Lana Kazkaz, periodista
Foto: Lina Alhafez. Damasc, Plaça Hijaz, 15 de desembre de 2024
Durant mig segle, dones sirianes valentes es van situar en el centre de l’escena política i social, desafiant les restriccions culturals i el domini masculí que històricament va limitar els seus rols.
Una de les pioneres va ser Thuraya Al-Hafez, educadora i activista que en els anys cinquanta va irrompre en el Parlament sirià amb un discurs clar a favor dels drets de les dones i la seva participació en l’espai públic. La seva presència va ser un acte revolucionari en una estructura política dominada per homes.
Més endavant, va destacar Najah Al-Attar, primera ministra de Cultura, qui, malgrat haver estat nomenada sota el règim baazista, va representar una excepció en un sistema que poques vegades veia a les dones com a figures de poder. També és imprescindible esmentar a Fadwa Suleiman, actriu i opositora, la participació de la qual en les protestes a l’inici de la revolució la va convertir en un símbol del vincle entre la lluita per la llibertat i la justícia de gènere.
Aquestes històries són testimoniatge que les dones sirianes mai han estat absents del procés polític, encara que la seva visibilitat hagi estat moltes vegades reduïda a casos aïllats o simbòlics, dins d’un sistema rígid en les seves jerarquies i rols de gènere.
Avui, amb la fugida de Bashar al-Assad el desembre de 2024, Síria enfronta una conjuntura crítica per a reconstruir el seu Estat i redissenyar les seves institucions. La gran incògnita: formaran part les dones d’aquest procés de transformació política? O continuaran sent excloses dels espais de presa de decisions?
L’actual administració de transició, presidida per Ahmad Al-Sharaa, compta amb 23 ministeris. D’ells, només un està liderat per una dona. Aquesta dada, més enllà de la xifra numèrica, reflecteix una continuïtat en l’exclusió estructural de les dones en el poder polític, malgrat el rol vital que van exercir durant anys de guerra, activisme, ajuda humanitària i resistència social.
Durant el conflicte, les dones sirianes van organitzar protestes, van oferir atenció mèdica, van documentar violacions als drets humans i van construir xarxes de suport per a persones desplaçades. No obstant això, aquestes contribucions no s’han traduït en una representació política tangible. La presa de decisions continua concentrada en mans masculines, fins i tot després del suposat “canvi” de règim.
A l’exterior —particularment en la diàspora siriana a Europa, Turquia i Líban— moltes dones han aconseguit posicions de lideratge en política, organitzacions de drets humans, iniciatives socials, i en àmbits acadèmics i culturals. Han demostrat capacitat, visió i una influència significativa tant en temes sirians com en les comunitats que les acullen.
Llavors, sorgeix la pregunta inevitable: si les dones de la diàspora poden liderar moviments, construir institucions i participar activament en la presa de decisions, per què no es repeteix aquest èxit dins de Síria? Quines barreres continuen impedint que les dones s’integrin de manera plena en la política nacional?
Les respostes són múltiples i complexes. Inclouen tradicions socials arrelades, estructures de poder excloents, i una falta de voluntat real —interna i externa— per a aplicar reformes que garanteixin igualtat substantiva. Però sense la participació de les dones en la reconstrucció del país, el procés continuarà sent incomplet, i els anhels de justícia social romandran insatisfets.
D’altra banda, qüestions com la reforma del dret de família —que discrimina obertament les dones— o la garantia dels seus drets econòmics i socials, continuen postergades o descartades com a prioritats secundàries enfront d’agendes centrades en la seguretat i l’estabilitat.
La veritable pregunta és: serà el canvi polític a Síria una transformació radical que qüestioni les estructures de poder existents, o simplement un recanvi superficial que deixa intacte el model excloent?
Construir una nova Síria exigeix molt més que la fi d’un règim autoritari. Requereix desmantellar els mecanismes que històricament han marginat a la meitat de la població. Les dones no poden ser vistes com una quota simbòlica, sinó com a actors fonamentals amb experiències, sabers i propostes imprescindibles per a un projecte de país inclusiu i just.
