Violència contra les dones al Líban: Una crisi estructural més enllà de les lleis

Nariman El Chamaa, periodista i activista. Presidenta de Donia for Sustainable Development (ONG)

Tot i que ha passat més d’una dècada des que el Líban va adoptar la Llei de Protecció de les Dones i Altres Membres de la Família Víctimes de Violència Domèstica, les dones del país continuen enfrontant múltiples formes de violència que s’estenen molt més enllà de l’àmbit privat de la llar. La violència ha evolucionat cap a patrons complexos que s’infiltren als llocs de treball, la política, l’educació i la vida econòmica. Ja no es limita a l’abús físic visible, sinó que està profundament arrelada en la discriminació estructural, tant a les lleis com a les pràctiques. Afrontar aquest fenomen ha esdevingut una batalla a llarg termini que requereix no només una reforma legislativa, sinó també un profund canvi cultural.

En l’àmbit legislatiu, el Parlament libanès va aprovar la Llei 293 el 2014, un text històric destinat a tipificar com a delicte la violència domèstica i atorgar a les dones el dret a ordres de protecció. El 2020, les esmenes van ampliar el seu abast per incloure la violència econòmica i psicològica. Tot i això, la seva implementació continua sent deficient. Les dones sovint s’enfronten a obstacles a les comissaries i als tribunals, on la violència encara es tracta com un «assumpte familiar» en lloc d’un delicte. Aquesta bretxa entre la llei i la pràctica es reflecteix en altres àrees legislatives. La llei contra l’assetjament sexual, aprovada el 2020, va ser aclamada com un avenç, però continua sent limitada en la definició de violència sexual i no proporciona mecanismes adequats de protecció als llocs de treball. Els experts legals han recalcat reiteradament la necessitat d’esmenar aquesta llei per garantir salvaguardes integrals i recursos efectius.

La violència i la discriminació al lloc de treball representen una altra dimensió de la crisi. Les dones libaneses s’enfronten a barreres sistèmiques per accedir a ascensos i llocs de lideratge, i la desigualtat salarial continua sent alarmant. Els informes indiquen que, de mitjana, les dones guanyen un 22% menys que els homes al sector privat (Portal de Dades de Gènere del Banc Mundial). L’acomiadament arbitrari per raó de gènere és freqüent, mentre que l’assetjament i la pressió psicològica en entorns laborals insegurs continuen menyscabant la dignitat de les dones. La pròpia legislació laboral exclou amplis sectors de la força laboral, en particular els que treballen en l’agricultura i el servei domèstic, sectors on les dones tenen una alta representació. Aquesta exclusió deixa milers de dones sense protecció bàsica. En aquest context, crida l’atenció que el Líban no hagi ratificat el Conveni núm. 190 (2019) de l’Organització Internacional del Treball, que aborda la violència i l’assetjament al món del treball. La ratificació proporcionaria un marc reconegut internacionalment per protegir tant les treballadores com els treballadors, però la voluntat política continua sent inexistent.

La discriminació també està arrelada al sistema de seguretat social del Líban, que restringeix l’accés de les dones a certs beneficis en comparació amb els homes. Això reflecteix una visió tradicional de les dones com a dependents en lloc de com a contribuents independents a l’economia. La llei de nacionalitat agreuja aquesta injustícia: als fills de mares libaneses casades amb homes estrangers se’ls nega la ciutadania, una política àmpliament condemnada per discriminatòria i injusta (Fundació Heinrich-Böll). Aquesta negació col·loca les dones en una situació de ciutadania incompleta i afecta directament la vida de les famílies, perpetuant cicles d’inseguretat i marginació.

El matrimoni infantil continua sent una de les formes més perilloses de violència contra les nenes. Líban no té una llei civil unificada que estableixi una edat mínima per contraure matrimoni, deixant la qüestió en mans dels tribunals religiosos, que permeten el matrimoni infantil a diferents edats. Un estudi nacional va revelar que el 20% dels libanesos es van casar abans dels 18 anys, i el 87% eren nenes. Resulta alarmant que el 10% de les nenes es casessin entre els 13 i els 15 anys, registrant-se les taxes més altes a Baalbek-Hermel i les més baixes a Beirut (Girls Not Brides – Lebanon). Aquestes xifres posen de manifest la gravetat del problema. El matrimoni infantil exposa les nenes a riscos greus per a la salut, traumes psicològics i exclusió social, a més de privar-les del seu dret a l’educació i a la participació en la vida pública.

La violència, però, no es limita a l’àmbit familiar ni laboral. Les activistes i candidates pateixen violència política i mediàtica a través de campanyes de difamació i amenaces, com documenta un informe del 2023 de la Fundació Maharat (Informe de la Fundació Maharat). La violència digital -que inclou l’assetjament i l’extorsió en línia- s’ha disparat amb l’expansió de les xarxes socials, afectant igualment periodistes, activistes i usuàries. La precarietat dels serveis de salut sexual i reproductiva col·loca les dones en una situació de vulnerabilitat, sobretot a les zones rurals. Mentrestant, les dones suporten el pes del col·lapse econòmic i les crisis ambientals del Líban, des de la pèrdua de llocs de treball fins als desafiaments relacionats amb el canvi climàtic, i continuen estant infrarepresentades en els processos de presa de decisions. Les dones refugiades, especialment les sirianes i palestines, s’enfronten a formes complexes de violència i discriminació, tant als campaments com al mercat laboral informal, cosa que agreuja encara més la seva situació.

L’accés a la justícia continua sent un altre repte crucial. Les dones sovint dubten a presentar denúncies a causa de l’alt cost dels processos legals, la lentitud dels tribunals i l’estigma associat a la denúncia d’abusos. Les institucions educatives i les universitats també no tenen polítiques clares per protegir les estudiants de l’assetjament i la discriminació, cosa que deixa les joves en una situació de vulnerabilitat en espais que les haurien d’empoderar. Mentrestant, els mitjans de comunicació continuen reforçant imatges estereotipades de les dones —ja sigui com a víctimes o com a figures comercialitzades— perpetuant una cultura que normalitza la violència i la desigualtat.

La societat civil hi ha intervingut per omplir el buit deixat per l’Estat. Organitzacions locals ofereixen suport legal i psicològic a les supervivents, gestionen línies telefòniques de denúncia de violència i llancen campanyes de sensibilització per desafiar la cultura imperant que normalitza l’abús. Així mateix, advoquen per la reforma de lleis discriminatòries i creen espais segurs per a dones i nenes, amb l’objectiu de reconstruir la confiança entre la ciutadania i les institucions. Aquests esforços, encara que amb recursos limitats, s’han convertit en el pilar de la protecció i la defensa dels drets al Líban.

Tot i això, l’absència d’una estratègia nacional integral continua sent evident. A diferència de la Unió Europea, que ha adoptat l’Estratègia d’Igualtat de Gènere 2020-2025 i anima els Estats membres a implementar plans nacionals d’acció, les iniciatives del Líban segueixen fragmentades. El país ha ratificat la CEDAW (Convenció sobre l’Eliminació de Totes les Formes de Discriminació contra la Dona) però amb reserves, i no ha signat el Conveni d’Istanbul del Consell d’Europa (2011), el tractat internacional més complet sobre la prevenció i la lluita contra la violència contra la dona. Aquesta manca d’alineació amb els marcs internacionals debilita la capacitat del Líban per protegir les dones i soscava la seva credibilitat als fòrums internacionals.