Per Esther Mira
Andrea Nable i Helen Casanovas es van conèixer fa tres anys. Després de compartir les seves experiències vitals –no només entre elles, sinó també amb més persones d’identitats diverses – es van adonar que el “xoc cultural intern” inherent a la biculturalitat influeix directament en la manera de percebre, sentir, pensar i afrontar la vida. Molt sovint, aquesta realitat es viu en solitud i silenci, el que pot generar confusió, inseguretat, buit intern o aïllament.
Per a omplir aquest buit van donar a llum Entre Terres: “com a dones amb arrels filipines, en aquest projecte ens inspirem en el sistema de saviesa indígena filipí on un dels seus conceptes essencials és Kapwa, una consciència relacional que ens vincula amb tota la vida i on la força de la comunitat és clau”.
Què hi ha en el buit Entre Terres?
Doncs, un espai de trobada de persones biculturals i multiculturals, és a dir, persones que per les seves circumstàncies personals han nascut, crescut i viscut en diferents llocs del món o dins de contextos familiars culturalment diversos i que, per tant, no s’identifiquen amb una única cultura. Neix de la necessitat de trobar un espai segur i de confiança on poder compartir la riquesa, però també els desafiaments i complexitats que comporta navegar entre cultures.
Quins són els seus objectius?
Enfortir connexions, construint una comunitat de suport mutu per a persones que s’identifiquen amb més d’una cultura. Crear un espai segur on oferir un entorn de confiança en el qual poder compartir i expressar-nos lliurement. I on poder compartir eines i recursos que ens ajudin a observar-nos i prendre consciència de com la nostra identitat mixta influeix en la nostra vida. A la fi, reconèixer, empoderar i celebrar la riquesa de la nostra diversitat.
Quina petjada en termes d’identitat suposa viure o néixer entre dos o més mons?
Navegar entre diferents cultures influeix profundament en la identitat d’una persona i en la seva manera de percebre i afrontar la vida, tant des d’un punt de vista intern com relacional i social. Encara que cada cas és únic, existeixen aspectes que solen ser comuns com, per exemple, una capacitat d’adaptació que permet desenvolupar una gran empatia i flexibilitat per a adaptar-nos a diferents contextos culturals, si bé això també pot portar a la necessitat d’anul·lar o amagar parts de la nostra identitat per a poder encaixar i sentir-nos acceptades. També una ambivalència cultural; sentir que es viu en un espai intermig, sense pertànyer completament a una cultura ni a l’altra. Això pot generar sentiments d’inferioritat, falta de confiança, la sensació de no ser suficient per a cap de les cultures, aïllament o confusió. Alhora, comptar amb diferents models de referència, fins i tot contraposats en alguns casos, permet desenvolupar una visió ampliada, crítica i una capacitat de qüestionar les diverses estructures socials i sistemes de valors amb els que una s’identifica. De vegades, això comporta una certa dificultat per a trobar una comunitat on encaixar completament i on la nostra identitat diversa sigui acceptada íntegrament.
L’experiència multicultural va lligada inevitablement a una ferida de no pertànyer?
En molts casos sí, però no sempre. Pot donar-se el cas, per exemple, que una persona se senti plenament identificada amb una sola cultura, potser per haver viscut la major part de la seva vida en ella o per una connexió emocional més forta, mentre que es rebutja o s’ignora l’altra.
D’altra banda, el concepte de “pertinença” en si mateix pot ser dinàmic al llarg de la vida d’una mateixa persona, és a dir pot anar variant a mesura que creixem. Pot donar-se el cas que s’ignori alguna de les cultures i en un moment determinat es desperti una inquietud o una necessitat de cerca de la cultura que havia quedat en segon pla. Per tant, la forma en què es viu i s’integra aquesta realitat varia enormement en cada cas i a la vegada pot anar evolucionant en la vida d’una mateixa persona.
Parlar de biculturalitat és parlar de trauma multigeneracional?
Sí, a vegades la biculturalitat està lligada a ferides profundes derivades dels processos de colonització que encara ressonen en moltes persones o al trauma de la migració que es refereix a les ferides psicològiques profundes que una persona pot sofrir com a resultat de l’experiència de migrar. En tots dos casos aquestes ferides poden no acabar amb la persona que les va viure en primera persona, sinó que poden transmetre’s a les següents generacions. A més, cada generació viu d’una forma diferent el xoc cultural. No és el mateix per a una persona migrant de primera generació, que ho va deixar tot enrere i es va enfrontar a una cultura completament nova, que el que experimenta la seva filla o el seu net, que potser va néixer al nou país, però que va créixer amb les històries i les normes de diferents cultures, sentint-se “entre dos mons”. Sovint, moltes d’aquestes històries i aquests sentiments complexos de desarrelament, d’identitat dividida o de sacrificis, queden anul·lats o silenciats dins de les famílies per vergonya, per protecció o falta d’eines per a expressar i gestionar aquests sentiments. Per a nosaltres és important generar espais on les persones que ho desitgin facin un treball d’autoexploració personal i al mateix temps convidar al diàleg intergeneracional. Creiem fermament que posar paraules a aquestes vivències, compartir-les en un espai segur, és absolutament essencial. Es el primer pas per a prendre consciència, comprendre i començar a sanar aquestes experiències que, encara que no es van viure directament, perviuen a l’interior de les següents generacions.
Quins reptes pot comportar avui viure entre terres? I quines virtuts?
Un dels reptes més grans és el que es coneix com a fatiga cultural, un esforç continu d’adaptació, de navegar entre valors, normes de comunicació, fins i tot entre maneres d’entendre l’humor que, de vegades, xoquen entre si. Aquesta tensió cultural i necessitat d’ajustar-se segons el context, pot arribar a ser esgotadora emocionalment.
Quant a les virtuts cal destacar que, en general, les persones biculturals i multiculturals són persones flexibles, resilients, creatives i amb capacitat de pensar noves idees. En fusionar perspectives de diferents cultures, poden establir connexions i veure solucions i oportunitats on les persones amb un sol marc de referència potser no poden veure. A més, poden fer de nexe entre persones de diferents cultures, ja que tenen la capacitat d’entendre i traduir diferents llenguatges i codis conductuals. Poden ser pont per a mediar i ajudar que les persones de diferents contextos culturals s’entenguin.
En l’àmbit personal, la teva biculturalitat t’ha portat a repensar el desenvolupament turístic a Filipines. En què s’està traduint aquesta visió?
Sí, com comentava, la perspectiva bicultural permet tenir una mirada més àmplia de la realitat i una capacitat de qüestionar les diferents realitats, estructures socials i sistemes de valors amb els que una s’identifica.
En el meu cas personal, tinc una visió molt crítica vers la qüestió turística. Encara que em vaig formar en turisme i tinc experiència en el sector, penso que el fet de viure entre dues terres com a persona local en ambdues, m’ha permès sentir en la meva pell les desigualtats entre el Nord i el Sud global i les dinàmiques de poder que s’exerceixen.
Actualment, la manera de viatjar és superficial i turistocèntrica. La Terra s’ha convertit en un producte de consum que s’explota per a benefici d’uns pocs sense tenir en compte l’impacte que es genera sobre ella.
Aquesta situació em preocupa profundament: la pressió insostenible sobre els recursos naturals, la gentrificació que expulsa les comunitats locals de les seves llars, la mercantilització de la cultura i l’actitud de superioritat cap a les persones locals.
El benestar d’uns pocs s’està obtenint a costa de la dignitat i la vida de la resta d’éssers i de l’explotació de la Naturalesa.
Aquesta visió crítica, però, no em fa rebutjar el viatge. Al contrari, m’impulsa a buscar i repensar noves maneres de viatjar més conscients, compromeses i respectuoses. Estic convençuda que si canviem el com viatgem, podem transformar el viatge en una poderosa eina d’acostament on abraçar les nostres diferències, construir ponts i connectar-nos des de l’entesa, l’amor i el suport mutu. Per això, el meu treball, avui, és una invitació constant a reflexionar sobre la manera de viatjar i a crear experiències que sumin per a totes.
El veritable benestar no pot construir-se a costa d’altres éssers ni del planeta, al contrari, només serà possible aconseguir-lo quan pensem i veiem més enllà de nosaltres mateixos, posant el focus en el conjunt de tota la Vida i en les generacions futures sense oblidar mai d’on venim. Això és Kapwa.
