Per Alícia Oliver
Nascuda a Colòmbia i de formació historiadora, Helga Flamtermensky porta més de 25 anys residint fora, la major part del temps a Catalunya, on s’ha dedicat al tema intercultural i a la salut mental en persones migrants i refugiades. Així, ha realitzat tres postgraus, un màster i finalment, el doctorat en Psicologia Social.
Activista social pels drets de les dones migrants, Flamtermensky és fundadora i coordinadora de Dona Diàspora, una organització que “treballa per a convertir les experiències de les dones en coneixement i aquest coneixement en eines que puguin ser transferides a altres dones.”
Com sorgeix Dona Diàspora?
Quan va començar el procés de pau a Colòmbia, les colombianes comencem a mobilitzar-nos més i vam crear una iniciativa que es deia la Comissió de Veritat i Memòria de les Dones Colombianes a l’Exterior, així amb el nom tan extens, però era perquè les dones sentissin que estaven apropiant-se de cadascuna d’aquestes paraules. I com a iniciativa social, una vegada ja consolidada, -comencem a Londres i a Barcelona- vam passar a anomenar-nos Dona Diàspora, ja que unes dones es reconeixien com a exiliades, com a refugiades, com a migrants, com a víctimes, però altres no, i en canvi, la paraula diàspora ens permetia resignificar el nostre paper cap al país d’origen i també, aquí, sortir de la categoria “migrants”, la qual cosa és tot un estigma, i podíem posicionar-nos d’una altra forma.
Pel que expliques, sembla que hi havia moltes sensibilitats, no?
Doncs sí, i sent respectuoses, el nostre objectiu era poder escoltar-nos totes. Podíem tenir diferents interessos polítics o posicionaments, però som una organització feminista, encara que també treballem amb dones que no ho són. Vam decidir que en els nostres espais poguessin venir dones sense importar si havien estat víctimes de l’esquerra, víctimes de la dreta, és a dir víctimes de la guerrilla, dels militars o dels paramilitars o que no sabessin qui havia estat el seu victimari, sense importar quina ideologia tinguessin. Això mai va ser el centre, ni mai definia el diàleg. Es tractava de ser capaços d’escoltar i de dialogar sense importar d’on veníem.
Parla’ns de la metodologia que vau utilitzar.
Desenvolupem una metodologia específica que es diu “memòria activa”, i després de molts anys, l’hem sistematitzat. L’Institut Català Internacional per a la Pau (ICIP) la va publicar. És una metodologia que sobretot és feminista i psicosocial, de caràcter sensorial. Per exemple, en el cas de les dones colombianes, quan comencem amb elles, els diàlegs eren entorn del menjar i això desarmava qualsevol intenció, qualsevol malestar de trobar-se amb algú amb qui ideològicament no et senties còmoda. Era una cosa molt conscient i manteníem els sentits ben desperts per a generar alegria, disposició per a parlar, per a escoltar-nos. I ho fèiem a base de molts estímuls, des del menjar al cuinar juntes, la música, petits objectes de decoració que et fan picades d’ullet als teus records… És un treball també que busca activar determinats neurotransmissors per a generar confiança que és una cosa que no tenim, almenys, a Colòmbia ja que la guerra ens ho va llevar. Pretenem generar confiança entre dones desconegudes.
D’alguna manera has aconseguit ajuntar les dues professions: la d’historiadora i la de psicòloga social.
Doncs, sí i en principi, no tenia ganes de treballar amb dones colombianes ja que la situació em feia mal. Però quan va començar tot el tema de pau i comencem a fer la Comissió de Veritat va ser per a mi un retorn també a Colòmbia, a través del treball que vam fer, dels relats que podíem escoltar. Potser el que més ens impactava era com moltes dones havien trencat la seva relació amb el país, i portaven més de 20 o 30 anys sense tornar, sense tenir cap mena de contacte amb el país. Va ser impressionant, i veure també com després van canviar la seva perspectiva i han tornat com una cosa guaridora.
Va ser impactant també comprovar, desgraciadament, que la violència sexual era molt més gran del que nosaltres ens imaginàvem, i com les dones, encara vivint històries tan terribles, eren capaces de narrar la seva història, no des del dolor, sinó com autèntiques guerreres, transmetent fortalesa, i això va ser molt important per a nosaltres.
Com veus el país en l’actualitat amb els últims atemptats i assassinats que hi ha hagut?
El més fàcil era pensar ja que Colòmbia ha signat els Acords de Pau, perquè hi ha pau, però això no funciona així. Va ser un alto-el-foc, com el que està passant ara a Gaza. La pau és quan la gent pot tornar a les seves llars sense problemes. Els nivells de violència potser han disminuït per part d’un grup armat, però continua havent-hi molta violència. Hi ha coses que han canviat, efectivament, perquè hi ha tot un aparell per a la implementació de la pau que funciona, però existeixen els nivells de violència i una cultura que està molt arrelada a la dinàmica de la guerra, del narcotràfic i això és molt difícil de controlar. Per tant, encara hi ha molta gent que necessita ajuda, que ha de sortir fugint dels seus territoris, i per això dic que retornar no és una opció ara mateix.
Enguany s’han complert 25 de l’aprovació de la resolució 1325 de Nacions Unides sobre Dones, Pau i Seguretat. Les dones colombianes van participar de manera activa en el procés de pau, tal com insta aquesta resolució?
Nosaltres fem part de la Xarxa Llatinoamericana de Dones, Pau i Seguretat on representem a la diàspora llatinoamericana i enguany vam fer un informe amb diversos països llatinoamericans sobre com s’ha implementat la 1325 als nostres països. En el cas de Colòmbia, la 1325 ha estat fonamental per al moviment de dones. Sempre s’han sentit protegides, com si tinguessin un paraigua internacional fora del govern colombià, per a poder posar sobre la taula les violències que estaven vivint les dones, els feminicidis, la violència sexual… Donar-los marcs legals com aquesta resolució ha estat fonamental, i això ha estat així gràcies al moviment de dones que està sempre insistint.
Suposo que existeix una relació entre les dones colombianes de la diàspora i les que romanen al país, no?
Sempre hem estat molt en contacte amb totes les organitzacions de dones, però tenim una relació molt pròxima amb Ciase, que és una organització feminista i amb ella treballem molt de la mà des de fa moltíssims anys. També amb altres organitzacions com a Mujer y Futuro, de Bucaramanga. Sempre hem tornat a fer activisme des de la diàspora, a través dels afectes, amb els qui tenies més proximitat, i així hem anat coneixent a altres organitzacions. Encara que no va ser fàcil que des de Colòmbia reconeguessin que nosaltres teníem, també, dret a participar dins del país; això ens ha tocat discutir-ho bastant, però vam anar posicionant el concepte de diàspora i, per exemple, avui dia el Ministeri de la Cancelleria ja parla de diàspores, i hi ha polítiques, hi ha representants de les persones a l’exterior. S’ha avançat, però en un principi només ens veien com a migrants que enviaven les seves remeses i res més.
Parlant de diàspores teniu relació amb dones d’altres diàspores?
Nosaltres vam començar amb la Comissió de les Dones, després va arribar la Comissió de la Veritat del Govern colombià, on també vam participar, i vam prendre testimoniatges per al govern a víctimes i a victimaris, i una vegada es va acabar aquest procés, algunes de nosaltres vam decidir que no volíem treballar només amb Colòmbia. Per això, des del 2018, hem estat treballant amb dones d’altres diàspores, amb dones d’Ucraïna, de Síria, de Líban, de Nicaragua, de l’Afganistan… Treballem de forma molt tranquil·la, des de la seguretat i fent les coses de manera diferent del que s’espera de les migrants que és fer tallers i sensibilització. En canvi, nosaltres ens reunim en petits espais, fent incidència de baix perfil per a posicionar el rol de dones immigrants i refugiades com a constructores de pau, perquè només se’ns reconeix com a migrants, i no és el rol que volem. Creiem que Catalunya ha d’incloure la perspectiva de construcció de pau en les polítiques d’atenció a migrants i refugiades. Si són persones que venen fugint de guerres, han de ser ateses des d’una perspectiva de pau.
Quins nexes d’unió podeu trobar entre les diferents diàspores?
És increïble, quan vam començar a trobar-nos entre nosaltres, jo pensava que seria molt diferent, i en realitat no és així. Sobretot, perquè treballem amb motius molt des de la part afectiva i sempre diem que les dones carreguem amb ferides físiques, cognitives, emocionals, espirituals. I quan poses això sobre la taula, totes les dones se senten identificades, i comencem a trobar moltes coses en comú, moltes. I creem espais tranquils i segurs, no gegants, perquè ara mateix el que compte és la seguretat i la cura.
I si treballeu en petits espais i amb perfil baix, com contacteu amb les dones? Com arriben a conèixer els vostres projectes?
Bé, ara mateix, ens coneixen bastantes dones. Amb elles estem fent treball de memòria històrica, perquè creiem que les dones tenen una història que contar i quan l’expliquen hi ha un procés de sanació, d’alliberar-se, o de posicionar-se històricament.
Aquí vam fer un treball molt bonic, va ser el primer que vam realitzar amb les dones de diferents diàspores: revisar els diferents plans d’acolliment a persones immigrants i refugiades. Primer, identificant quins drets humans no trobaven en aquests plans i després, l’anàlisi emocional. I en lloc de fer un informe -que nosaltres ja no en fem- el vam convertir en art, ja que tenim una línia que es diu “Davant el dolor, bellesa”, on reconeixem que totes venim de contextos complexos, de diferents llengües, que som diverses, però que hi ha coses que ens uneixen. I trobem, per exemple, que la poesia ens permetia recollir l’impacte que tenia la lectura cap a la política pública catalana de l’atenció a persones migrants i refugiades. Va ser preciós, vam fer poesia. I amb això hem anat dialogant amb els diferents actors catalans, a través de la poesia.
