Per Esther Mira
Somiava amb ser gran per ser lliure; ‘era una engrandida’ -explica ella-. La veritat és que Marianna Doña Loba és gran per a moltes dones a les quals ha guiat i acompanyat en el despertar de la consciència femenina a Espanya i més enllà. Nascuda a l’Argentina i exiliada a Barcelona el 1976, ha arrelat en l’activisme social, fent de la Terra la seva mestra i de la tribu la seva família. Grafista, professora i escriptora, avui continua honrant a la naturalesa des de l’Associació Família Gaia, que pren el relleu a l’extinta Arboleda de Gaia després de 18 anys de rodar.
Sobre quina base arrela aquesta nova proposta gaiàtica?
És molt similar al que vam fer prèviament. Continuem treballant en la difusió de les tradicions originàries pre patriarcals de la península ibèrica, així com de les festes de la terra de l’antiga Europa, promovent cercles de dones, d’homes i mixtos per a contribuir a l’establiment d’una cultura comunal inclusiva i no jeràrquica que aporti alternatives a la societat actual, i preservant la terra i els éssers vius, els drets humans i la justícia social. Promovem el desenvolupament holístic de l’ésser humà per a potenciar un creixement integral que inclogui la dimensió espiritual i una reflexió ètica per a estendre la gestió de la pau en tots els àmbits. Som una associació molt petita que fem un treball petit.
Petit, però molt ampli
Tant de bo poguéssim fer una activitat que reflectís tots aquests principis! Vam iniciar amb l’extinta Arboleda com una eina per a una sororitat iniciàtica espiritual, gestionant cercles gratuïts de dones fins a 18 ciutats d’Espanya. Vam portar fins aquí el Consell Internacional de les 13 àvies indígenes i ho vam fer tot mitjançant donacions, i així seguim.
Has estat pionera en cercles de dones i en el treball amb la menstruació i continues sent un referent per a moltes dones
Bé, jo m’autodenomino activista espiritual, si bé hi ha qui prefereix dir-me agitadora espiritual. Jo mai he viscut d’això, he estat grafista tota la meva vida i fa tres anys em vaig jubilar. Ara, francament, faig molt poquet treball, molta divulgació en línia i un butlletí que envio regularment, entre altres tasques de difusió i divulgació.
La teva trajectòria té tot aquest focus espiritual, però avui vivim un auge de tot el vinculat al femení i a l’espiritualitat sovint bastant comercial
El que no puc negar és que jo formo part d’aquest moviment ‘new age’, encara que no m’agradi. No m’autodefineixo com a dona medicina, ni com chamana, ni com a sacerdotessa, sinó com a activista. Això ja marca en veritat, perquè per a mi aquestes altres paraules no em representen, malgrat que molta gent em consideri d’aquesta manera. D’altra banda, el 80% del treball que realitzo és gratuït i això m’ha donat molta llibertat. Així com durant uns anys han estat súper de moda els treballs amb la menstruació, ara com totes aquestes dones han superat aquesta etapa, avui el que està de moda és la menopausa. Estic convençuda que tothom treballa de cor, no crec que ningú digui ‘faré això per a guanyar pasta’ sense que ho senti i vibri amb això. Crec que diuen ‘vibro amb això i intentaré viure d’això’, que és diferent, però és veritat que moltes vegades els nivells són molt baixets, perquè la gent no li dedica suficient temps a l’estudi. Fas un curs en línia i ja t’habiliten per a ser instructora de menopausa, de menstruació, gestora de cercle en un curs de cinc mesos en línia, etc. Jo mai he fet formació, perquè em considero massa exigent, i no podria dir-li a ningú ‘tu pots fer-ho, t’autoritzo’, perquè exigiria moltes coses, com per exemple, teràpia personal, en fi… Crec que hi ha molta gent que ho fa de cor i entenc la seva bona voluntat, però no és el mateix. Per a mi, per exemple, parlar de menopausa és vincular-se als ritus de pas i a l’espiritualitat.
Com és per a tu aquesta espiritualitat que vertebra tot el teu treball?
És el contacte personal amb allò que és més gran que tu mateixa, quelcom que no sols és material, sinó que està integrat holísticament per moltes coses. I si ens remetem als nostres avantpassats, aquest quelcom és la Terra. Per això treballo una espiritualitat vinculada a la naturalesa, assumint que la terra és un ésser viu amb un tipus determinat d’autoconsciència. Entenc l’espiritualitat vinculada a la terra, als cercles, als cicles de la naturalesa. En l’espiritualitat dels nostres ancestres, anteriors al Neolític, no existia la religió i hi havia espiritualitat, rituals de pas en els quals s’honrava la figura del cos de la dona com a font de vida, una gran mare prehistòrica. A nivell personal tinc les meves creences particulars; mai he estat religiosa, jo vinc del marxisme leninisme i he estat guerrillera, però he evolucionat, he canviat el meu paradigma i encara que no crec en les religions, sí que tinc la meva pràctica espiritual diària, reso i tinc les meves devocions.
Parlant d’honrar la vida i de pau, com relacionar això amb el moment actual tan bel·licista, de confrontació i de polaritat?
Molta gent considera que la guerra és inherent a la família humana, és a dir que els humans som guerrers per naturalesa. No obstant això, la prehistòria desautoritza aquesta idea, més aviat el que ens demostra és que si la nostra espècie ha pogut sobreviure durant tantíssim temps ha estat gràcies a que justament som una espècie col·laboradora i solidària. L’espasa, que és la primera arma com a tal, és molt recent. I les primeres ciutats neolítiques no tenien muralles i estaven en llocs molt verds, prop de l’aigua i accessibles. Això ens parla que no hi havia una cultura de guerra. Quan apareixen les societats jerarquitzades i els Estats, les religions, l’agricultura i el matrimoni, a partir d’aquí tot això se sosté amb guerres, apareixen les muralles, les armes i les guerres perquè apareix la propietat privada que està en el centre de tot. A un nivell més personal, recordem que jo vinc de ser revolucionària a l’Argentina, on vaig començar a militar als 13 anys, com molta gent de la meva generació.
Sí, però ho vas transformar
Sí, i els cercles de dones durant un temps es van transformar en cerimònies per la pau. Quan va començar la guerra d’Ucraïna, ho vaig tornar a rellançar amb el suport d’altres dones. Vam reprendre el projecte Àvies en peu de Pau, només en línia amb vídeos on cadascuna feia una oració per la pau. Però estic molt sorpresa realment, perquè cada vegada que els publico, els comparteixen només tres o quatre dones. Crec que no hi ha interès. Les dones de la nova era no estan interessades en la pau. Hi ha una falta de consciència tremenda en aquest moment. Es parla molt de Gaza, òbviament, perquè és una barbaritat, però com pot ser que no hi hagi hagut una manifestació per la pau a Europa? No dic pro palestina, sinó per la pau.
Per què és interessant encara avui el treball en cercle?
Està provat que quan les dones estem soles, sense presència masculina, això ens fa bé, perquè generem oxitocina. Parlem d’alguna cosa que es va instaurar en el nostre cos fa molts milers d’anys en espais femenins en els quals les dones paríem juntes. Hi ha molts tipus de cercles. Jo treballo les festes de la terra perquè treballo la recuperació de les tradicions de l’antiga Europa. Són cercles gratuïts, perquè a les dones ens falta temps i ens falta diners. Celebrem les festes de la roda de l’any al ritme de la lluna per a sincronitzar-nos amb els cicles, amb la naturalesa, i també per a abordar temes essencials del femení, com poden ser la menstruació, la menopausa, la nostra sexualitat, la maternitat o la pau. El relacional és important per a les dones. Així ho treballo jo i així ho he difós en el meu llibre sobre les ‘Festes ancestrals de la terra i l’espiritualitat matrística a la península ibèrica’, on comparteixo vuit rituals per a cercles de dones que els pot fer qualsevol, precisament perquè els cercles no siguin un lloc que hagin de ser portats per cap mestra.
Ara, això s’ha professionalitzat molt
Hi ha gent que treballa d’altres maneres, donant cursos en línia per a aprendre a fer cercles però que no ha fet un cercle en la seva vida, per exemple. Per què és important reunir-se? Perquè hi ha molta solitud i aïllament en el món. Tots els meus cercles acaben amb una roda de la paraula en la qual cadascuna té 3 minuts per a compartir el que desitgi. I és com una roda de medicina. Encara que no és una teràpia, és terapèutic quan cada dona parla de si mateixa i del que li passa i les altres escolten amb atenció plena, perquè nosaltres necessitem expressar, però sobretot necessitem ser escoltades. Quan cada dona s’expressa i és escoltada amb atenció plena en un temps concret limitat, veiem que som totes diferents, però també iguals. I a partir d’aquest moment comencem a adonar-nos de com l’estructura actual de la nostra societat, el patriarcat, ens ha relegat i no tenim espai per a nosaltres. Treballem el vincle amb el temps i també la pertinença, que és quelcom essencial per a la nostra salut social.
Com preservar aquest treball de tribu, amb la terra, el temps i els cicles, en un món que cada vegada és més digital i virtual?
Sento una curiositat immensa per saber com serà el món en breu, però soc optimista. A veure, quan penses en allò que es convertirà en el món, el més fàcil és pensar: quin desastre!, però soc optimista en el sentit que l’ésser humà és sorprenent i molt creatiu. Som Bach i Hitler alhora, amb una enorme potencialitat per a les coses bones i per a les dolentes. Crec que els éssers humans actuals, sobretot els que com jo ja som grans, hem de deixar anar les nostres idees sobre el que és bo i el que és dolent. Tot canviarà molt i molt aviat, i hi haurà coses molt bones i altres coses no tan bones. Ara, bàsicament, el que podem fer és meditar, estar en les pràctiques i agrair.
Com has integrat la teva experiència migratòria en tot aquest camí?
Va ser una experiència molt difícil. La meva mare em va obligar a deixar l’Argentina, i em va salvar la vida. Si no m’hagués anat, estaria morta segurament. Tenia 20 anys i va ser molt dur. Vaig venir a Espanya, perquè soc neta d’espanyols, però jo era anti espanyola. M’imaginava l’Espanya republicana, la de Lorca i Alberti, però em vaig trobar un país gris, ignorant i fosc. Era horrorós. Pensava que tornaria en sis mesos, però passat un temps ja em vaig adonar que no podria tornar. Vaig trigar vuit anys a tornar a l’Argentina. Els primers temps van ser horribles. Després vaig descobrir que existia una escola d’arts i oficis per a gent pobra, l’escola Massana. Vaig donar amb el meu ofici, el grafisme. Vaig aprendre l’idioma, vaig trobar el meu grup de pertinença i em vaig integrar aquí. La meva vida va canviar i per primera vegada vaig tenir una vida normal i em vaig sentir més còmoda aquí del que m’havia sentit mai a l’Argentina.
Què diries que necessitem saber les dones avui?
Que existeix un odi cap a una mateixa endins de cadascuna de nosaltres, molt gran, no conscient, però que ens parla tota l’estona quan ens mirem al mirall i en molts altres moments. És important sanar-ho, perquè aquest odi és una manera de controlar les dones i ha estat utilitzat per aquesta cultura patriarcal en la qual vivim. En realitat, és la gènesi de totes les guerres i de totes les addiccions. És important sanar-lo, identificar aquest patriarca que hem internalitzat en nosaltres i que des de dins ens oprimeix dient-nos ets lletja, ets vella, estàs arrugada, qui et voldrà si no vals res? Aquesta veu que quan ens mirem al mirall la sentim, no és una enemiga, sinó una part nostra. En realitat, aquesta veu és una part nostra que es creu que això és veritat, però no ho és. A aquesta veu cal domesticar-la, dir-li gràcies, t’agraeixo els teus intents, però el comandament el porto jo, així que queda’t tranquil·la que jo m’ocupo. Mirar-te cada dia al mirall, als ulls i somriure’t. Al principi et semblarà una cosa grotesca i horrible, però veuràs com en uns dies això va canviant i aprens a conrear l’amor cap a tu mateixa.
Més informació: Associació Sociocultural Família Gaia
