Per Sonia Potoy i J. Palomés
Natàlia Abu-Sharar, presidenta de la Comunitat Palestina de Catalunya, és una activista palestina nascuda a Barcelona, filla de la diàspora, que ha hagut de canviar de número de telèfon vàries vegades per les amenaces i insults que rep. Segons ens explica, “vaig créixer escoltant els meus avis de com els van expulsar de la seva casa, escoltant les tragèdies de la Nakba”. L’any 1948, 750.000 palestins van ser expulsats de les seves llars per l’exèrcit israelià i les milícies sionistes: la Nakba (El Desastre) és l’expressió del dolor i el patiment d’un poble que es resisteix a l’extermini
Quins són els objectius de l’entitat que presideixes?
La Comunitat Palestina de Catalunya és una associació de palestins i palestines de la diàspora. Treballem en dos fronts. Un és cultural: organitzem trobades de palestins per parlar de la nostra terra, fem debats i xerrades sobre la nostra cultura, a la nostra seu organitzem classes d’àrab, de música i de dabke, que és la nostra dansa tradicional… És un lloc on ens trobem en família i és molt important per les noves generacions, com la meva, per preservar la nostra cultura i la nostra identitat. Després tenim la vessant activista, on pretenem conscienciar a la societat catalana sobre el genocidi que patim des de fa vuitanta anys amb xerrades i col·loquis perquè Palestina no quedi en l’oblit. Volem donar a conèixer a la societat catalana la nostra cultura, donar a conèixer què és Palestina.
Quants palestins de la diàspora hi ha a Catalunya?
A tota Catalunya, la diàspora palestina està formada per unes 3.000 persones, segons les nostres dades, però probablement siguin uns quants més. Hi ha palestins de primera, segona i tercera generació. Aquí, a Catalunya, molts palestins van venir en els anys seixanta i setanta a estudiar, molts d’ells medicina, com és el cas del meu pare, per exemple, que va venir després de la guerra del 67. En aquella època, si no tornaves en un any a Palestina, les autoritats ocupants et prohibien l’entrada. El meu pare no va poder tornar a Palestina fins que no va obtenir la nacionalitat espanyola i així poder viatjar per visitar la família. I com ell, molts palestins de la primera diàspora. La segona generació de palestins ja som nascuts aquí i, actualment, hi ha una tercera generació.
Hi ha una immigració recent palestina a partir de la guerra actual?
En aquests darrers dos anys s’ha intensificat l’arribada de palestins de Cisjordània. Els de Gaza, òbviament, ara ja no poden sortir… Durant els primers mesos del setge, sí que vam tenir refugiats de Gaza que van poder sortir i van venir a Espanya on tenien familiars o amics. Però darrerament molts dels joves de Cisjordània que han pogut obtenir un visat han viatjat a Catalunya i han demanat asil com a refugiats. En aquests dos anys tenim més de 200 palestins que han arribat. Són molts joves, entre 20 i 30 anys. I aquests són dels que nosaltres tenim constància, perquè segurament siguin molts més.
Amb quines dificultats es troben aquests joves que arriben ara? Com els podeu ajudar?
La Comunitat Palestina de Catalunya no té mitjans ni recursos ni diners per ajudar a aquestes persones. Els assessorem, intentem buscar allotjaments, els acollim provisionalment però no podem fer molt més. Nosaltres, com a associació, hem demanat suport a l’Ajuntament, al govern, però encara no ens han contestat. I les polítiques migratòries i de refugi s’han endurit d’un temps ençà… Ara els hi donen sis mesos per aprendre l’idioma i després s’han de buscar la vida. Es queden al carrer. El tema de refugiats a Catalunya és molt crític i nosaltres no sabem què fer. Els acollim provisionalment a les nostres cases, però, i després?
Quin és el destí prioritari dels refugiats palestins?
Actualment, molta gent té Espanya com a destí prioritari. L’Estat espanyol, comparat amb altres països, s’ha posicionat clarament amb Palestina i això és el que arriba a Palestina. Potser aquí nosaltres som més crítics, perquè es pot actuar més i anar més enllà de declaracions i paraules, però a Palestina es té molt, molt present el posicionament espanyol. De fet, amics i familiars meus a Palestina, quan parlem per telèfon, em diuen “Moltes gràcies pel que esteu fent!”. Per a ells, ara, l’Estat espanyol és el millor país del món!
El Dret al Retorn està emparat pel dret internacional. Hi ha esperances entre la diàspora de poder tornar algun dia a la vostra terra?
Som de sis a vuit milions de palestins a la diàspora. Som més els palestins de la diàspora que els que viuen allà… El Dret al Retorn és la nostra primera reivindicació, és la raó de la nostra lluita, és una reivindicació que manté viva a la diàspora. A més, hi ha Resolucions de les Nacions Unides que avalen el retorn a la nostra terra. Som els únics refugiats del món que se’ns nega aquest dret fonamental. Els meus avis, per exemple, encara conserven les claus de la casa de la que van ser expulsats. I com ells, molta gent gran conserva les claus de la seva casa com a símbol d’esperança.
M’has comentat que visites la teva família quan és possible…
Molts tenim familiars a Palestina i aquesta situació, òbviament, la vivim amb molta angoixa i impotència. Jo tenia quatre cosins segons a Gaza que han estat assassinats… Soc ciutadana espanyola i tinc el carnet de Cisjordània per part de la meva mare. Puc viatjar a Palestina, però només se’m permet viatjar a un cert punt. Al capdavall, les autoritat ocupants ho controlen tot, qui pot entrar o qui pot sortir…
Quan ens desplacem per Cisjordània els palestins hem de patir veritables humiliacions burocràtiques. En el meu cas, quan he viatjat, primer he d’anar a Jordània i passo la frontera per aquest país. Les quatre o cinc hores no te les treu ningú: interrogatoris, revisions, paperassa… I així cada quinze o vint quilòmetres on es troben els controls. Et pots passar dotze hores o més abans d’arribar al destí, quan un ciutadà israelià triga una hora o menys per fer el mateix recorregut.
Confieu en aquest procés de pau patrocinat pels Estats Units?
La neteja ètnica és un pla colonial d’ocupació. A Gaza, ara que es parla d’un pla de pau, encara estan ocupant un 53% del territori. Però la gent de Gaza no sortirà de la seva terra i continuen els bombardejos, les detencions i les violacions dels Drets Humans constants. A Cisjordània o a Jerusalem també s’està vivint actualment l’estratègia erradicadora. No es parla del pla sionista que consisteix en dividir Cisjordània en dos mitjançant l’expansió dels assentaments. A Jerusalem volen ampliar un assentament en dotze quilòmetres i així poder separar la zona nord de Cisjordània de la zona sud de Cisjordània, on només quedarà Betlem i Hebron. No es parla de l’expulsió del habitants dels camps de refugiats de Tulkarem i Jenín. No es parla de les activitats criminals dels colons i dels continus assassinats i provocacions contra els pobladors palestins. Hi ha una destrucció sistemàtica de les oliveres. Per a nosaltres les oliveres són el símbol de la resistència, són les nostres arrels. Tampoc es parla dels nostres presoners i de les tortures i maltractaments que han patit.
Com és possible que a Israel tanta gent (el 70%) doni per bo tot el que està fent l’exèrcit israelià?
Hi ha un rentat de cervell molt efectiu, molt poderós. Hi ha molta, molta gent que creu que s’han d’expulsar tots els palestins de Palestina, que aquesta terra és seva i sempre ho ha estat. És una societat, la israeliana, molt militaritzada. Els joves, nois i noies, de setze anys estan obligats a fer el servei militar i ja de jovenets reben el pertinent adoctrinament i rentat de cervell. I no es tracta només de Netanyahu. El sionisme abasta totes les esferes i existeix des d’abans de l’existència d’Israel l’any 1948. Al capdavall, el sionisme és un projecte colonial i per això Israel actua amb tota la impunitat possible.
Jo he viscut, de ben petita, escoltant les tragèdies de la Nakba. Escoltant els meus avis de com els van expulsar, de com ho van viure. I ara, amb aquesta tragèdia a Gaza, sembla que tot allò que va passar fa vuitanta anys quedi en l’oblit i que tot hagi començat fa dos anys amb el 7 d’octubre. La neteja ètnica de Gaza és una continuació de la neteja ètnica de fa vuitanta anys. És un apartheid que han patit moltes generacions de palestins. És una cosa que em desespera: el sionisme està vulnerant sistemàticament els drets humans, està assassinant, està netejant de palestins la seva terra i ningú fa res. I aquesta és la meva responsabilitat com a presidenta de l’associació: recordar constantment les atrocitats que pateix el meu poble i que no caigui en l’oblit.
Considereu eficaç el moviment BDS (Boicot, Desinversions i Sancions)?
I tant! El moviment BDS va acabar amb l’apartheid a Sudàfrica! El boicot i les desinversions fan que es tallin les complicitats i s’esgotin els recursos d’Israel per mantenir el sionisme. Deixar de comprar determinat producte o no anar a determinat concert per les vinculacions amb Israel pot semblar intranscendent o poca cosa, però és molt important si ho fem tots. De res serveix declarar estar en contra del genocidi i a favor del poble palestí si després no s’actua en conseqüència. Per exemple, l’any passat, aquí a la Fira de Barcelona es va invitar a una empresa de drons d’Israel. Els mateixos drons que maten la meva gent.
Quina presència té el sionisme aquí a Catalunya?
Sempre s’ha dit que la dreta catalana està vinculada al sionisme. Nosaltres, el 15 de maig commemorem la Nakba (“El Desastre”). Doncs sempre hem escoltat polítics catalans de la dreta felicitar a Israel per l’aniversari de la creació del seu Estat. Aquí hi ha també moltes empreses vinculades al sionisme. El sionisme el trobem a tot arreu. És molt poderós…
