Text: Sonia Potoy i J. Palomés
Foto: Heura Molina
Ha estudiat Comunicació Audiovisual a la Pompeu Fabra i s’ha format en Literatura Infantil i Juvenil per la Universitat de València. Ha col·laborat en projectes de comunicació en el camp social i comunitari com a eina transformadora. Actualment, i gràcies al programa Acció Arrel 2025 de Dones Visuals, està desenvolupant ‘Els tres vols’, un ambiciós projecte audiovisual sobre les adopcions de nenes xineses en un recorregut introspectiu i participatiu, alhora.
Un documental sobre les adopcions vist amb la mirada de les noies adoptades. Parla’ns d’això
Aquest projecte és un documental participatiu que tracta sobre la construcció del “jo” amb noies adoptades de la Xina com a úniques protagonistes, que han viscut i crescut tota la seva infantesa aquí a Catalunya. Aquest seria el titular. Compartir l’experiència de l’adopció, del ser adoptada, en tot el seu procés vital, de petita, quan et fas les primeres preguntes, quan et planteges la teva identitat d’adolescent, si ets d’aquí o ets d’allà, quines són les teves arrels i un munt de preguntes més amb la necessitat de compartir-les i de xerrar amb altres noies xineses adoptades com jo. És un camí, un procés que vull fer acompanyada i poder narrar-ho a nivell audiovisual.
Com va sorgir la idea d’aquest documental?
Potser la curiositat… Saber com han estat les infanteses o aquestes experiències vitals de les noies adoptades que han crescut aquí i com ha estat en cadascuna d’elles. Per exemple, jo tinc una germana més petita, també adoptada a la Xina, i cadascuna veu algunes coses del procés d’adopció de manera diferent. No es pot parlar d’experiències homogènies, iguals. Totes hem viscut aquest camí existencial a la seva manera, és clar. I totes tenim les nostres pròpies preguntes que ens concerneixen a totes, però cadascuna prioritza determinats àmbits que no han de ser els mateixos.
I quines són aquestes preguntes que us sorgeixen?
Totes nosaltres tenim petites obsessions en iniciar aquestes cerques, en trobar respostes, d’omplir buits… Hi ha casos que es fonamenten en un sentit físic per haver crescut en un entorn blanc, el sentir-te diferent, i així et percep la gent, però si vas a la Xina o a Corea o al Japó ets una igual quan passeges pel carrer, però quan parles amb la gent se n’adonen que no. Que no ets un d’ells. Altra companya el que volia descobrir i treballar era la qüestió burocràtica de l’adopció. D’adolescent ja volia entendre com havia anat el tema de l’adopció i els seus tràmits, el tema econòmic, el cost de tot plegat. Hi ha noies que han patit bullying i casos de racisme i els ve de gust parlar d’això… Hi ha mols temes i cada una vol investigar i aprofundir en aquell que l’interessa més. Però, alhora, vol saber de tots els altres casos i inquietuds de les altres noies…
Hi ha un denominador comú entre vosaltres?
Els processos que hem viscut són diferents. Cadascuna prioritza les vivències i experiències que més han transformat la seva vida. Un denominador comú? Podria ser la llei del fill únic del govern de la Xina que va des de l’any 1979 al 2015, que és quan es tanquen les adopcions internacionals a la Xina. Hi ha una franja demogràfica de noies xineses adoptades –perquè majoritàriament som noies- que ja som adultes i que hem començat a fer-nos preguntes.
Entre 1995 i 2015 van haver gairebé 17.000 nenes xineses adoptades a l’Estat espanyol…
I a Catalunya en aquest espai de temps va haver gairebé 4.000 nenes adoptades. Entrem en una nova visió de com s’entén la maternitat i la paternitat. Jo vaig arribar a l’any 2000 a Tarragona ciutat i vaig ser la primera. Hi havia altra noia xinesa adoptada a l’Alt Camp. El boom a Catalunya va ser l’any 2001 fins al 2005. Al cap i a la fi, som conseqüència d’una política d’Estat, de la llei del fill únic, de la decisió del govern xinès de reduir la població d’aquesta manera. Entendre això forma part del nostre passat.
Com defineixes la identitat?
Penso que la identitat es crea, tot i que, certament, ve donada per l’entorn, on creixes, per l’escola, la família, el barri… La identitat és una construcció que una mateixa va aixecant. La memòria, les arrels, el passat, la història… és allò amb el que construeixes la identitat, perquè forma part de la teva vida, del teu passat. Totes aquestes experiències viscudes pel lloc on has nascut, pel lloc on t’has criat, la gent amb la que t‘has envoltat, les coses que t’han ensenyat…
També hi ha casos de noies que rebutgen el seu passat i es defineixen segons el que rebutgen i han deixat enrere. Hi ha noies, per exemple, que no els atrau en absolut la cultura xinesa, que els hi és aliena. Jo vaig complir el meu primer any a la Xina amb els meus pares, perquè van anar allà a omplir la paperassa i resoldre els tràmits. No recordo res, doncs.
Quan es produeix aquest interès vital per descobrir les arrels, encara que llunyanes i desconegudes?
Hi ha molta gent adoptada que ja adulta, o adolescent, decideix fer el viatge per descobrir les arrels. Jo també el vull fer, però més per veure com és la vida allà que per descobrir les arrels. Tot i que en els nostres casos, és molt difícil trobar la teva família biològica. Però, de vegades, el que es pretén és una aproximació cultural al país on has nascut. No conec a cap de les noies xineses que hagin arribat a la Xina i en aquest procés de recerca hagin conegut un familiar. Però en aquest hipotètic cas, totes ens fem la pregunta: “Què faríem? Com ho pairíem?”. I cadascuna té la seva resposta. Si és el cas, el d’arribar a conèixer familiars biològics teus, alguna es pot plantejar establir vincles, tot i que mai han existit. Altres, no.
La identitat passa pel coneixement dels pares biològics?
Per a mi, la identitat no passa pel coneixement dels pares biològics. No tinc aquesta necessitat. Però sí que hi ha molta gent adoptada que en aquest procés de descobriment, definició i recerca interior tenen la curiositat o la necessitat de conèixer els pares biològics. Altra qüestió és el tema del nom. A moltes de nosaltres ens canvien el nom. Hi ha que preservar el nom que et van posar el pares biològics? És un tema que debatem entre nosaltres…
Fins ara, aquest fenomen de l’adopció havia estat filtrat pels pares adoptants, per les famílies, perquè eren ells els interlocutors i els que parlaven sobre el tema. Ara som nosaltres les que ens fem les nostres pròpies preguntes i donem les nostres pròpies respostes.
I com reaccionen els pares adoptants quan coneixen la vostra decisió d’indagar en les vostres arrels biològiques?
Hi ha pares que poden experimentar por que això es produeixi. O més que por, angoixa. No és el meu cas, ni conec casos entre els pares d’altres noies xineses, però n’estic segura que hi ha pares que deuen experimentar aquesta sensació de por, d’inseguretat. D’altra banda, a mi no em passa pel cap que pel fet de conèixer algun familiar biològic, o la teva pròpia mare biològica, posem per cas, hagi de significar un canvi en les relacions amb els teus pares, encara que hi hagin males relacions. No té res a veure una cosa amb l’altra!
Em parlaves que el racisme estarà ben present en aquest documental…
Hi ha noies que han patit bulliyng i assetjament escolar i, òbviament, és un aspecte que prioritzen. Ja saps, “la chinita”… I totes hem patit el “micro-racisme”: al carrer, a la botiga, a la consulta del metge… No és violent ni agressiu, però la suma d’aquests micro-racismes resulta molt incòmode. De fet, la pregunta “d’on ets?” és el que em serveix com a gènesi del projecte. De petita aquesta pregunta em feia enfadar molt. Quan tenia cinc, sis o deu anys no entenia per què la gent, els adults vull dir, en lloc de preguntar-me, per curiositat o pel que fos, “on has nascut?” em preguntaven “d’on ets?”. I això m’emprenyava molt i ara és el punt d’inici del documental. En aquest sentit, quan es vol explicar què és un prejudici, un estereotip, convé explicar que, en ocasions, hi ha diferències entre on vas néixer, d’on ets i on vius. A mi, si em preguntes d’on ets, jo responc que de Tarragona, és clar.
Hi ha aspectes que abordareu en aquest treball i que puguin resultar controvertits pels vostres pares?
És cert que, en ocasions, el que jo pugui verbalitzar sobre les meves reflexions sobre l’adopció pugui ferir als pares però, en el meu cas, no hi ha cap mena de ressentiment. De ben petita ja sabia que era adoptada, perquè els pares m’ho han anat dient i s’ha parlat obertament.
El que vull compartir en aquest projecte audiovisual és que es pugui parlar d’aquells traumes amagats que ara, adultes, afloren. Es posaran sobre la taula qüestions incòmodes que afectaran les nostres famílies, perquè estem obrint melons i plantejant coses. No es tracta de dir que tot ha anat molt bé, que no estem traumatitzades en absolut, sinó que hi ha dolors profunds que s’han d’exterioritzar. No volem fer un documental sobre la relació amb les famílies. Aquest projecte pretén reflexionar sobre les adopcions des de la nostra visió interna, existencial. Ningú parla de nosaltres. Nosaltres parlem de nosaltres mateixes.
Moltes vegades, tots aquests interrogants depenen de la teva relació amb els teus pares i si has pogut parlar aquests temes a casa, que en el meu cas sí s’han parlat i molt obertament. Però hi ha pares que no estan preparats per parlar d’això. El plantejament del documental no pretén en absolut fer un atac a les famílies, però, repeteixo, hi ha pares que no estan preparats per abordar aquesta qüestió i a casa no se’n parla, simplement.
Per què penses que hi ha pares que no estan preparats?
Parlo de l’adopció, en general. En els processos d’adopció hi havia moltes diferències des del punt de vista administratiu, burocràtic, de permisos, de condicions i requisits segons el país. En aquells anys es podia, fins i tot, escollir país. Però si et puc dir que , en general, hi havia poca informació. I també poca informació sobre el que passaria després. Molts pares es trobaven desorientats i per això es van crear totes aquestes associacions de pares adoptants, sessions d’acompanyament, organització de trobades… Curiosament, ara s’estan creant associacions de persones adoptades, s’estan creant espais d’intercanvi, de debat, de suport psicològic de noies i nois adoptats…
Com a nena adoptada crec que l’adopció o l’acollida són eines perquè nens i nenes puguin estar en una situació millor de cures, de xarxa, de benestar. És la prioritat i no hi deuria haver cap altra. Són els nostres drets. Quan entra en joc la “necessitat” de ser pare o mare, ha de quedar clar que ser pare o mare no és un dret. És un desig, potser una necessitat per algú, però mai un dret. Per a mi, l’adopció és una bona eina -tot i que en aquests processos d’adopció hi ha coses que es podrien millorar- per donar una vida millor a un infant, però això no té res a veure amb el desig de ser pare o mare. Ser pare o mare no és un dret.
