit social que viu dels ajuts econòmics, o la que passa de tot’. No!, jo he vingut a alçar la vostra veu, que s’escolti en altres països, perquè estem interconnectades. Per mi escoltar les organitzacions des de dintre, com funcionen, com detecten necessitats i com en donen resposta, és una preciositat. Per això no entenc com és que no hi ha més xarxes de col·laboració.

Segons t’escolto em semblaria que vens del futur
Ja, ja, ja … El segon projecte, el 2021, va ser una Emprenedoria per a Dones en Economia Circular, amb la participació de dones de set països. Vam fer un esdeveniment multidisciplinari i multisectorial, amb 12 ponents i molts agents diversos implicats i reunits a Mataró, al Maresme. El pas següent va ser un projecte formatiu per a joves líders que vam fer amb una fundació alemanya a Grècia. I després va arribar una proposta d’internacionalització per a projectes de dones al Marroc, dins de l’àmbit de la innovació social i l’emprenedoria. I va ser molt interessant veure que al Marroc hi ha aquest tipus d’innovació, perquè aquí el que ens arriba habitualment és tot endarrerit, estancat, i resulta que s’està fent una feina preciosa. I jo necessito visibilitzar això millor al mapa de Meet and Map, és part del treball que vull continuar fent.

I després has topat amb el genocidi a Palestina
Sí. El posicionament d’algunes entitats amb qui havíem treballat ha suposat per a mi una crisi doble, personal i laboral. Penso que toca dir que la moral és la moral i que aquesta no és d’un color o un altre. Els darrers temps també he experimentat la competència entre dones, i ha estat dolorós veure això. Meet and Map té un context de cooperació, i és important observar de quina manera ens relacionem, perquè si volem transformar la societat, però dintre del nostre equip estem competint i traient-nos l’energia, això és del tot contradictori.

Després d’aquesta crisi, com es projecta Meet and Map en el futur?
Estem engegant una campanya humanitària per als infants de Gaza i del Líban, i també estem preparant una jornada dirigida a acompanyar persones que estan travessant un dol col·lectiu arran del genocidi a Palestina i al Líban. En l’àrea d’educació desenvolupem eines com New Compass, que genera metodologies per a la cooperació i el networking. I en l’àmbit dels joves, estem col·laborant amb el departament de mobilitat internacional del Consell Comarcal del Maresme per donar a conèixer oportunitats d’internacionalització per a joves.
En paral·lel, estem en plena renovació de la nostra estructura interna. Ja estem preparades per sortir al món després d’aquest període de foscor i de confusió. Estem fent crida a persones voluntàries que vulguin acompanyar-nos en aquest camí de crear contextos multidisciplinaris i multiactorals, crear un espai on la gent pugui tenir un sentiment de comunitat internacional o de cooperació i que permeti replantejar-se el concepte de lideratge, per poder sortir de patrons que ara ja no estan al servei de la vida. Plantejar-se com podem fer per aprofitar els coneixements de la gent que suposa una aportació i aprendre juntes per fer una cooperació realment transversal.

Has pogut avançar en aquest objectiu a Barcelona com a dona, mare soltera i migrant?
El meu missatge per a totes les dones migrants, especialment, és que no veiem mai el nostre bagatge com una càrrega. Les persones que hem travessat dificultats molt severes arran d’aquestes migracions, per guerres, catàstrofes naturals i pobresa, sabem de la complexitat interconnectada perquè moltes guerres i molts canvis climàtics són provocats per uns sistemes on uns pocs se’n beneficien i la majoria n’és perjudicada. Els relats migratoris són fets d’amor, no només de supervivència o de lluita o d’explotació, i les persones que són fruit d’aquests moviments migratoris portem una gran riquesa encara que sigui des del patiment. Cal recollir això com una força, en comptes de com una càrrega. Descobrir-ho ha estat decisiu per a mi com a dona i com a mare. I és clar que he viscut la soledat i l’abandonament, però jo puc decidir si vull viure això com una càrrega o no. I això és una lluita essencial.

Fins a quin punt has sentit que del concepte de cooperació se n’ha fet cert postureig?
He constatat aquest postureig arreu, però el genocidi de Palestina ha estat el gran despertador, una gran obertura d’ulls de la que ja no hi ha retorn. Com és possible que entre dones que treballem juntes en un entorn d’aliances, que ens coneixem, no hi hagi cap visibilitat ni menció? El silenci ja és una postura, evident. Estem davant d’un genocidi brutal a Palestina, i d’altres genocidis a Sudan i al Congo. S’està destapant tot i està sortint tota la veritat, és una oportunitat brutal i no diem res. M’ha costat molt acceptar-ho, fins i tot els gremis de la filantropia internacionals han estat callats. Ara comencen a parlar-ne, perquè ja hi ha una pressió important.

Més informació: Meet & Map